diumenge, 17 de gener de 2010

INCENDIOS EN HIGHGATE RISE


Sèrie Pitt nº 11

Títol original: Highgate Rise
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1991


Els finals de la senyora Perry segueixen essent anèmics, però s'ha de reconèixer que les seves descripcions històrico-socials no tenen preu. Aquest cop l'inefable inspector Pitt es topa ni més ni menys, sense que ell en tingui ni la més mínima idea, amb els orígens del socialisme britànic. Amb l'excusa d'un incendi provocat a casa d'un metge un pel massa exaltat pels gustos de Lady Augusta Balantyne (que gràcies a Déu tampoc no surt en aquest llibre), la senyora Perry ens descriu els primers temps de la Societat Fabiana, que esdevindria una de les fonts que alimentarien el futur Partit Laborista de la Gran Bretanya.

Des de la ignorància en què la majoria dels pobres mortals ens movem, és difícil saber què hi ha de real i què d'imaginari en les descripcions que fa la senyora Perry sobre les topades verbals, i no tan verbals, entre la societat victoriana benestant de tota la vida i els primers contestataris de classe mitjana que van decidir que ja era hora de que les coses comencessin a canviar cap a models socials més justos.

En aquesta història, molt més que en d'altres anteriors de la mateixa sèrie, cada personatge és un món, la seva vida s'ha construït en base a aquest món, i els móns de tots els altres són enemics més reals que potencials i, sobretot, molt perillosos. Les descripcions que la senyora Perry fa de tot això són molt creïbles i, per això mateix, molt interessants. Hi ha paràgrafs exaltadíssims, d'alguns personatges defensant els seus punts de vista, que no tenen desperdici.

El que potser ja costa una miqueta més de creure és que una octogenària Lady Vespasia Cumming-Gould tingui sospitoses tendències socialdemòcrates. Ens podem creure que en comparació als personatges del seu cercle social sigui una excèntrica, però tot té un límit. Ara, això sí, de tota manera si Lady Vespasia no existis caldria inventar-la (que en definitiva és el que ha fet la senyora Perry)

Interessant. Fa gràcia. I com sempre, el final és anecdòtic. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada