dimarts, 10 de maig del 2011

BLANC BO BUSCA NEGRE POBRE

Títol original: Blanc bo busca negre pobre
Autor:
Gustau Nerín
Editorial: La Campana
Any primera edició: 2011


Introducció didàctica: una ONG és una Organització No Governamental, és a dir, que no està integrada dins de cap Administració Pública. Per exemple: la Guàrdia Civil no és una ONG; l'Agència Tributària no és una ONG; Intermón-Oxfam sí és una ONG; Pallassos Sense Fronteres sí és una ONG; qualsevol cosa Sense Fronteres sí és una ONG; i el Banco de Santander també és una ONG. No facin aquesta cara i tornin a llegir la definició si us plau.

Gustau Nerín és un antropòleg que s'ha implicat professionalment en aquest nebulós univers de la cooperació, l'ajut per al desenvolupament, les ONG... a l'Àfrica, i està clar que el que ha vist no li ha agradat gens. Aleshores ha escrit aquest llibre, que resulta que és bastant coherent.

"Blanc bo busca negre pobre" és una devastadora crítica, no contra els cooperadors sobre el terreny sinó contra el sistema de cooperació. Sosté Nerín, amb arguments, que la "cooperació" s'ha convertit en una indústria que mou molts diners i que busca el benefici econòmic d'uns pocs (els qui controlen les ONG, per exemple) a qui, en definitiva, els importa un rave el desenvolupament de ningú i molt menys el de l'Àfrica.

El concepte clau és el de "projecte". Un "projecte" és un pla concebut, teòricament, per a impulsar el desenvolupament d'una determinada zona o població (en aquest cas africana) partint de la base de què els "pobladors necessitats" estan tots asseguts sobre una pedra comunitària esperant un determinat manà salvador -cosa que, ja d'entrada, és falsa- que els arribarà per via del blanc bo procedent del Nord. Què passa a la pràctica? Doncs a la pràctica passa, per exemple, que s'han arribat a portar quiròfans a llocs d'Àfrica amb un índex de necessitat d'intervencions quirúrgiques gairebé nul. Això sí, els quiròfans han aparegut, però el material i el personal per a fer-los funcionar, no. Resultat: s'han podrit. Però el "projecte" ha resultat tot un èxit. Per què? fàcil: perquè el projecte ha generat uns beneficis econòmics considerables gràcies a les subvencions que s'hi han dedicat per a dur-lo a terme. 

I qui s'ha beneficiat d'aquests dividends? Evidentment la "població necessitada", no. Potser sí que necessitaven alguna cosa, però no pas aquesta. Aleshores, qui ha sortit guanyant? Una pila de gent: el govern que ha subvencionat l'ONG, perquè li ha suposat una potenciació d'imatge -i d'influència a la zona- molt rendible; el govern del país receptor, perquè ha cobrat un sucós suborn per a "deixar-se ajudar" i permetre que el blanc bo del Nord surti a la televisió embolicat en una aura de santedat i progressisme, cosa que li permetrà demanar i aconseguir més subvencions, part de les quals aniran a parar directament a les butxaques dels alts gestors de les ONG que han dut a terme l'inútil projecte; també han sortit guanyant les universitats de qualsevol lloc d'Europa que es dediquen a vendre uns caríssims "masters en cooperació"; ah, i la gran multinacional d'alimentació que ha incrementat notablement les seves vendes gràcies a haver patrocinat la gran campanya de vacunació contra la malària... en un lloc on mai no hi ha hagut malària (de tota manera les vacunes també estaven caducades, així que tampoc passa res)

Que el "projecte" no tingui cap relació amb les necessitats on s'aplicarà no té cap mena d'importància. El que importa és que hi hagi un "projecte". Els "projectes" mouen muntanyes... de diners per als projectistes.

I les campanyes adreçades directament al ciutadà? Ja saben, allò de "Amb només cinc euros teus pagues tres carreres universitàries a un nen orfe i afamat, i al mateix temps fas apareixer un somriure a la cara de la seva iaia paralítica. Col·labora!". A veure: d'on es pensen vostès que surten els diners per a pagar les campanyes publicitàries de les ONG? Els seus cinc euros de vostès no fan apareixer cap somriure a la cara de la iaia, perquè la bona senyora ni els ensuma. Els seus cinc euros de vostès fan apareixer un somriure a la cara del Director General de "Marketing Media" qui, per cert, no és paralític i per això pot conduir el seu cotxe de gamma alta sense problemes.

Doncs bé, tot això és "Blanc bo busca negre pobre". En opinió de l'editor d'aquest blog, servidor de vostès, aquest és un llibre aprofitable. En opinió d'altres persones, en canvi, que estan convençudes de que criticar les ONG és com abandonar un nen de mesos enmig d'una autopista, aquest és un llibre gairebé sacríleg. Així doncs decideixin vostès si llegeixen el llibre o no en funció de la seva particular sensibilitat. 


2 comentaris:

  1. Generalitzant correm el perill de posar a tothom a dintre del mateix sac i en coses tant delicades em de fer distincions i saber molt bé de qué i sobretot de QUI estem parlant. Vicente Ferrer per exemple fundador juntament amb la seva dona de la O.N.G. Fundación Vicente Ferrer a la India ha viscut, fins que fa dos anys ha mort, entre els dalits els pobres entre els més pobres de la India, i la seva familia segueix visquen al mateix lloc. Us puc assegurar que la labor de desenvolupament que realitzen als districtes on treballen es modélica i us asseguro que els seus treballadors no tenen cotxes de marca ni rès que si assembli, ho puc constatar perquè ho hi vist personalment. No es tracta de sensibilitats particulars sino de parlar en justicia i de fer un homenatge a les grans persones per les quals ajudar a qui ho necessita es converteix en el sentit de la seva vida.

    ResponElimina
  2. Resposta a Anònim:

    Coincideixo completament amb vostè en què les grans persones per les quals ajudar a qui ho necessita es converteix en el sentit de la seva vida mereixen, no un, sinó tots els homenatges que se'ls pugui fer. Ara bé, partint d'aquesta base, permeti'm que puntualitzi:

    L'autor del llibre -a qui no tinc el gust de conèixer- no dirigeix les seves crítiques als cooperants ni a persones tant indubtablement remarcables com Vicenç Ferrer i els seus col·laboradors "en primera línia de batalla". Les dirigeix contra els qui s'han aprofitat de la tasca d'aquestes persones i han creat, a partir d'aquí, autèntiques indústries lucratives que els beneficien a ells i a ningú més, sense que els qui estan "en primera línia de batalla" puguin fer res per a denunciar-ho ni impedir-ho.

    El propietari del cotxe de gamma alta a qui jo esmento (i a qui esmenta l'autor del llibre) no és un cooperant, sinó un "director general d'agència de marketing" inconcret, és a dir, algú que ha tret rendibilitat segurament legal, però també segurament immoral, de qui realment es preocupa pels altres.

    I naturalment, no totes les ONG funcionen igual: n'hi ha que són molt encomiables, però també n'hi ha que ratllen la delinqüència, com en tot. Justament, amb el meu paràgraf final de l'entrada, el que volia dir era que ONG no és sempre sinònim d'integritat moral i humanitària; és a dir, precisament, que no s'ha de generalitzar, ni per mal, ni per bé.

    Gràcies per llegir-me i, naturalment, agraeixo molt també el seu comentari.

    ResponElimina