EL FRAUDE DE LA SÁBANA SANTA Y LAS RELIQUIAS DE CRISTO

Títol original: El fraude de la Sábana Santa y las reliquias de Cristo
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 1997

Il·lustratiu llibre que explica l'opinió, sembla que prou documentada, de l'autor, sobre la part més peculiar i colorista del merchandising de l'església catòlica, és a dir, la que fa referència a la biografia de Jesucrist, des dels "Sants Bolquers" fins a tot el pack de la passió, mort i resurrecció (la Santa Col·lumna, els fragments de la Santa Creu, els Sants Claus, el Sant Sudari -protagonista del llibre-, la Santa Pedra des d'on es va produir la Santa Ascensió, la Santa Baieta de la Verònica, les Santes Tovalles del Sant Sopar, etc. etc.

De passada, i sense que ens costi ni mig cèntim més, el senyor Eslava ens explica molt didàcticament quina és la diferència entre una "ascensió" i una "assumpció": les ascensions són autopropulsades, mentre que les assumpcions necessiten grua (en altres paraules: en una ascensió tu puges; en una assumpció et pugen)

Especialment remarcable el capítol 2, que parla del Sant Prepuci i que planteja un dubte que, he de confessar, no m'havia assaltat mai, però que des de que he llegit el llibre gairebé no em deixa dormir: el Sant Prepuci va ascendir en el seu moment amb la resta del cos del Senyor? O va ascendir abans, tot just després de la Santa Circumsició? O no va ascendir sinó que simplement el van teletransportar, com a Star Trek? (opció no gens descartable perquè total, per un prepuci, per molt sant que sigui, tampoc no cal tota la parafernàlia que representa una ascensió homologada)

Un cop més constatem amb gran preocupació que el destí etern que espera al senyor Eslava Galán és l'infern, si més no segons l'església catòlica, ja que des de la primera fins a l'última pàgina del seu llibre s'entesta a sostenir que totes les santes relíquies són invencions més falses que un euro de suro; i no només això, sinó que també sosté que els Evangelis, com a exercici d'imaginació creativa no estan malament, però com a crònica fiable són francament lamentables. I el cas és que té raó. Justament per això és que se n'anirà a l'infern. El problema (per a l'església catòlica, no pas per al senyor Eslava), és que l'infern també és fals. No som res. 

EL CADÁVER DE TRAITORS GATE

Sèrie Pitt nº 15

Títol original: Traitors Gate
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1995

Hi ha una enorme quantitat de llibres que tracten sobre la colonització europea d'Àfrica durant els segles XIX i XX, amb grans explicacions històriques, antropològiques, polítiques, econòmiques etc. etc.

Aquest llibre d'Anne Perry però, ens acosta al tema -encara que tangencialment- des d'una altra òptica que no deixa de ser bastant curiosa: la dels colonitzadors "de despatx" i la dels detractors (que també n´hi havia) de l'època.

Partint de l'assassinat -disfressat de mort accidental o suïcidi- d'un Par del Regne, Anne Perry ens revela un dels arguments més esgarrifosament hipòcrites de l'època de les grans colonitzacions: "O colonitzem nosaltres (els britànics) o ho faran ells (els belgues, els francesos i els alemanys); així que millor ho fem nosaltres, que serà molt millor per als colonitzats, ja que nosaltres portarem la civilització i la fe cristiana als pobres ignorants de les colònies, amb la qual cosa hi sortiran guanyant no només en la vida terrenal, sinó també en la vida eterna". De passada, naturalment, la metròpoli es forrarà com mai.

En el llibre hi surten esmentats famosos noms reals del moment, com per exemple Henry Stanley (1841-1904) i Cecil Rhodes (1853-1902). Fixem-nos en alguns apunts no precisament pintorescos de tals personatges:

Henry Morton Stanley ni es deia Henry, ni es deia Morton ni es deia Stanley. Inscrit durant molt de temps en els llibres d'Història com a gran explorador, va ser en realitat un dels farsants més grossos de la seva època i va practicar l'assassinat massiu d'indígenes africans per la via artesanal; l'home es divertia maltractant i matant personalment a traginers esclavitzats. Tot un gentleman. 

Cecil Rhodes, per la seva banda, va ser un colonitzador, empresari i polític britànic que es va fer amb el 90 % del mercat de diamants del món, gràcies als seus benemèrits negocis africans, i que va deixar anar perles com aquestes: "La filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per cent és una oferta millor"; o bé: "Hem de trobar noves terres que ens permetin obtenir matèries primes amb facilitat i alhora explotar la mà d'obra esclava barata que prové dels indígenes de les colònies. Les colònies també ens proporcionarien un bon abocador per als excedents produïts per les nostres fàbriques". Encantador, oi? Aquest senyor, a més, es va inventar un país a major glòria seva, Rhodesia, on es va practicar l'esclavisme i la discriminació racial més abjecta fins molt entrat el segle XX (dècada dels 60-70) en què Rhodesia com a tal va desaperèixer i va donar lloc a les actuals Zàmbia i Zimbabwe.

Aquest és doncs l'escenari de fons en què es mou la quinzena novel·la de l'inspector (ara superintendent) Pitt, juntament amb la seva dona -què ha de compaginar el seu hobby d'investigadora amateur amb les farragoses tasques domèstiques- i la inevitable Lady Vespasia Cummig-Gould -que no necessita compaginar res de res perquè per alguna cosa una és una aristòcrata amb pedigrí, només faltaria-.

Llibre interessant, tant pels assassinats com pel rerafons històric. 

LOS GROPE

Títol original: The Gropes
Autor: Tom Sharpe
Editorial: Anagrama
Any primera edició: 2009

"Los Grope" vol ser la història d'una dinastia matriarcal fundada fa molts segles per una dona que va segrestar un viquing danès conqueridor que es marejava com una sopa cada cop que pujava al seu vaixell.

El plantejament inicial, doncs, és francament atractiu i en la línia de les inimitables novel·les de Tom Sharpe, només que aquest cop la cosa es queda en això, en plantejament inicial. 

No hi ha la força de personatges com Wilt, o de llocs com "Jacarandá Park" i tot el seu entorn sudafricà, o d'expressions inoblidables com aquella de "el Ming! el Ming!". Aquest llibre no passa de ser una lleugera ombra de tot això. Potser s'explica per la dedicatòria: Sharpe dedica el llibre a quatre metges que, segons diu, li van salvar la vida l'any 2006; per tant, més que un llibre, és un agraïment, i un agraïment fet a persones molt concretes. És a dir, no és un producte del conegut geni de Tom Sharpe. Fins i tot el final és estrany, com si el senyor Sharpe hagués dit "fins aqui arribo; no tinc ganes d'escriure més", i punt. 

Consell doncs: si volen conèixer l'autèntic Tom Sharpe no comencin per aquest llibre; comencin, per ordre, per les seves històries anteriors.

EL DEGOLLADOR DE HYDE PARK

Sèrie Pitt nº 14

Títol original: The Park Headsman
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1994

Any 1890. Quan Londres encara no s'ha recuperat dels fins treballs de Jack l'Esbudellador a algú se li acut practicar el bonic esport de decapitar gent a Hyde Park. Aquest és el segon crim del llibre. El primer crim és la "traducció" del títol, bàsicament perquè entre degollar i decapitar hi ha una diferència; si més no estètica, perquè, reconeixem-ho, el resultat per a la víctima és el mateix.

Doncs això, que hi ha un decapitador bastant dedicat a la seva feina i a Pitt li toca carregar amb el mort (o millor dit, els morts). Aquest cop no hi ha cap trama sociològica digna de menció, es tracta simplement de seguir la intriga generada per aquests crims.

Novament la senyora Perry construeix un relat interessant de tal manera que sembla confirmar-se que sí, que finalment ha après a escriure novel·les d'intriga, cosa que els seus lectors agraim moltíssim.

Protagonistes: Pitt, la seva dona Charlotte, i la seva cunyada Emily. Amb l'aparició co-protagonista de l'assistenta Gracie, el bo de Jack Radley i Micah Drummond; i l'aparició especial de Lady Vespasia Cummig-Gould i de Caroline, la sogra de Pitt, que aquest cop no només aconsegueix deixar muda a l'harpia de la iaia Ellison, sinó que arriba a causar-li un memorable col·lapse; cada vegada em cau millor la tal Caroline...

Ah, i naturalment les converses entre les augustes senyores que surten en el llibre no tenen desperdici: amb només una goteta del verí que destil·len n'hi hauria prou per a causar l'extinció fulminant de qualsevol cosa que es mogués.

Llibre entretingut i interessant; i s'ha de reconèixer que Pitt té una paciència digna de Job, sense la qual segurament no sobreviuria, pobre home... 

HISTORIA DE ESPAÑA CONTADA PARA ESCÉPTICOS

Títol original: Historia de España contada para escépticos
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2005

L'anomenada història d'Espanya sempre ha estat un embolic increïble de difícil comprensió i digestió, probablement perquè la tal Espanya es troba geogràficament en un lloc de pas densament transitat des de l'època de Pangea fins ara, i a tothom li ha semblat estratègica, des dels romans imperials fins als nordamericans, també imperials, passant pels àrabs, tant partidaris ells, en altres temps, de la bona vida.

D'altra banda, des del matrimoni de Ses Catòliques Majestats (ja saben: "de Isabel y Fernando, el espíritu impera, moriremos besando, la sagrada bandera"; quina animalada, senyor...), des del matrimoni de Ses Catòliques Majestats, deia, sempre hi ha hagut personatges de tota mena que s'han empenyat en sostenir que Espanya era "una e indivisible", a més de "grande y libre", és clar, quan mai ha estat res de tot això, com ho demostren totes les cròniques que s'han anat acumulant al llarg del temps.

Doncs bé, el senyor Eslava Galán tampoc ha pogut evitar la temptació d'escriure (com tants d'altres) una Història d'Espanya, i aquest llibre n'és el resultat. L'ha resumit en 460 pàgines en les què ha pretès encabir-ho tot, des del primer mico salvatge (l'Australopithecus Afarensis) fins el penúltim mico salvatge (José María Aznar).

I què passa quan es prova de ficar tan immensa quantitat de coses en una capsa tant petita? Doncs d'entrada que no hi caben totes, i per tant se n'ha de fer una tria. Hi ha diverses vegades en aquest llibre que es passa d'una etapa a l'altra a tal velocitat i amb tal superficialitat, que allò que sobreviu no s'acaba d'entendre, com sempre, i és clar, ens quedem més o menys com estàvem abans.

Això sí, hi ha coses curioses, com la llista completa dels reis gots, que l'autor inclou aquí amb l'unic objectiu de què qui la sabia i se n'havia mig oblidat la refresqui, o qui no en tenia ni idea de què era això quedi convenientment informat...; o bé la revelació de què la resistència de Numància va durar... fins que els propis numantins van obrir les portes als romans al crit de "passin i serveixin-se vostès mateixos", cosa que els romans van fer sense manies; o que la batalla de Covadonga no va ser tal batalla sinó, com a molt, una mena de botellón -i no dels més espectaculars- encapçalat per un senyor que es deia Pelayo a qui simplement li anava la marxa, sense més pretensions; o de què Alfons XII, el melancòlic rei aquell de la frase "dónde vas Alfonso Doce, dónde vas triste de ti", es va acomiadar de la seva dona, la reina María Cristina, en el llit de mort, amb la gens melancòlica frase: "Cristinita, ya sabes, guarda el coño, y de Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas". Per cert, Doña María Cristina, efectivament, guardó el coño. 

En fi, que per a passar una estona entretinguda el llibre està bé, però per a informar-se realment de l'anomenada Història d'Espanya potser seria convenient consultar, a més, altres fonts. 

FLAVIA DE LOS EXTRAÑOS TALENTOS

Títol original: The sweetness at the bottom of the pie
Autor: Alan Bradley
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

No faré comentaris sobre la discrepància entre el títol real del llibre i el que figura a la coberta de l'edició de Planeta. I Déu sap que això m'està costant un esforç sobrehumà.

"La dolçor a la base del pastís" narra la història d'una nena d'onze anys, la tal Flavia, experta en química, que troba un quasi-cadàver al jardí de la mansió victoriana-eduardiana on viu, allà per l'any 1950. En aquesta mateixa mansió hi viuen el seu pare, un senyor no precisament afectuós, que conviu amb la seva col·lecció de segells; les seves germanes Ophelia i Daphne que conviuen amb elles mateixes (cadascuna pel seu cantó); Dogger, el jardiner, que ni ell mateix sap amb què o qui conviu; i la senyora Mullet, que de fet no conviu amb ningú de la casa ja que és una treballadora domèstica que fa la seva feina i després marxa cap a casa seva on l'espera un marit típic i tòpic; de fet tan típic i tòpic com ella mateixa.

La trama consisteix en descobrir qui ha assassinat al titular del cadàver (això del quasi-cadàver dura ben poc) del jardí, i naturalment és Flàvia qui fa les deduccions pertinents i resol el cas, deixant a la policia a l'alçada d'entitat secundària anecdòtica.

El llibre no és especialment brillant; és més aviat un d'aquells llibres que al cap de poc temps s'oblida fàcilment i que si no s'ha llegit tampoc no passa res. Entretingut només fins a cert punt; tirant a soso diria jo. A les llibreries s'hi poden trobar coses bastant millors sense regirar gaire.

EL CASO DE FARRIER'S LANE

Sèrie Pitt nº 13

Títol original: Farrier's Lane
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1993

L'estil del redactat confirma que el llibre l'ha escrit la senyora Perry, encara que costi de creure: és interessant, el final (o els finals, segons com es miri) està ben trobat i a més fa pensar, no només en l'Anglaterra victoriana, sinó en ara mateix.

Un jutge és assassinat mentre assisteix a una representació teatral. Amb aquesta excusa la senyora Perry parla de la xenofòbia, de la pena de mort, dels prejudicis amb majúscules, de com la justícia no és (ni ha estat mai) igual per a tothom, de com poden ser de letals les persones quan estan diluïdes en una massa, de com poden ser de vergonyantment miserables els càrrecs polítics... de tot això, ni més ni menys. I el que és realment horrible és que encara que l'acció d'aquesta novel·la estigui situada a finals del segle XIX, tot el que s'explica és absolutament vigent en la mentalitat de milions de persones (?) del segle XXI.

Pel que fa a la vida privada dels protagonistes, l'inspector Pitt i la seva dona Charlotte segueixen tan acaramelats com sempre (sort que tenen), la mare de Charlotte ens sorprèn revelant-nos que també és humana (mooolt humana) i arriba a fer callar a la seva sogra (cosa que provoca unes terribles ganes d'ovacionar-la), i Lady Cumming-Gould aquesta vegada no hi surt. Això sí, hi ha una aparició tipus "special gest star", encara que molt breu però important, del propi Oscar Wilde in person!

En fi, ja tenia ganes de dir-ho d'un llibre de la senyora Perry: llibre recomanable, i no només per a distreure's.