LA HIJA DE ROBERT POSTE

Títol original: Cold Comfort Farm
Autor: Stella Gibbons
Editorial: Impedimenta
Any primera edició original: 1932
Any primera edició a "Impedimenta": 2010

"Cold Comfort Farm" (títol original que per a variar no té res a veure amb el títol traduït) és un llibre que presenta vàries curiositats, entre elles, malhauradament, la de ser poc traslladable fora del context en què va ser creat.

L'autora, Stella Gibbons, odiava cordialment determinats escriptors britànics consagrats de la seva època, tals com D. H. Lawrence, Thomas Hardy, Mary Webb o, anant una mica més enrere en el temps, les pròpies germanes Brontë, així que va materialitzar la seva venjança personal contra ells escrivint "Cold Comfort Farm".

Ella mateixa escriu un pròleg en forma de carta adreçada a un dels suposats autors "exquisits", en el què "amb humilitat" li diu que mai no estarà a la seva alçada... afortunadament. De tota manera dedica el llibre a ell i als seus col·legues, i per a "fer-los més fàcil la lectura a ells i als crítics" li anuncia que ha marcat amb un, dos o tres asteriscos els paràgrafs que ella considera que són més "literaris", tal com fa la Guia Michelin amb els restaurants. Efectivament, quan el lector arriba a un d'aquests fragments precedits d'asteriscos es troba amb un redactat retorçadament barroc i imfumable, cosa que, d'altra banda, respon completament a la intenció de l'autora.

És clar que si un no està familiaritzat amb la literatura romàntica britànica de finals del segle XIX i començament del XX, es perd una considerable part de la càrrega satírica que la senyora Gibbons va bolcar en la novel·la. D'altra banda, l'acció transcorre en un context rematadament rural de l'Anglaterra profunda, de tal manera que els girs lingüístics de la zona, que també són part important de la sàtira, es perden irremissiblement en la traducció.

"Cold Comfort Farm" narra la intromissió d'una noia londinenca de casa bona en la vida paralitzadorament tradicional i absurda dels habitants d'una granja perduda en un poble deixat de la mà de déu. El llibre va ser publicat l'any 1932 però l'autora situa l'acció "en un futur immediat". Així doncs, és curiós veure com la senyora Gibbons fa referència a una "passada guerra anglo-nicaragüenca de 1946", però no fa cap referència a una possible Segona Guerra Mundial. En un altre moment la senyora Gibbons també descriu la conversa telefònica entre dos personatges del llibre i diu que el que està parlant des de Londres pot veure a la seva interlocutora a través de la pantalla de televisió, però la interlocutora no pot veure al personatge de Londres perquè parla des d'un telèfon públic de poble i, és clar, els telèfons públics de poble no tenen aquesta prestació. Aquí sí que la senyora Gibbons va tenir visió de futur amb aquesta peculiar anticipació de les videoconferències.

Llibre aprofitable? Segurament que sí, si hom està familiaritzat amb el context literari i l'entorn rural de l'Anglaterra de començament del segle XX. En cas contrari molt de l'atractiu que pot tenir aquest llibre s'esfuma.

UNA VISITA NAVIDEÑA A ROMNEY MARSHES

Sèrie Perry-Christmas nº 2

Títol original: A Christmas Guest
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2005

Un cop més "Debolsillo-Random House-Mondadori" ha perdut l'oportunitat de deixar de fer el ridícul amb aquesta mania seva de canviar el títol original de les obres que publica, i un cop més el títol original, "Un convidat de Nadal" -convidada, en aquest cas-, és l'opció que més coherentment respon a l'argument del llibre.

La convidada en qüestió és ni més ni menys que la senyora Ellison, la iaia insuportable de la família política de l'inspector Pitt. L'acció se situa l'any 1891, entre la novel·la nº 20 ("Los escándalos de Half Moon Street") i la novel·la nº 21 ("El complot de Whitechapel") de la sèrie Pitt.

Molt en contra de la seva voluntat, la vella Ellison es veu obligada a passar el Nadal a la residència, diem-ne rural, de la seva ex-jove (la sogra de Pitt) i el segon marit d'aquesta, Joshua Fielding. Naturalment es produeix una mort sospitosa (si no no hi hauria història) i la senyora Ellison decideix investigar pel seu compte. A partir d'aquí tota la credibilitat del personatge s'esfuma completament. En el seu moment la senyora Perry es va inventar una vella Ellison molt característica i en aquesta mini-novel·la simplement la nega, la traeix. La senyora Ellison no és així; no pot ser així; impossible.

"A Christmas Guest" té tota l'aparença de ser el producte d'una obligació contractual de la senyora Perry amb el seu editor i res més. El personatge principal no és creïble, la història en sí no té gran consistència i el final és previsible. Fins i tot fa l'efecte que la pròpia senyora Perry no tingués cap ganes d'escriure aquest episodi de Nadal (ni probablement cap altre)

Aquest llibre està resenyat aquí perquè està tangencialment relacionat amb la sèrie Pitt, si no no hi seria. Vostès mateixos. 

ANATOMÍA DE UN INSTANTE

Títol original: Anatomía de un instante
Autor: Javier Cercas
Editorial: Mondadori
Any primera edició: 2009

L'instant en qüestió és el que apareix a la portada d'aquesta edició del llibre: interior del Congrés dels Diputats; a la dreta, guàrdies civils armats i un home enfront d'ells que aparentment els planta cara (efectivament, els plantava cara); tots els escons vermells aparentment buits; en els escons blaus de primera fila, uns quants ministres del govern tirats per terra i una figura, una única figura, asseguda al seu escó amb aparent total normalitat, com si no passés res, com si estigués en un univers paral·lel totalment aliè a la realitat: és el primer ministre Adolfo Suárez. A partir d'aquí i sobre aquest instant el senyor Cercas escriu un llibre de 437 pàgines, més unes altres vint-i tres de bibliografia i anotacions.

 

Alguns dels qui vam "viure" l'intent del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 vam quedar marcats per una mena de fascinació que amb el temps ens ha dut a regirar una quantitat notable de literatura buscant, potser, explicacions a coses que no acabàvem d'entendre: per què, com, qui, amb qui, què hagués passat si allò hagués sortit com els colpistes pretenien... però hi ha un parell de coses que cap dels llibres que s'han escrit des d'aleshores reflecteix: què sentiem, què pensavem.

Un exemple per a il·lustrar-ho una mica: actualment hi ha un cert consens general per a considerar la figura d'Adolfo Suárez com la d'un gran estadista que va aconseguir l'heroïcitat de retornar la democràcia a un lloc i en un temps en que tal cosa semblava impossible; Adolfo Suárez apareix ara, per a molts, com un home intel·ligent, amb un pla preconcebut molt hàbil, que va obrar una mena de miracle del qual encara ens estem beneficiant tots. Però aquest no és l'Adolfo Suárez que jo recordo. L'Adolfo Suárez que jo recordo és un senyor que havia estat Secretari General del Movimiento (per tant, amb credencials democràtiques nul·les) i que sí, efectivament, va fer coses absolutament sorprenents quan estava al govern (com legalitzar el Partit Comunista, per exemple, que no és poc), però que en el dia a dia es mostrava com algú irritantment continuïsta i que actuava segons la seva pròpia conveniència. Molt probablement aquesta visió és del tot injusta, però és la que jo, i molts altres, teniem.

Doncs bé, la virtut del llibre del senyor Cercas (una d'elles, que en té moltes) és la de rescatar les sensacions en què uns quants ciutadans d'aquells moments estàvem ìmmersos, incloses la de la irritació i l'avorriment -potser injustos, però legítims- que indefectiblement ens produïa el senyor Suárez quan apareixia a la premsa, la ràdio i la televisió. Això sí, he de reconèixer que el fet de que el senyor Suárez ens parlés "de vostè" als ciutadans quan feia les seves intervencions em va impressionar molt favorablement. Cap polític abans havia tingut aquest gest d'elemental educació. Avui dia el Rei encara no ho fa.

El llibre no gira només a l'entorn de la figura d'Adolfo Suárez, malgrat que aquest sigui potser el focus més important. També són molt interessants les informacions, comentaris i especulacions que el senyor Cercas fa sobre el senyor Tejero, el general Armada, el general Milans del Bosch, el Rei o sobre els serveis secrets i el seu més que confús paper en aquella trama. En canvi, de la sortida de to amb què el senyor Fraga va obsequiar la galeria quan va intuir que el segrest del Congrés s'estava acabant, no n'escriu ni una paraula; és del tot comprensible: va ser una pallassada sobre la que no val la pena perdre el temps.

En definitiva, llibre aprofitable, però encara més si vostè va viure aquell instant ni que fos des del sofà de casa seva. 

L'instant del senyor Suárez