dissabte, 4 de febrer del 2012

LA FÁBRICA DE LAS FRONTERAS

Títol original: La fábrica de las fronteras
Autor:
Francisco Veiga
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2011


Amb aquest llibre el senyor Francisco Veiga pretén explicar el procés de desintegració de Iugoslàvia. Fins aquí la intenció sembla molt lloable ja que sempre és d'agrair que algú ens vulgui il·luminar sobre les causes i els efectes d'aquelles guerres balcàniques de finals del segle XX que de cop i volta ens van traslladar a tots, sense que entenguéssim res, a finals del segle XIX.

Però un cop s'han llegit unes quantes pàgines del volum en qüestió hom ja comença a dubtar seriosament de les suposadament lloables intencions del senyor Veiga. D'entrada els diré que arriba un moment (i no triga gens en arribar) en què el lector queda irremissiblement atrapat per la sensació de que s'ha perdut. Perdut del tot. Línies i línies, paràgrafs i paràgrafs, que es basen en coneixements previs que són necessaris per a comprendre de què carai està parlant el senyor Veiga i que el benvolgut senyor no té a bé aclarir-nos. Això sí, el llibre està farcit de notes a peu de pàgina, del tipus "per a més informació consultin el document tal, pàgina tal, dels acords de Dayton", que ens indiquen que el senyor Veiga és un senyor molt llegit. Francament, hom no acostuma a tenir a casa un exemplar dels acords de Dayton i altres perles similars al costat de l'obra completa d'Agatha Christie, per exemple, i la consulta per internet de tots els documents a què ens remet el senyor Veiga per a "aclarir-nos les qüestions" ens faria la lectura del llibre encara més farragosa, si és que això és possible.

Per un altre costat l'orientació del llibre del senyor Veiga no deixa de desprendre un cert tuf sospitós. Per a començar, el subtítol del llibre és "Guerras de secesión yugoslavas 1991-2001", i aquesta idea de la secessió es repeteix insistentment des del començament fins al final de l'obra.

Anem a pams. Iugoslàvia va ser un invent del final de la Primera Guerra Mundial. Abans de 1918 Iugoslàvia no havia existit mai. És més: entre 1918 i 1929 Iugoslàvia tampoc no existia com a tal. Va ser un "retalla i enganxa" fet a base de les restes d'Àustria-Hongria i l'Imperi Otomà passats pràcticament tots dos a millor vida després de la Gran Guerra.

Els Balcans abans de la Primera Guerra Mundial


Durant la Segona Guerra Mundial Iugoslàvia es va tornar a fondre i no es va tornar a reinventar fins a 1945. Els únics elements de cohesió de Iugoslàvia, a partir d'aquí, van ser, d'una banda, el mariscal Tito, i d'una altra banda les potències occidentals que van estar la mar de col·laboradores amb el mariscal justament perquè a aquest, encara que era comunista, no li donava la gana de plegar-se a les bufonades perilloses de Stalin primer i de Jrushchov després.

Els Balcans reinventats (Iugoslàvia) després de la Segona Guerra Mundial


El mariscal Tito


Quan en el seu moment el propi Tito es va fondre amb el cosmos (1980) la Guerra Freda ja pintava bastant malament per a l'anomenat Bloc Soviètic (o Bloc Socialista, o els diables comunistes, segons els Estats Units) i per tant a les potències occidentals ja no els calia estar tan col·laboradores amb això de l'invent de Iugoslàvia.

"Acabada" la Guerra Freda Iugoslàvia no l'importava un rave a ningú, ni als iugoslaus, que només ho eren en teoria. Primer van ser els eslovens, que van dir que ja en tenien prou d'aquella simulació de país i que ells ja s'organitzaven pel seu compte. Després van ser els croates, que van dir que l'únic croata que havia cregut en Iugoslàvia era el mariscal Tito però que en tot cas allò era una opinió molt personal d'ell i ja està; de passada els croates van aprofitar per a deixar caure que part de Bòsnia era seva, cosa que va augmentar exponencialment la gravetat dels conflictes balcànics. Els serbis, per la seva banda, consideraven que "tot" era seu. A continuació li va tocar el torn a la pròpia Bòsnia, reclamada com a pròpia per multitud de bandes: serbis, croates, musulmans bosnians, serbis bosnians, croates bosnians... Pel que fa als macedonis, van començar a reivindicar que ells sempre havien estat albanesos de tota la vida, i que cap macedoni s'havia considerat mai iugoslau ni tan sols en estat d'intoxicació etílica. I els montenegrins s'ho miraven tot des de la barrera... fins que van decidir que els serbis ja no eren un bon negoci i també van abandonar les últimes restes que quedaven de la fantasia iugoslava.

Que consti que quan parlo de croates, eslovens, serbis, bosnians etc. em refereixo als polítics de cada zona, no als ciutadans comuns. Estic raonablement segur que si als ciutadans comuns se'ls hagués preguntat si volien participar activament en aquelles guerres per a salvaguardar l'honor i la integritat territorial de les mares-pàtries respectives haurien contestat alguna cosa irreproduible en un llenguatge bastant malsonant. O no, i potser sóc una mica ingenu de pensar-ho, pero no ho crec.

En base a tot això, parlar de "guerres de secessió" en referència a una cosa que mai no va ser un "tot" és, en la meva humil opinió, un problema de dioptries històriques mal tractades per no dir una altra cosa.

Però hi ha més. El senyor Veiga tracta la figura del senyor Milosevic, el president serbi, d'una manera curiosament "comprensiva". És com si digués que Hitler, efectivament, va ser un animal, però és que el pobre va tenir una infància desgraciada. I a més gosa fer una comparació (lleu, però la fa) entre les seves "secessions" iugoslaves i els "problemes català i basc" a Espanya; per a fer això, o s'ha d'estar molt mal informat, o s'ha d'estar molt ben deformat, què volen que els digui.

Llibre aprofitable? Per al senyor Veiga, segur que sí.

4 comentaris:

  1. Sr. jordalgar, me encanta la distinción entre ciudadanos y políticos que se arrogan la representasción de alguna entidad; me encanta su lógica que advierte que la secesión requiere una previa unidad. Ya sabe usted que prefiero los proyectos de futuro antes que las supuestas identidades enraizadas en el pasado (¿mítico?).
    Un abrazo de su seguro lector.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apreciado Clementcor,

      Es reconfortante ver que aún hay personas como usted que no se dejan engañar con las "trampas yugoslavas"... que son mucho más antiguas y con mucho más futuro que la propia Yugoslavia (requiescat in pace). Por estos pagos donde vivimos tales trampas parece que, desgraciadamente, gozan todavía de muy buena salud. Suelen presentarse envueltas en magnas banderas bicolores en nombre de las cuales se siguen haciendo y diciendo auténticas barbaridades. Y la gente traga.

      Un abrazo.

      Elimina
  2. He leido su comentario y me gustaría corregir alguno de sus apuntes y añadir algunos más.
    1ºTito no subió al cielo en 1982, lo hizo 2 años antes.
    2ºLa idea croata de formar su propio estado era muy respetable, si no fuera porque su sentimiento de nación siempre ha estado ligado a unos ideales fascistas heredados de la Segunda Guerra Mundial (le suena de algo Ante Pavelic).
    4ºEn realidad los Serbios no lo querían todo, en un principio su idea era mantener unida la federación yugoslava (a sabiendas de su diversidad etnica y religiosa)y cuando vieron que no era posible decidieron que igual que los croatas y eslovenos reclamaban lo que era suyo ellos reclamarían todo territorio donde hubiera mayoría Serbia (Krajina y Eslavonia en Croacia, donde los Serbios llevaban 500 años viviendo), y más teniendo en cuenta además que los croatas ya habían comenzado a hostigar a la población Serbia. En Eslovenia no reclamaron nada porque era una """república""" (que no país) etnicamente homogenea, pero en Croacia y Bosnia si había territorios que ante la inminente desintegración de Yugoslavia decidieron unirse políticamente a Serbia, y eso fué lo que reclamaron.
    4º Bosnia con mayoría de población Bosniaca(musulmán) decidió formar su propio estado Islámico, es obvio que ni Bosnio-Croatas (cristianos católicos) ni Serbo-Bosnios (cristianos ortodoxos) les hizo ninguna gracia. Por lo que dicha población decidió desentenderse y formar parte de Croacia y Serbia respectivamente. De hecho hubo un plan entre Croacia y Serbia para repartirse Bosnia.
    5º Decir que los Macedonios (cristianos Ortodoxos) querían formar parte de Albania (país musulman)es equivocado, quiero entender que se refería a la población Kosovar, porque si nos es así el dato es completamente erroneo.
    6º El autor compara el problema yugoslavo con el catalán o vasco, cosa que me parece completamente equivocada. Habría que preguntarse si los políticos catalanes que comparan a Catalunya con Eslovenia, Croacia e incluso Kosovo están igualmente equivocados.

    Mi mujer es Bosnia, de padre Serbio y madre Croata, tiene familiares Musulmanes, viajamos mucho a ver a su familia y yo he hablado con todos ellos del tema, creame si le pregunta a mucha de esa gente le dirá que añoran Yugoslavia, que aunque fuera un estado artificial el sentimiento de unión era muy fuerte y vivían realmente bien, incluso mejor que en la España de los 70/80.
    Excepto para algunos obviamente que con sus ideas de patria, nación, identidad y soberania lo fastidiaron todo, le suena de algo!!!
    Un saludo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Señor Martín,

      Aprecio muchísimo y muy sinceramente su comentario, que además me merece el mayor de los respetos. Únicamente matizaría que, como es obvio, entre las personas que son originarias o habitan en los territorios que una vez se conocieron como Yugoslavia, las sensibilidades son múltiples y por supuesto profundas. Yo no voy a pretender interpretar esas sensibilidades y ni siquiera pretenderé suponer cuales son; sería un atrevimiento completamente inaceptable por mi parte. Si en algun párrafo de mi comentario ha podido parecer que sí que he "interpretado o supuesto" algo, debo decir que esa no era mi intención en absoluto; soy consciente de que puedo cometer errores de expresión.

      Por otra parte, le diré que sí que me suena bastante Ante Pavelic y por supuesto es un señor que nunca me hizo ni pizca de gracia; ahora bien, nunca se me ocurriría compararlo con Tito o con los croatas en general, me parecería tremendamente injusto y fuera de lugar.

      En tercer lugar, comparto con usted la opinión de que en el caso de que haya catalanes que comparan Catalunya con Eslovenia, Croacia e incluso Kosovo (cosa que, francamente, yo diría que no suele pasar de forma mayoritaria) están equivocados: son realidades que no comparten parámetros, ni fundamentales ni accesorios.

      Ahora bien, en cuanto a las ideas de patria, nación, identidad y soberania debo decirle que eso de que "lo fastidian todo" depende de la posición que uno ocupe ¿no cree? ¿Por qué el nacionalismo estadounidense es válido y el portorriqueño, no? ¿Por qué el nacionalismo español es válido y el catalán o el vasco, no? ¿Por qué el nacionalismo británico es válido y el irlandés, en su momento, no?...

      Finalmente deseo darle las gracias por su valiosa aportación y por leer este blog.

      Elimina