LA ESTATUA DE BRONCE

Títol original: Shadows in Bronze
Autor: Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició: 1990

Sèrie Falco, nº 2

Primera pregunta: per què s'ha canviat el títol original (Ombres en Bronze), per un altre títol que no té cap sentit (La Estatua de Bronce)?

És cert que a la novel·la apareix una estàtua de bronze, però només dins de les primeríssimes pàgines, i no torna a fer acte de presència fins al final de tot. L'estàtua en qüestió té una funció purament decorativa, com sol ser propi de totes les estàtues. Daltra banda també cal reconèixer que el títol original tampoc és que sigui producte d'una genial inspiració, però amb una generosa dosi de bona voluntat (molt generosa) encara es prodria interpretar com una referència al gran pes (com el del bronze) que hom pot sentir quan es troba immers en una angoixant trama misteriosa (angoixant i misteriosa “com les ombres”, posem per cas).

Dit això repeteixo la primera pregunta: a quin caparronet escassament dotat de neurones, oxigen i cervellet en general se li ha acudit canviar títol original d'aquest llibre (Ombres en Bronze), ja d'entrada poc inspirat, per un altre títol (La Estatua de Bronce) que directament no té cap sentit ?

Segona pregunta: el cervellet en franca recessió que ha decidit el canvi de títol ¿està emparentat amb algun dels membres del jurat que ha concedit a la senyora Davis el Premi Internacional Barcino de Novel·la Històrica?

Per a aquells de vostés que no estiguin al cas (cosa perfectament comprensible) els explico que el Premi Internacional Barcino de Novel·la Històrica és un invent de l'Ajuntament de Barcelona que ha celebrat la seva primera edició aquest any 2013; el premi en qüestió és va atorgar a la senyora Davis el passat dia 12 de novembre per a immens estupor de servidor de vostès que va sentir la notícia a la ràdio i no donava crèdit.

El jurat que va perpetrar tal despropòsit estava format per Joan Villarroya, catedrátic d'Història Contemporánia de la Universitat de Barcelona; Jacinto Antón, periodista i escriptor; Maria Mercè Roca, també escriptora; Toni Soler, periodista, escriptor, historiador i comissari del Tricentenari (sí, el Tricentenari del 1714; és que n'hi ha cap altre?); i Enric Calpena, periodista i comissari de Barcelona Novela Històrica, que exercia de president d'aquest bonic i alegre grup. Tots amb un bagatge cultural incontestable. I quina va ser la raó que els va dur a concedir el premi de nom tan sonor a la senyora Davis? Doncs “el conjunt d'una obra ben documentada centrada principalment a l'Imperi Romà del segle I d.c.”; no m'ho invento.

Tercera pregunta: és normal que quan un jurat delibera consumeixi substàncies psicotròpiques en quantitats més que notables?

Vejam, la senyora Davis ha escrit trenta llibres, vint dels quals són de la sèrie Marcus Didius Falco. Si per rigorositat històrica s'entén explicar que els romans vestien toga i encertar quin era l'emperador que s'asseia a la trona l'any en que transcorre l'acció, aleshores sí, la senyora Davis és molt rigorosa. Ara bé, si es preten agafar qualsevol altre paràmetre, decididament la rigorositat històrica ni hi és ni se l'espera, com el general Armada.

Tant el llenguatge que utilitza la senyora Davis, completament anacrònic, com el tipus de relacions i d'intercanvis socials entre personatges que l'autora descriu, també del tot fora de lloc, converteixen la seva premiada obra, no en “un conjunt ben documentat” sino, a tot estirar, en una paròdia de Golfus de Roma i el Superagente 86 (però sense la genialitat de Mel Brooks), tot barrejat.

Algun comentari a destacar d'aquesta segona entrega de la sèrie “ Marcus Didius Falco”? Doncs la veritat és que no sabria dir-ho. Som a l'any 71 després de Crist, la trama és continuació de la història de complots contra l'emperador Vespasià que ja va ser tema del llibre anterior, i cap dels personatges (i encara menys l'emperador) és creïble. Aleshores, té alguna cosa d'aprofitable aquest llibre? Doncs, com els altres, no molesta però tampoc és imprescindible en cap biblioteca, francament.

LOS CÁTAROS

Títol original: The Perfect Heresy
Autor: Stephen O'Shea
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 2000
Any primera edició per Zeta: 2010

No és fins al final del llibre que l'autor explica que les llegendes que han arribat fins avui sobre els càtars o “heretges albigesos” no són en absolut històries d'origen antiquíssim, sinó que de fet es basen en unes coloristes invencions que es va dedicar a fer un senyor que es deia Napoléon Peyrat que va viure fa quatre dies com aquell que diu, entre 1809 i 1881, és a dir gairebé contemporàniament a l'altre Napoléon, el de tota la vida, el Bonaparte. Un parell de segles després del naixement de Peyrat, un tal Dan Brown va agafar prestades algunes de les seves llegendes prefabricades, les va barrejar amb altres pintorescos ingredients literaris i, voilà!, es va inventar una cosa que va anomenar “El Codi Da Vinci”.

Francament no calia que el senyor Peyrat s'inventés “llegendes” sobre els càtars; la història real ja és prou heròica i “llegendària” per ella mateixa. Imaginin vostès un grup de cristians que posin en dubte els poders terrenals de la jerarquia catòlica, critiquin sense manies la possessió i acumulació de bens materials, sostinguin que la dona està i ha d'estar en un pla d'igualtat respecte de l'home, admetin com a legítima la discrepància d'interpretació en matèria de religió, afirmin que l'infern és un invent utilitzat per la jerarquia catòlica -com altres invents de variades i creatives factures- per a tenir al personal ben espantadet i ben dominadet, etc etc...

Ara imaginin vostès que aquest grup de cristians no està emmarcat en el segle XXI, cosa que li permetria mantenir la seva línia de pensament sense gaire problemes, sino que està situat entre els segles XII i XIII, cosa que ja li complica bastant més la vida per allò de les fogueres, la Inquisició i altres detallets tan típics i distrets, propis de l'església catòlica. Doncs aquests eren els càtars.

Els Papes del moment, començant per Inocenci III, se'n van adonar que allò dels càtars, un senyors que pasturaven per un lloc aleshores tan poc turístic com el Llenguadoc, no era gens bo per a la salut ni del papat, ni del cardenalat, ni de res que estigués relacionat amb la jerarquia catòlica ni amb tenir la paella pel mànec; al cap i a la fi les paelles només tenen un mànec i les idees càtares amenaçaven greument la mà que controlava aquest mànec des de feia més d'un mil·leni; fins aquí podiem arribar.

La història dels càtars ve a ser la història eternament repetida dels troglodites que es carreguen de la manera més salvatge a aquells dels seus que en un moment donat cometen l'enorme imprudència d'aixecar el cap i dir una cosa així com “vols dir que les coses no haurien de ser d'una altra manera?”; és la història del salvatgisme en estat pur de la jerarquia catòlica; és la història de la intolerància més irracional i més pura i dura.

Llibre aprofitable per a informar-se d'uns fets i d'una època que estaria bé no oblidar. Per cert, sabien vostès que la Inquisició va ser inventada l'any 1184 justament per a exterminar els càtars? I que encara que els càtars van ser eliminats en no més de cent anys, la inquisició va perdurar fins l'any 1965, en què Pau VI li va canviar el nom pel de “Congregació per a la Doctrina de la Fe”? Doncs això.