ABRIL ES UN PAÍS

Autora: Tereixa Constenla
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2024

Uns aclariments previs: Tereixa Constenla, autora d'aquest llibre, és gallega, no portuguesa; el llibre es pot trobar en versió en castellà i en versió en gallec; no consta, a hores d'ara, que hi hagi cap versió en portuguès; i si n'hi hagués alguna no es podria qualificar de versió original.

Fets els aclariments, començo.

El 25 d'abril de 1974 em van saltar els ploms (qui de vosaltres ho necessiti, que cerqui l'expressió “saltar els ploms” a Google). El locutor del Telediario de la televisió espanyola (que en aquell moment era la televisió “única y verdadera”, com l'església catòlica, que també), va dir: “Golpe de estado en Portugal”. I jo em vaig quedar sense parla. Un cop d'estat a Portugal? Això podia ser?

L'abril de 1974 jo ja feia una mica de temps que havia descobert una cosa absolutament màgica i meravellosa que es deia “la ràdio en ona curta” (qui de vosaltres ho necessiti, que cerqui “ràdio en ona curta” a Google) i per tant seguia diàriament les emissions informatives en castellà de la BBC, de Ràdio France, de Radio Nederland, o de la Deutsche Welle, per exemple. Ràdio Albània era un avorriment estalinista i la RAI un avorriment democristià.

Però no perdem el fil. Mentre la televisió espanyola i Radio Nacional de España -que eren les úniques autoritzades a desinformar als ciutadans- deien cada cinc minuts que Portugal estava “cayendo por la pendiente del comunismo” (ho van convertir en un mantra omnipresent), les ràdios estrangeres em van explicar unes quantes coses que jo no sabia ni de lluny per culpa de la fèrria censura franquista, com per exemple que la dictadura portuguesa era més antiga que l'espanyola i, en segons quins aspectes, més bèstia també. O que els portuguesos en general ja feia anys que estaven més que farts de Marcelo Caetano (o, abans, d'Oliveira Salazar) i d'Américo Tomas, primer ministre i president de la República respectivament. Al territori de la dictadura espanyola això no hi havia arribat per culpa de la censura, com he dit abans, però a la resta del món pràcticament tampoc no hi havia arribat perquè Portugal no l'importava una bleda a ningú, o bé perquè a determinats governs, com el dels Estat Units, ja els anava de meravella que Portugal es mantingués com un tap de contenció contra el bloc soviètic (qui de vosaltres ho necessiti, que cerqui “bloc soviètic” a Google). L'altre tap era el règim del Generalísimo.

Conforme anaven passant els dies, les setmanes, els mesos, vaig seguir aprenent coses gràcies a les fonts censurades i no censurades, com que Portugal tenia colònies africanes enormes que es deien Angola, Moçambic i Guinea-Bisáu; que al capdavant de l'estat s'hi havia posat un general que es deia António de Spínola que fins i tot semblava civilitzat i duia monocle; que el senyal per a que comencés el cop d'estat va ser una cançó emesa en un determinat moment per la ràdio i que es deia “Grândola, Vila Morena”; que a les poques hores el “cop d'estat” va passar a ser una “revolució”; que els clavells es van convertir en la flor revolucionària; que hi havia un militar revolucionari que es deia Otelo Saraiva de Carvalho que quedava molt bé a la televisió; que hi havia un altre senyor que es deia Álvaro Cunhal que segons la televisió i la ràdio oficials espanyoles era el diable comunista que duria Portugal al desastre; que durant el cop d'estat no es va disparar “ni un sol tret” (en realitat, algun sí)...

En fi, que el 25 d'Abril de 1974 va néixer una llegenda, amb els seus herois i la seva èpica, de la qual alguns encara en guardem el record.

Cinquanta anys després Tereixa Constenla, que l'any 1974 en tenia 6, publica aquest llibre en el que no parla del que ja sabem - de la llegenda, dels herois... - sino de persones i fets que han quedat situats injustament en segon pla, però que de fet son tan (i de vegades més) importants que els que es troben incrustats en els manuals d'Història.

El llibre de la senyora Constenla està estructurat en tres parts: “La Revolució”, “Abans de la Revolució” i “Després de la Revolució”.

A “La Revolució” aprenem, entre d'altres coses, que el general del monocle no va fer cap actuació precisament heroica el dia del cop d'estat (i després tampoc) però que un capità de nom Fernando Salgueiro Maia i altres “desconeguts” com ell van aconseguir que, efectivament, durant del 25 d'Abril de 1974 no es disparés ni un tret (en realitat, algun sí), mentre d'altres militars de més augusta graduació (entre ells Spínola) s'ho miraven tot des de la butaca mentre no s'aclarís on acabaria anant a parar tot allò.

 

Fernando Salgueiro Maia

 

A “Abans de la Revolució” la senyora Constenla ens informa d'algunes característiques bèsties del règim de Salazar (primer) i Caetano (després), tant a la metròpoli (capital Lisboa), con a les colònies (capitals Luanda, Lourenço Marques -actualment Maputo- i Bisáu). També ens il·lustra sobre la PIDE -la policia política portuguesa- i altres repulsivitats pròpies d'un estat basat en el terror. Els que vivíem a l'altra banda de la frontera amb Portugal encara trigaríem un parell d'anys (1976) a començar a assabentar-nos de coses bastant semblants, patrocinades pel règim d'un cert 'generalísimo'.

A “Després de la Revolució” la senyora Constenla ens explica que el romanticisme d'una revolució, encara que aquesta es faci sense bales i amb clavells, no dura per sempre. Tard o d'hora s'ha d'assumir que les idealitzacions i la realitat no acaben de quadrar; que les mesquineses i les enveges no han desaparegut del mapa i segueixen essent part indestriable de la naturalesa humana.

Qui no estigui familiaritzat amb la revolució portuguesa de 1974 i decideixi llegir aquest llibre, faria bé de fer-ne algunes consultes viquipèdiques -o de les fonts que consideri més oportunes- prèvies a la lectura. El context sempre és important.

Per a qui ja tingui coneixements sobre el que va passar aquell 25 d'Abril i, encara que sigui només per sobre, les seves conseqüències posteriors, aquest llibre pot ser molt aprofitable. És de justícia que se sàpiga el que explica la senyora Constenla. Cal fer justícia als que teòricament van ser personatges secundaris però, en realitat, van ser protagonistes.