dissabte, 6 de febrer de 2010

CONFESIONES DE UNA VIEJA DAMA INDIGNA

Títol original: Confesiones de una vieja dama indigna
Autor:
Esther Tusquets
Editorial: Bruguera
Any primera edició: 2009


Segona part del collage autobiogràfic de l'autora (la primera és "Habíamos ganado la guerra", també comentada aquí). Aquest cop Esther Tusquets examina les seves experiències des dels anys 60 fins ara. Hi ha coses força curioses, com per exemple la història de l'editorial Lumen (la que va publicar en el seu moment les impagables tires de Mafalda), les raons per les quals Esther Tusquets no va formar part mai de l'editorial Tusquets, les fragilitats d'Ana María Matute o algunes peculiaritas -en opinió de l'autora- de la personalitat de Carlos Barral, també anomenat "Carlos el Magnífico".

Com en l'entrega anterior, Esther Tusquets segueix en la línia del títol d'aquella mítica radionovel·la que es deia "Los ricos también lloran". No seré jo qui negui als rics el dret de plorar, només faltaria, però més d'una vegada ja ens agradaria als que no som rics estar en les seves desafortunades situacions (si més no, en les de la senyora Tusquets); no sé per què, però quan els "rics" fan el ploricó a mi m'agafa un certa irritació intestinal.

Això sí, s'ha de reconeixer que la senyora Tusquets explica les seves aventures i desventures d'una manera molt digna, la qual cosa, paradoxalment, l'acosta moltíssim a la categoria de vella dama indigna a la que aspira. I saben què? quan sigui gran jo també vull ser una "vella dama indigna". Llàstima que econòmicament no m'ho podré permetre mai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada