INCENDIOS EN HIGHGATE RISE

Sèrie Pitt nº 11

Títol original: Highgate Rise
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1991

Els finals de la senyora Perry segueixen essent anèmics, però s'ha de reconèixer que les seves descripcions històrico-socials no tenen preu. Aquest cop l'inefable inspector Pitt es topa ni més ni menys, sense que ell en tingui ni la més mínima idea, amb els orígens del socialisme britànic. Amb l'excusa d'un incendi provocat a casa d'un metge un pel massa exaltat pels gustos de Lady Augusta Balantyne (que gràcies a Déu tampoc no surt en aquest llibre), la senyora Perry ens descriu els primers temps de la Societat Fabiana, que esdevindria una de les fonts que alimentarien el futur Partit Laborista de la Gran Bretanya.

Des de la ignorància en què la majoria dels pobres mortals ens movem, és difícil saber què hi ha de real i què d'imaginari en les descripcions que fa la senyora Perry sobre les topades verbals, i no tan verbals, entre la societat victoriana benestant de tota la vida i els primers contestataris de classe mitjana que van decidir que ja era hora de que les coses comencessin a canviar cap a models socials més justos.

En aquesta història, molt més que en d'altres anteriors de la mateixa sèrie, cada personatge és un món, la seva vida s'ha construït en base a aquest món, i els móns de tots els altres són enemics més reals que potencials i, sobretot, molt perillosos. Les descripcions que la senyora Perry fa de tot això són molt creïbles i, per això mateix, molt interessants. Hi ha paràgrafs exaltadíssims, d'alguns personatges defensant els seus punts de vista, que no tenen desperdici.

El que potser ja costa una miqueta més de creure és que una octogenària Lady Vespasia Cumming-Gould tingui sospitoses tendències socialdemòcrates. Ens podem creure que en comparació als personatges del seu cercle social sigui una excèntrica, però tot té un límit. Ara, això sí, de tota manera si Lady Vespasia no existis caldria inventar-la (que en definitiva és el que ha fet la senyora Perry)

Interessant. Fa gràcia. I com sempre, el final és anecdòtic. 

LOS ASESINATOS DE BETHLEHEM ROAD

Sèrie Pitt nº 10

 

Títol original: Bethlehem Road
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1990

Nota prèvia: el títol original -"Bethlehem Road"- té sentit perquè el carrer Bethlehem hi té un paper en el cas; el títol que s'ha tret de la màniga el nan mental de Debolsillo / Random House Mondadori -"Los asesinatos de Bethlehem Road"- és completament absurd perquè no es produeix cap assassinat al carrer Bethlehem. Cap ni un. Dit això, passem al què ens ocupa...

En poques paraules, aquest cop l'inspector Pitt ha d'investigar les pintoresques morts d'uns honorables diputats de la Cambra dels Comuns als que troben creativament arrepenjats a un fanal del pont de Westminster, a quatre passes del Parlament, més secs que un bacallà.

Si la trama té un interès relatiu, el rerafons ja és una altra cosa. Aquest cop la senyora Perry aprofita l'avinentesa per a fer un retrat de la situació de la dona allà per l'epoca de l'Anglaterra victoriana. Llegit ara, fa esgarrifar, la veritat. No és només que no poguessin votar, és que no podien fer res de res; tenien la mateixa categoria jurídica que una tetera. Si no estaven casades, les seves possessions no eren legalment seves: eren del pare o dels germans mascles; si estaven casades les seves possessions eren, naturalment, del marit... total, que la situació jurídica més favorable per a una dona en aquell moment era o bé esser filla única òrfena i soltera, o bé vídua sense tornar-se a casar, i encara en aquests casos havien de sortir de casa el mínim possible i degudament acompanyades per una altra senyora respectable ja que si no, automàticament, eren putes.

Això pel que fa a la classe alta i mitjana, totes dues poc nombroses. Pel què fa a la classe desastrada de la societat, és a dir, la classe majoritària, no hi havia gaire problema sobre qui era que administrava les possessions de les dones, simplement perquè les dones no tenien possessions; ah, i sortien bastant més de casa sense necessitat de companyia, perquè, és clar, no es necessita cap companyia per a anar a treballar a fàbriques insalubres vint-i-cinc hores al dia o per a vendre's pels carrers al primer que passi.

En aquesta novel·la Anne Perry descriu l'inici del moviment sufragista i l'impacte que va tenir en la societat del moment. Impressiona llegir els arguments dels qui estaven en contra de concedir el vot i altres drets a les dones (la majoria era contrària) i encara impacta més llegir què deien les pròpies dones que estaven convençudes de que "l'estat natural de les coses no s'havia de tocar"; aquest "estat natural" consistia, és clar, en que les dones eren propietat del pare, el germà o el marit, propietat que s'exercia "en benefici de les pròpies dones" les quals eren completament incapaces, per naturalesa, de saber què els convenia i què no. 

És clar que això és una novel·la i que tots els diàlegs i situacions que hi surten sobre el tema són ficció, però molt em temo que aquesta ficció està bastant ben basada en el que va ser aquella realitat.

I per cert, a l'Espanya de no fa ni cinquanta anys, el concepte que es tenia de la dona era si fa no fa el mateix que el que existia a l'Anglaterra victoriana de finals del segle XIX. Preguntin-ho a les supervivents i ja m'ho explicaran. 

Com a novel·la d'intriga "Bethlehem Road" potser no és cap meravella, però com a tractat sociològic no té preu.

TESTAMENTO

Títol original: Testament
Autor: Alis Hawkins
Traducció perpetrada per: María Teresa Villares
Editorial: ViaMagna
Any primera edició: 2008

Dues històries paral·leles: una, a finals del segle XIV; l'altra, a començament del segle XXI. El vincle que les uneix és un col·legi universitari, el com i el per què de la seva creació i construcció (segle XIV), i el perill imminent de que perdi el seu caràcter humanista fundacional i es converteixi en una peça gris més de l'engranantge utilitarista dels inicis del segle XXI.

La història del segle XIV és molt més rica en matisos, en sentiments... en tot, que la del segle XXI; de fet, la primera gairebé "es menja" la segona, que queda com un complement que no molesta. Un cop més, en la història del segle XIV, interessant i humana, queda ben manifesta la brutalitat eterna dels interèssos i ànsies de poder de l'església, no de l'església anglicana, que aleshores encara no existia, sino de "l'única i vertadera".

El que sí molesta, i en ocasions pot arribar a causar algún accés d'agressivitat perillosa, és la traducció de la senyora Villares. Personalment m'ha semblat abominablement nefasta. Fa l'efecte que l'idioma matern de la senyora Villares sigui alguna varietat sudamericana del castellà, i fins aquí res a dir, naturalment. Però és que també fa l'efecte de que la senyora Villares hagi volgut traduir el llibre al castellà europeu sense tenir ni idea de com funciona i sense consultar-ho amb ningú que hi entengui, i d'altra banda en més d'una ocasió assassina la sintaxi d'una manera terrorífica, sense parlar ja de l'embolic indescriptible que es pot arribar a fer amb l'ús del "vosotros" i similars. I l'editorial ho ha permès!

En definitiva: la història, bé; la traducció, espantosa.