Títol
original: ...Y ahí lo dejo. Crónica
de un proceso.
Autor:
Gonzalo Boye
Editorial:
Roca Editorial
Any primera edició: 1992
Any primera edició: 1992
Any
primera edició per Alba: 2019
Gonzalo
Boye és advocat d'alguns dels polítics catalans, entre ells Carles
Puigdemont, represaliats pel Deep State espanyol. En aquest llibre el
senyor Boye explica alguns aspectes de la seva tasca com a advocat
defensor d'aquests polítics, i dic "alguns aspectes"
perquè encara que llegint el llibre sembli que ho està explicant
tot, en realitat només relata una petita part. Els processos
judicials (que no "de justícia") i de persecució encara
continuen (a gener de 2020), així que seria innocent pensar que el
senyor Boye ensenya totes les seves cartes. Estic segur que no
n'ensenya ni la desena part.
Jo diria
que al senyor Boye li ha encantat fer de la seva crònica una mena de
thriller i posar-se a ell mateix com a brillant protagonista que li
dóna cinquanta-mil voltes a Perry Mason. Bé, potser és
desafortunada aquesta comparació que he fet amb Perry Mason, primer
perquè el referent és un pèl antic i cada cop queda menys gent
viva que sàpiga qui era Perry Mason; i segon, perquè al final de
la seva carrera Perry Mason feia de jutge, i en aquesta història els
jutges no hi surten precisament ben parats.
Però,
què volen que els digui, el fet que el llibre tingui un component
teatral -que clarament el té- a mi em sembla bé. El fa més
entretingut i, què caram, estem parlant de teatre, teatre i més
teatre. Es jutja una declaració d'independència que va durar set
segons (si hi arriba); una votació, la repressió de la qual
demostra que aquí no hi ha cap Estat democràtic; una rebel·lió
sense armes; un cop d'estat que no ha existit mai en base a cap
definició canònica i no canònica de "cop d'estat"; l'ús
d'un sabó per a rentar els plats com a arma de destrucció massiva;
una constitució que "ens vam donar entre tots", és a dir,
entre tots els que ara se la fan seva per a reprimir la democràcia
que diuen defensar i que en el seu moment van votar negativament; la
prohibició del color groc perquè és un "simbol partidista";
una situació que "és pitjor que quan matava ETA"; tot
plegat fàstic, fàstic i més fàstic...
Teatre,
repeteixo, pur teatre fet en favor de qui sempre ha tingut la paella
pel mànec i amb l'objectiu de seguir tenint el mànec ben agafat per
secula seculorum. Ah, i alimentat per una quantitat inversemblant del
que en espanyol en diuen "tontos útiles". En comparació,
que el llibre del senyor Boye sigui també un punt 'teatrero', és
anecdòtic.
Llibre
aprofitable? Mirin, jo crec que sí, però els recomano que si
decideixen llegir-lo ho facin el més aviat possible, perquè tenint
en compte la velocitat a què va la farsa espanyola, aquest llibre
passarà de moda en el que dura un sospir. I per si algú no se
n'havia adonat reitero el que ja he dit més d'una i més de dues
vegades: aquest blog no és neutral. Ni equidistant. Ni de centre.
Aquests conceptes, essent generosos, només és poden qualificar de
mites. Uns mites que, curiosament, sempre tiren a la dreta.
