LA MEVA FAMÍLIA I ALTRES ANIMALS

Trilogia de Corfú nº 1

Títol original: My family and other animals
Títol en castellà: Mi familia y otros animales
Autor: Gerald Durrell
Traducció al català: Pep Julià (any 1988)
Editorial versió en català: Edicions 62 (labutxaca)
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1956

Gerald Durrell (1925 – 1995) va ser, entre d'altres moltes coses, un naturalista i escriptor britànic que va néixer a l'Índia. Sí, era britànic i va néixer a l'Índia, perquè al 1925 l'Índia era colònia britànica, com mig món. Suposo que això ja deu imprimir una mena de caràcter, i justament de caràcter el nostre amic Gerry (si em permeten la familiaritat) sempre en va anar sobrat. En el bon sentit, que consti.

Entre 1935 i 1939 va viure a l'illa grega de Corfú amb la seva família, és a dir amb la seva mare Louisa i els seus germans Leslie, Margot i Larry (Lawrence Durrell, autor entre d'altres obres de “El quartet d'Alexandria”). El pare, Lawrence, que va donar el seu nom al seu fill gran, havia mort l'any 1928.

Si Larry va escriure un famós quartet, Gerry va escriure una no menys famosa trilogia, coneguda com la “Trilogia de Corfú”; en ella s'hi narren les seves experiències durant el temps que va viure en aquella illa. Els tres llibres de la Trilogia són “La meva família i altres animals” (objecte d'aquest comentari), “Ocells bèsties i parents” i “El jardí dels déus”.

A “La meva família i altres animals”, l'escriptor Gerald ens presenta el nen Gerry, que amb deu anys comença a viure en una illa situada davant de les costes d'Albània i de la Grècia continental. A través dels ulls de Gerry descobrim un món ple de vida i de màgia. No és una màgia sobrenatural, és, precisament, la màgia de la vida. La quantitat de bèsties, bestioles i bestiotes que apareixen en aquesta narració és immensa, i al lector comú, com vostè i com jo, li falta bagatge cultural per a fer-se'n càrrec del que en Gerry explica, començant pels noms de gairebé qualsevol de les criatures de què parla.

 

El nen Gerry Durrell

 

Per sort, actualment disposem d'eines que ens resulten extraordinàriament útils, com ara els dispositius electrònics, internet i Google. Amb aquestes eines podem veure exactament de quina mena de bitxos parla el nen Durrell i, creguin-me, l'experiència és remarcable. L'any 1956, quan l'adult Durrell va escriure el llibre, Google Imatges no existia pero tot i així tinc la impressió de què els lectors de les primeres edicions ho van passar meravellosament bé amb la seva lectura, i és que les descripcions que fa Durrell tant dels bitxos de qualsevol mida com del seu comportament, no té preu. Qui en sap, en sap, i el senyor Durrell en sabia.

Però no perdem de vista que el llibre es diu “La meva família i altres animals”, i les descripcions que fa Durrell dels 'animals' intrafamiliars, les seves característiques i els seus hàbits tampoc no tenen preu, especialment quan es tracta de Larry (Lawrence Durrell, l'escriptor) o de Louisa, la mare. Ah, i els animals 'extrafamiliars' com Spiros, el taxista omniprotector de la família, o Lugaretzia, l'omnipatidora ajudant domèstica, entre d'altres, són únics i irrepetibles. I tots van existir de veritat!

A tot això cal sumar el fet que Gerald Durrell mostra un sentit de l'humor que potencia la riquesa de tot el conjunt. Les històries de Gerry, el nen, sobre els seus animals adoptats son simplement encantadores.

Total, que comptat i debatut, aquest és, sense cap mena de dubte, un llibre aprofitable.

 

L'autor, Gerald Durrell

 

 I ara un comentari sobre la traducció. És necessari.

L'exemplar de “La meva família i altres animals” que he llegit i que he comentat fins aquí, correspon a la quinzena edició feta per Edicions 62 (labutxaca) a l'octubre de 2021, però la traducció és la mateixa que es va fer per a la primera edició en català d'aquesta obra, a càrrec de l'editorial Empúries, l'any 1988. El traductor va ser el sr Pep Julià.

Doncs bé, en la meva opinió aquesta és una de les traduccions al català més nefastes que he vist mai. És espantosament irritant, pretensiosa i fòssil. És d'aquestes traduccions que sembla que qui l'ha fet vulgui salvar “la gloriosa llengua de la pàtria catalana” a costa d'assassinar l'obra original. És una cosa absolutament arcaica que fa que necessitis tenir permanentment el diccionari a prop per a consultar paraules que no fa servir ningú, ni ara ni l'any 1988 que és quan es va fer aquesta traducció (que a l'any 1988 ja era arcaica).

Exemple (pag 320 de l'edició que comento): “No paràvem d'endrapar i els gots no paraven de dringar, els ganivets i les forquilles de garranyigar i les ampolles de vi de xarbotar”.

Aquest és el to de tota la traducció. De tooota la traducció.

La traducció de la manera de parlar del personatge Spiros mereix una valoració apart. Vegem-ne l'exemple: “Als anglesos sempra volan bons lavabos... Jo a casa an tincs un da molt gros”. Figura que això ho diu un grec que xampurreja l'anglès, però més aviat sembla que es tracti d'algú que hagi patit un accident cerebral que li hagi deixat notablement afectada la zona del llenguatge.

Jo, com a lector, he hagut d'esforçar-me molt, però molt, per a no odiar el llibre en general i el personatge de Spiros en particular. Aquesta traducció demana a crits ser actualitzada per una altra que no vulgui “salvar la llengua catalana” sinó que compleixi amb la seva missió d'acostar als lectors una obra que és patrimoni literari universal i que mereix un respecte.

Naturalment tot això que he dit sobre la traducció és només la meva opinió, amb tots el meus respectes per a qui en pensi tot al contrari, començant pel traductor, és clar.

Em sap molt de greu haver de dir que a mi em costa optar per llegir la traducció al català d'un llibre (quan aquesta existeix, és clar, cosa que no sol ser la norma), i la raó és, justament, que ja m'he trobat massa vegades amb que el que he acabat tenint a les mans no era una traducció sinó un pamflet salvapàtries.

Que tinguin un bon dia i una bona lectura.

 

Coberta edició original 1956