ABRIL ES UN PAÍS

Autora: Tereixa Constenla
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2024

Uns aclariments previs: Tereixa Constenla, autora d'aquest llibre, és gallega, no portuguesa; el llibre es pot trobar en versió en castellà i en versió en gallec; no consta, a hores d'ara, que hi hagi cap versió en portuguès; i si n'hi hagués alguna no es podria qualificar de versió original.

Fets els aclariments, començo.

El 25 d'abril de 1974 em van saltar els ploms (qui de vosaltres ho necessiti, que cerqui l'expressió “saltar els ploms” a Google). El locutor del Telediario de la televisió espanyola (que en aquell moment era la televisió “única y verdadera”, com l'església catòlica, que també), va dir: “Golpe de estado en Portugal”. I jo em vaig quedar sense parla. Un cop d'estat a Portugal? Això podia ser?

L'abril de 1974 jo ja feia una mica de temps que havia descobert una cosa absolutament màgica i meravellosa que es deia “la ràdio en ona curta” (qui de vosaltres ho necessiti, que cerqui “ràdio en ona curta” a Google) i per tant seguia diàriament les emissions informatives en castellà de la BBC, de Ràdio France, de Radio Nederland, o de la Deutsche Welle, per exemple. Ràdio Albània era un avorriment estalinista i la RAI un avorriment democristià.

Però no perdem el fil. Mentre la televisió espanyola i Radio Nacional de España -que eren les úniques autoritzades a desinformar als ciutadans- deien cada cinc minuts que Portugal estava “cayendo por la pendiente del comunismo” (ho van convertir en un mantra omnipresent), les ràdios estrangeres em van explicar unes quantes coses que jo no sabia ni de lluny per culpa de la fèrria censura franquista, com per exemple que la dictadura portuguesa era més antiga que l'espanyola i, en segons quins aspectes, més bèstia també. O que els portuguesos en general ja feia anys que estaven més que farts de Marcelo Caetano (o, abans, d'Oliveira Salazar) i d'Américo Tomas, primer ministre i president de la República respectivament. Al territori de la dictadura espanyola això no hi havia arribat per culpa de la censura, com he dit abans, però a la resta del món pràcticament tampoc no hi havia arribat perquè Portugal no l'importava una bleda a ningú, o bé perquè a determinats governs, com el dels Estat Units, ja els anava de meravella que Portugal es mantingués com un tap de contenció contra el bloc soviètic (qui de vosaltres ho necessiti, que cerqui “bloc soviètic” a Google). L'altre tap era el règim del Generalísimo.

Conforme anaven passant els dies, les setmanes, els mesos, vaig seguir aprenent coses gràcies a les fonts censurades i no censurades, com que Portugal tenia colònies africanes enormes que es deien Angola, Moçambic i Guinea-Bisáu; que al capdavant de l'estat s'hi havia posat un general que es deia António de Spínola que fins i tot semblava civilitzat i duia monocle; que el senyal per a que comencés el cop d'estat va ser una cançó emesa en un determinat moment per la ràdio i que es deia “Grândola, Vila Morena”; que a les poques hores el “cop d'estat” va passar a ser una “revolució”; que els clavells es van convertir en la flor revolucionària; que hi havia un militar revolucionari que es deia Otelo Saraiva de Carvalho que quedava molt bé a la televisió; que hi havia un altre senyor que es deia Álvaro Cunhal que segons la televisió i la ràdio oficials espanyoles era el diable comunista que duria Portugal al desastre; que durant el cop d'estat no es va disparar “ni un sol tret” (en realitat, algun sí)...

En fi, que el 25 d'Abril de 1974 va néixer una llegenda, amb els seus herois i la seva èpica, de la qual alguns encara en guardem el record.

Cinquanta anys després Tereixa Constenla, que l'any 1974 en tenia 6, publica aquest llibre en el que no parla del que ja sabem - de la llegenda, dels herois... - sino de persones i fets que han quedat situats injustament en segon pla, però que de fet son tan (i de vegades més) importants que els que es troben incrustats en els manuals d'Història.

El llibre de la senyora Constenla està estructurat en tres parts: “La Revolució”, “Abans de la Revolució” i “Després de la Revolució”.

A “La Revolució” aprenem, entre d'altres coses, que el general del monocle no va fer cap actuació precisament heroica el dia del cop d'estat (i després tampoc) però que un capità de nom Fernando Salgueiro Maia i altres “desconeguts” com ell van aconseguir que, efectivament, durant del 25 d'Abril de 1974 no es disparés ni un tret (en realitat, algun sí), mentre d'altres militars de més augusta graduació (entre ells Spínola) s'ho miraven tot des de la butaca mentre no s'aclarís on acabaria anant a parar tot allò.

 

Fernando Salgueiro Maia

 

A “Abans de la Revolució” la senyora Constenla ens informa d'algunes característiques bèsties del règim de Salazar (primer) i Caetano (després), tant a la metròpoli (capital Lisboa), con a les colònies (capitals Luanda, Lourenço Marques -actualment Maputo- i Bisáu). També ens il·lustra sobre la PIDE -la policia política portuguesa- i altres repulsivitats pròpies d'un estat basat en el terror. Els que vivíem a l'altra banda de la frontera amb Portugal encara trigaríem un parell d'anys (1976) a començar a assabentar-nos de coses bastant semblants, patrocinades pel règim d'un cert 'generalísimo'.

A “Després de la Revolució” la senyora Constenla ens explica que el romanticisme d'una revolució, encara que aquesta es faci sense bales i amb clavells, no dura per sempre. Tard o d'hora s'ha d'assumir que les idealitzacions i la realitat no acaben de quadrar; que les mesquineses i les enveges no han desaparegut del mapa i segueixen essent part indestriable de la naturalesa humana.

Qui no estigui familiaritzat amb la revolució portuguesa de 1974 i decideixi llegir aquest llibre, faria bé de fer-ne algunes consultes viquipèdiques -o de les fonts que consideri més oportunes- prèvies a la lectura. El context sempre és important.

Per a qui ja tingui coneixements sobre el que va passar aquell 25 d'Abril i, encara que sigui només per sobre, les seves conseqüències posteriors, aquest llibre pot ser molt aprofitable. És de justícia que se sàpiga el que explica la senyora Constenla. Cal fer justícia als que teòricament van ser personatges secundaris però, en realitat, van ser protagonistes.

 

L'ÚLTIM TELECADIRA

 

John Irving nº 19

Títol original: The last chairlift
Títol en castellà: El último telesilla
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2022
Any primera edició per Edicions 62: 2023
Any primera edició per Tusquets: 2023

Adam, nascut l'any 1941, és el punt de referència central d'aquesta història. O d'aquest cúmul d'històries. Ell és el narrador que ens acompanya durant més de mil pàgines i gairebé vuitanta anys. Però Adam no és 'el protagonista' perquè com sol passar a les novel·les d'Irving gairebé tots els personatges que hi surten són protagonistes per dret propi, i aquest llibre no n'és l'excepció.

El telecadira, per exemple, també és protagonista. No es prodiga gaire però cada vegada que apareix deixa ben marcada la seva empremta.

Un altre protagonista, i no menor, és l'Hotel Jerome. L'Hotel Jerome existeix realment i es diu així, Irving no li ha canviat el nom. És molt aconsellable cercar-lo a internet i fer una ullada a les seves fotos només començar el llibre.

 

L'Hotel Jerome

 Hi ha personatges vius i no vius (biològicament parlant). Hi ha fantasmes (no és el primer cop a les històries d'Irving), i amb això no faig cap spoiler: Adam s'hi refereix ja al començament del segon paràgraf de la primera de les més de mil pàgines que queden fins el final del llibre. No tenen res a veure amb el concepte clàssic de fantasma propi de les narracions de por o de les històries truculentes sobre “comunicacions amb el més enllà”. Són tota una altra cosa. Són... acompanyants? Sí, suposo que se'n podria dir així, acompanyants que et desperten diferents emocions i amb qui t'uneixen lligams especials. I m'aturo aquí, perquè si no acabaria contaminant l'experiència d'altres lectors, cosa que no vull que passi de cap manera.

Pel que fa als altres personatges, els no fantasmes, gairebé tots ells brillen amb llum pròpia; n'hi ha algun de molt secundari, però que tot i així és imprescindible. Adam ens els explica des del seu punt de vista, és clar, però el lector pot formar-se'n la seva pròpia idea. Sigui com sigui, tots els personatges van acumulant riquesa emotiva des del començament de la seva història fins que cadascun d'ells arriba on arriba (no revelaré què vol dir això). Cada personatge és com és, i se l'ha d'acceptar amb tot el respecte, per molt excèntric o estrany que sembli, per molt simpàtic o antipàtic que sigui. Si no acceptes els personatges tal com són, inclosos els fantasmes, no entens res.

Ah, i una altra cosa sobre els personatges (vàlida de fet per a tots els llibres d'aquest autor): Irving no et regala els personatges; te'ls deixa en préstec i es reserva el dret de retirar-te'ls quan li sembla oportú, cosa que fa sense manies tant si t'agrada com si no.

 

John Irving

 

Què més puc dir sense exposar aspectes clau de la història (de les històries). A veure, per exemple:

El primer terç del llibre transcorre amb una certa tranquil·litat. Són entre tres-centes cinquanta i quatre-centes pàgines on anem coneixent llocs, persones, lligams, situacions extravagants presents i passades, etc... Però no es deixin enganyar, la primera andanada no triga en arribar.

Això és típic d'Irving. Comença presentant-te un context que sembla innocu... fins que de cop et planta en una situació que et sacseja. I a partir d'aquí tot agafa un altre caire.

En aquest llibre, com en els anteriors, apareixen escenaris reals, com per exemple els 60's i la guerra de Vietnam. No és la primera vegada que Vietnam apareix a l'obra d'Irving i ho fa d'una manera particular. A Irving no li cal situar al lector en el camp de batalla per a deixar-lo descol·locat.

També apareixen els 70's com una dècada “on tots erem més lliures”... en comparació amb la dècada anterior i la posterior.

I els 80's. I l'aparició de la SIDA. I Ronald Reagan. Ronald Reagan, l'actor de pel·lícules de sèrie B que quan va ser president dels Estats Units va guardar un escrupolós silenci sobre la SIDA -que en aquells moments causava estralls- i en canvi no va callar en la seva insistència per a que a les escoles fos obligatori que els alumnes resessin. Això no és un invent, es real. Val la pena llegir totes les referències que surten al llibre sobre Ronald Reagan, encara que se't revolti l'estómac.

 

Poster de 1987, descrit al llibre

 

Com també revolten l'estómac les referències a la jerarquia de l'Esglèsia Catòlica, Apostòlica, Romana, Integrista, Homòfoba i Pederasta.

 

 

Aquest personatge és John O'Connor, arquebisbe de New York als anys 80 i esmentat al llibre. En plena devastació causada per l'esclat de la SIDA es va oposar, entre d'altres coses, a l'ús del preservatiu com a mesura de protecció. Un cabronàs digne del seu boss, Joan Pau II.

 -------------------------------
 

 

Aquest altre personatge és Bernard Law, arquebisbe de Boston als anys 80 i esmentat al llibre; va encobrir centenars d'abusos sexuals comesos contra nens per part de sacerdots catòlics de la seva diòcesi, fins i tot pagant a famílies per a que callessin. Un altre digne fill del seu Sant Pare.

-------------------------------

Vaig tancant el comentari. Fins aquí he provat d'explicar coses d'aquest llibre que a mi em semblen importants, però he procurat anar amb molt de compte per a no fer cap spoiler. Resultat: m'he callat el 90 per cent de les coses que tenia ganes (moltes) de dir.

Repeteixo allò que d'una manera o altra anoto cada vegada que comento un llibre d'Irving: el més important (tot i que no “l'únic” important) és com es viuen les històries que s'hi expliquen; com les viuen els personatges, com les viu el lector. Cada lector.

Per tant la pregunta “Llibre aprofitable?” l'ha de respondre cadascú segons la seva pròpia vivència. La meva resposta particular ja se la poden imaginar.

 

Coberta de l'edició original

 

PALESTINA. Cien años de colonialismo y resistencia.

Títol original: The Hundred Years War on Palestine. A History of Settler Colonialism and resistence, 1917-2007
Autor: Rashid Khalidi
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Capitán Swing: 2023

Rashid Khalidi, autor d'aquest llibre, va néixer a New York l'any 1948 i té ascendència palestina. És historiador, escriptor, catedràtic a la Universitat de Columbia i varies coses més. Caldria dedicar temps i calma per a llegir el seu currículum formatiu i professional sencer, des de la dècada dels 1970's fins ara.

És a dir, no és un qualsevol a qui ara li hagi agafat per escriure un llibre sobre la història de Palestina empès per una fogosa i indocumentada fúria juvenil revolucionària (te 76 anys), i justament en aquest moment en què l'estat d'Israel està ocupadíssim en erradicar completament de la superfície de la Terra tot un poble sencer bastant més antic que ell; vull dir que "l'estat d'Israel", que no és el mateix que "el poble jueu", encara que hi hagi uns quants que confonen totes dues coses i que no volen ni voldran baixar mai del burro ni que els ho expliquis amb "lacasitos".

I per si de cas hi hagués algun alterat personatge, defensor de les inefables accions de l'estat d'Israel, a qui se li acudís dir que aquest llibre no és més que l'al·legat d'un terrorista en favor d'altres terroristes de Hamas responsables dels salvatges segrestaments d'octubre de 2023, la resposta és fàcil: aquest llibre ha estat escrit l'any 2020, tres anys abans dels fets en qüestió. I per cert, el sr Khalidi tampoc és partidari de Hamas.

 

Rashid Khalidi

 

El sr Khalidi ens presenta aquí una història de Palestina a partir de finals del segle XIX, encara que el títol fixi l'inici a l'any 1917. Ja ho dic ara sense esperar a l'acabament d'aquest comentari: aquesta història no em sembla simplement "aprofitable", sinó "imprescindible". Jo no he tingut mai cap noció sobre la història contemporània de Palestina, i crec que aquest llibre del sr Khalidi és una font valuosíssima d'informació. Ens descobreix infinitat de coses que són francament difícils d'imaginar.

Per exemple:

A finals del segle XIX, un tal Theodor Herzl, periodista hongarès, va reivindicar que els jueus d'arreu del món poguessin ocupar un territori otomà (Palestina) que ja estava habitat per població autòctona, tot invitant aquesta població autòctona a "marxar-ne discretament".

Encara pitjor: a principis del segle XX un periodista britànic, de nom Israel Zangwill va fer famosa la frase "Una terra sense un poble, per a un poble sense terra", és a dir, Palestina, que és buida, és ideal per a que el poble jueu, que no té terra pròpia, hi construeixi la seva nació. Molt bonic si no fos per un petit detall: Palestina no era buida.

L'any 1917, el secretari del Foreign Office britànic, Arthur Balfour, va escriure una declaració que comprava la brillant idea que el sr Herzl va parir uns anys abans, i en bona part també la frase popularitzada per Israel Zangwill. A la 'Declaració Balfour' es pot llegir: "El govern de Sa Majestat considera favorablement l'establiment a Palestina d'una llar nacional pel poble jueu, i utilitzarà el millor dels seus esforços per a facilitar la consecució d'aquest objectiu, amb el benentès que no es realitzarà cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina, ni els drets i l'estatus polític gaudit pels jueus en qualsevol altre país".

 

Arthur Balfour

 

La Declaració Balfour

 

Les anomenades "comunitats no jueves existents a Palestina" esmentades pel sr Balfour són, naturalment, els palestins, que en aquell moment conformaven el noranta per cent de la població del territori. I em sembla que a hores d'ara ja és ben sabut què ha passat amb els seus "drets civils i religiosos".

L'any 1922, un cop desaparegut l'Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions atorgà a la Gran Bretanya el mandat d'administració de Palestina, territori que havia estat part integrant d'aquell Imperi. Aquest mandat duraria fins l'any 1948 i la Gran Bretanya, en base als seus interessos estratègics, va aprofitar-lo per a afavorir l'ampliació de la implantació de la presència jueva, ignorant sense cap escrúpol l'existència de la població autòctona majoritària (allò de la "terra sense poble"), i usant fins i tot, contra els "inexistents" palestins, mètodes de repressió salvatge que ara serien considerats directament genocides. És a dir, al més pur estil de l'actitud colonial britànica habitual: racista, condescendent, mesquina, mentidera...

Posteriorment, després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units es van afegir a la Gran Bretanya en l'esforç d'impulsar, per interessos propis, l'assentament de jueus a Palestina... entre ells el de que no s' instal·lessin ni als Estats Units ni a la Gran Bretanya.

Pel que fa als països àrabs que recentment havien esdevingut independents, a la dècada dels 40 encara eren dèbils, estaven desunits i seguien molt lligats a les antigues metròpolis, especialment la Gran Bretanya, així que tampoc no van ajudar gaire (de fet, ni gaire ni gens) a Palestina. La monarquia de Jordània fins i tot va arribar a conspirar contra els palestins, per interessos propis (això dels "interessos propis" sembla un mantra que no para de repetir-se al llarg de tota aquesta història).

L'any 1947 va ser l'any de la partició de Palestina en dos sectors, un "per als" palestins i un altre "per als" jueus. Naturalment en aquesta operació els palestins no hi van pintar res, com sempre. Aquesta partició, també coneguda pels palestins com la 'Nakba' ("catàstrofe"), va ser auspiciada per les Nacions Unides mitjançant la resolució 181 de la seva Assemblea General. Un any després, el 1948, es proclamava l'estat d'Israel, que no trigaria a iniciar l'expulsió dels palestins del "seu sector" i l'expansió de les seves pròpies fronteres, cosa que dura encara ara.

Continuant amb la lectura del llibre del sr Khalidi ens n'assabentem de moltes altres coses que no són precisament menors, com ara: que als anys 1950's Israel ja causava massacres a Cisjordània i Gaza; que qui va crear l'Organització per a l'Alliberament de Palestina en realitat no ho va fer amb la finalitat d'alliberar Palestina; que el mític Arafat no és en realitat tan mític; que les matances i neteges ètniques que ha arribat a fer l'estat d'Israel amb l'argument de perseguir i eliminar terroristes, s'han anat repetint al llarg de la Història; que des de fa dècades l'estat d'Israel ha estat estrangulant econòmicament Gaza i la Jerusalem àrab; que el què passa ara (2024) a Gaza ja va passar al Líban l'any 1982 i a la pròpia Gaza l'any 2014, només que el coneixement d'això no va arribar a l'opinió pública amb l'efectivitat amb què hi està arribant ara (diguem que aleshores la informació es va poder "controlar millor")...

 

 

El sr Rashid Khalidi acaba el llibre dient que, en la seva opinió, qualsevol proposta de solució del terrible conflicte entre Palestina i l'estat d'Israel fracassarà si no es basa en el Principi d'Igualtat, és a dir igualtat de drets, el primer dels quals és el dret a l'existència. El sr Khalidi, d'ascendència palestina, no ho oblidem, reconeix que actualment, a Palestina, existeixen dos pobles, i suggereix vies de solució que no passin per demonitzar Israel.

Si em demanen el meu parer (que ja sé que no és el cas) jo diria que, ara com ara, les conclusions i propostes del sr Khalidi no són precisament d'acceptació majoritària entre els qui tenen poder real per a poder fer-hi alguna cosa.

I per a acabar repetiré el que ja he deixat escrit fa uns quants paràgrafs: penso que aquest llibre no és només aprofitable, sinó que és imprescindible.

 

Coberta de l'edició original

 

TRES ENIGMAS PARA LA ORGANIZACIÓN

Títol original: Tres enigmas para la organización
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix Barral
Any primera edició: 2024

Aquest cop Eduardo Mendoza ens introdueix en un pis del Carrer València on hi ha la seu d'una mena d'apèndix dels serveis secrets espanyols que té com a missió assistir a les "fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado" per tal d'ajudar-los en les seves investigacions, siguin de la mena que sigui.

El propòsit és molt noble; llàstima que ni la Policía Nacional, ni la Guardia Civil, ni el propi CNI i ni tan sols el Cos de Mossos d'Esquadra tinguin cap interès en ser assistits per aquest sofert grup de funcionaris de l'Estat (concretament nou funcionaris) que en realitat no saben a què dedicar-se encara que regularment cobrin una nòmina d'algun ministeri, ves a saber quin.

D'ells (i amb ells) només sabem que es diuen La Organización, entitat que va ser creada durant el franquisme i que un cop el règim va "transicionar" cap a una altra cosa (encara no està clar quina), va seguir existint perquè a ningú se li va acudir extingir-la. També sabem que la seu de La Organización, com he dit al començament, es troba al carrer València, però -no s'ho prenguin com un spoiler- no he estat capaç de situar, després de llegir atentament tot el llibre, si és València entre Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya o València entre Passeig de Gràcia i Pau Claris. Diria que és la segona opció, però no hi posaria la mà al foc.

El cas és que, inesperadament, tres fets arriben a coneixement del "jefe" de La Organización. Dic "inesperadament" perquè ningú no espera que arribi mai res a coneixement de ningú de La Organización, "jefe" inclòs. Els tres fets són, no necessàriament per aquest ordre ni cap altre: l'aparició d'un cadàver en una habitació d'un hotel (més aviat tirant a pensió) de la Rambla; la desaparició d'un britànic benestant; i que ja fa temps que les llaunes de Conservas Fernández no augmenten de preu a diferència de les llaunes de les altres empreses conserveres.

Estaran aquests esgarrifosos casos relacionats entre ells? El cadàver de l'hotel és el del britànic desaparegut? Alguna llauna de Conservas Fernández estava en mal estat i d'aquí la luctuosa defunció del desconegut de l'hotel? Ein?

Doncs tot això és el que hauran d'esbrinar els voluntariosos agents de La Organización abans de la pàgina 408 del llibre (més que res perquè el llibre s'acaba a la pàgina 407).

És un llibre entretingut de llegir, d'aquells que van bé per a desconnectar de la realitat durant una estona. A més està escrit en un curiosíssim dialecte del castellà. Vostès saben que el castellà, com tots els idiomes, té moltes variants dialectals. Doncs bé, aquest llibre està escrit en castellà "atestat de la Guardia Civil", més concretament de la Guardia Civil pròpia d'una pel·lícula de Mariano Ozores. Tot el llibre està escrit així. Les 407 pàgines.

I bé, doncs, no crec que calgui afegir cap altre comentari sobre aquesta obra mendoziana total, tret de confirmar que sí, que és un llibre aprofitable com ho són totes les altres obres del mateix autor. I fins a una altra.

 

El senyor Eduardo Mendoza

 

 **********

Post Scriptum:

A diferència del castellà, el català és un dels poquíssims idiomes que va molt escàs de variants dialectals. Bàsicament només en té dues: el català oriental i el català occidental.

El valencià, el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc, el formenterí, l'alguerès i segurament l'andorrà, per exemple, són tots idiomes completament diferents, i això ho hem sabut gràcies a doctes lingüistes que en el seu currículum comparteixen, tots ells, característiques importantíssimes com són el no tenir cap relació amb la filologia (cap filologia de cap idioma) i ser tots afins a formacions polítiques amb certes debilitats per les aus carronyaires. Un d'ells fins i tot és torero, que actualment, a 2024, és un dels mèrits que més puntua per a ser ser nomenat conseller de cultura del govern valencià.

M. EL HIJO DEL SIGLO

Títol original: M. il figlio del secolo
Autor: Antonio Scurati
Editorial versió en castellà: Alfaguara
Any primera edició original: 2018
Any primera edició per Alfaguara: 2020

"M" és Mussolini, i aquest llibre és molt peculiar.

Jo havia llegit la crítica d'un altre llibre que em va cridar l'atenció (la crítica, no el llibre). Tot seguit vaig descobrir que el llibre objecte d'aquella crítica formava part d'una tetralogia i no n'era pas el primer. Així que vaig buscar quin era el primer i va resultar que era "M. el hijo del siglo".

Com que a mi no m'agrada arribar a les pel·lícules ni a les tetralogies quan ja fa estona que han passat els títols de crèdit inicials, vaig decidir aparcar el llibre criticat -que per cert, en versió original es diu "M. l'uomo della provvidenza"- i començar pel "fill del segle".

La veritat és que quan vaig obrir la tapa del llibre -és un dir, l'he llegit en versió electrònica- no tenia ni la més remota idea de què em trobaria. Un cop passades les primeres pàgines ja tenia clar que aquell llibre era molt desagradable, i vaig pensar en deixa-lo córrer.

"Demà en llegeixo un tros més i si no m'agrada el penjo". Però no el vaig poder penjar. Seguia essent igual de desagradable però no me'n podia desfer. Allò era molt frustrant, francament. A més, no tenia gens clar quina mena de cosa estava llegint. Era un assaig? No. Era una novel·la? No. Que coi era allò?

Qui en busqui informació a Internet, la primera diem-ne definició que trobarà és que "és una novel·la històrica del 2018 d'Antonio Scurati". Algú es va inventar això en algun moment i després tothom s'hi va enganxar. Doncs ja em perdonaran l'atreviment, però no, tampoc veig que sigui una novel·la històrica.

"El Fill del Segle" tracta del sorgiment del feixisme, des d'unes primeres manifestacions l'any 1919, acabada la Primera Guerra Mundial, fins la consolidació de Mussolini en el poder l'any 1924.

Té totes les característiques d'un assaig històric: explica les particularitats d'un fenomen que va marcar gairebé tot el segle XX i que actualment, per a horror d'uns quants entre els qui em compto, està ressorgint; està basat en documentació real i, pel que sóc capaç de veure, prou rigorosa; aporta exemples textuals d'aquesta documentació real; totes les persones citades van existir i les referències biogràfiques que en fa l'autor són estrictament autèntiques...

D'altra banda també presenta característiques pròpies de la novel·la: hi ha un "fil argumental"; hi ha descripcions que poden arribar a ser contundents; hi ha escenes dramatitzades que converteixen les "persones" històriques en "personatges" però sense arribar a suplantar la realitat per la fantasia...

Així doncs, jo descriuria aquest llibre com un "assaig dramatitzat" o "un assaig novel·lat". I el què me l'ha arribat a fer profundament desagradable en el moment de començar-lo és, paradoxalment, que està molt ben escrit.

 

Antonio Scurati

 És com si hom estigués vivint aquells moments fosquíssims entre 1919 i 1924, de la mateixa manera que ara estem vivint una actualitat terrorífica seguint-la per via dels diaris, la ràdio, la televisió i Internet. La sensació d'estar vivint 'dia a dia' el sorgiment del feixisme sabent que no hi ha res que ho deturi, es fa angoixant; igual que ara mateix es fa molt angoixant llegir, escoltar o veure cada dia les notícies que parlen de què està passant a l'est d'Europa, o a l'Orient Mitjà, o als Estats Units amb unes eleccions presidencials terrorífiques, o de com està creixent l'extrema dreta de manera generalitzada (l'extrema dreta té molts votants, com els va tenir Mussolini i com els va tenir Hitler, i no oblidem que en els seus respectius països se'ls creien, com ara es creuen a Putin a Rússia o a Trump als Estats Units)

Recomano especialment que durant la lectura d'aquest llibre es tingui a mà un telèfon mòbil o una tablet o qualsevol andròmina semblant que permeti consultar imatges reals de tots els personatges històrics que hi apareixen. Això ho fa tot plegat una mica més terrorífic però també bastant més interessant. En casos com aquests, el fet que la fotografia ja estigués inventada fa cent anys és una benedicció impagable.

Aquesta obra del sr Scurati té moltes virtuts, entre elles, per exemple, la d'ajudar al lector a anar més enllà del tòpic aquell segons el qual la Marxa sobre Roma va ser la gran maniobra del feixisme per a fer-se amb el poder a Itàlia; de fet, la Marxa sobre Roma (que va anar precedida d'una immensa onada de terror feixista) va ser una més d'una gran llista de "marxes" prèvies sobre altres ciutats i pobles, totes violentes i generalment millor organitzades.

El llibre també ajuda al lector a veure que Mussolini no es va inventar l'essència del feixisme. Se li havia avançat Gabrielle D'Annunzio, un personatge que estava com una regadora, amb uns principis morals força "flexibles", i que va arribar a ser conegut com el gran poeta d'Itàlia. Pobra poesia i pobra Itàlia. Per cert, que D'Annunzio ja volia marxar sobre Roma l'any 1920, dos anys abans que ho acabessin fent els adeptes de Mussolini.

I en el llibre també es poden trobar coses que ara mateix, per desgràcia, ens resulten molt familiars, com l'habilitat dels feixistes per a manipular amb èxit les pors dels ciutadans (que van "picar", igual que ho estan fent ara en molts llocs); o l'abús indecent de les maneres populistes en la comunicació; o el missatge de que cal retornar al que "és natural", és a dir, la dreta ideològica i política (actualment aquest missatge està impregnant diversos segments socials); o la qualificació que els caps feixistes fan d'ells mateixos proclamant-se revolucionaris outsiders contra la "classe política corrupta" (Mussolini ho va fer fa cent anys igual que ara ho fa Trump, sense anar més lluny).

Els feixistes van guanyar les eleccions de l'any 1924 per àmplia majoria. Ara, exactament cent anys després, s'està repetint la jugada a molts llocs, i si surt bé és perquè els voten. No se si cal que digui res més.

Ah sí, que aquest és un llibre aprofitable, però s'ha de tenir estómac per a arribar fins el final.

 

Coberta de l'edició original

 

 

 

L'AVINGUDA DELS MISTERIS

 

John Irving nº 18

Títol original: Avenue of Mysteries
Títol en castellà: Avenida de los misterios
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2015
Any primera edició per Edicions 62: 2016
Any primera edició per Tusquets: 2016

Fa onze anys, l'any 2013, vaig llegir "Personas como yo" (In one person), el llibre nº 17 de John Irving. Em va deixar tan impactat que vaig decidir llegir tot el que hagués escrit aquest senyor de qui, fins a aquell moment, jo no n'havia sentit a parlar.

Avui, onze anys després, ja m'he llegit els setze llibres anteriors a "In one person" i aquest, "L'Avinguda dels Misteris", que és el 18 i el penúltim. L'últim (fins ara), "L'últim telecadira" (The last chairlift), ha sortit fa poc i el tinc en espera.

Bé, quan hom s'ha submergit en la pràctica totalitat de l'obra d'Irving, ja té prou elements com per a estar familiaritzat amb la seva increïble capacitat de meravellar, emocionar i sorprendre. Però això no vol dir en absolut que hom estigui vacunat per a aconseguir mantenir-se emocionalment indemne en arribar al final de l'ultim full de qualsevol dels seus llibres, inclòs aquest.

Potser a "L'Avinguda dels Misteris" no hi ha grans cops d'efecte comparables als que hom pot trobar, gairebé sempre a traïció, en llibres anteriors, com a "A prayer for Owen Meany" ("Oración por Owen") del que per cert encara no m'he recuperat malgrat que ja fa cinc anys que el vaig llegir. No, a "L'Avinguda dels Misteris" no hi ha cops d'aquesta mena però igualment pots quedar-te estabornit.

El protagonista (aquesta vegada sí que hi ha un protagonista clar, encara que no únic), Juan Diego, té catorze anys quan Irving ens el presenta situat l'any 1970, i és un escriptor de cinquanta-quatre anys quan ens el torna a presentar l'any 2010. Sí, ens el presenta dues vegades perquè al llarg de tot el llibre la història transcorre en paral·lel entre 1970-71 i 2010-11.

Tant en la seva versió d'adolescent de catorze anys com en la seva versió d'escriptor de cinquanta-quatre, Juan Diego és un personatge que te l'enduries a casa si poguessis... però no pots. John Irving és especialista en això: crear personatges potents, fer que des del teu lloc de lector estableixis un fort lligam amb ells, i quan aquest lligam ja està fet... s'ha acabat. Aquest "s'ha acabat" pot adoptar diverses formes, i aquí m'aturo si no vull fer spoilers.

Cap dels altres personatges de la constel·lació de Juan Diego deixa tampoc indiferent, ni de lluny. La seva germana Lupe (genial i fonamental); el "gringo bueno" (fonamental i paradigmàtic), exiliat a Mèxic als seus vint i escaig anys per a fugir de la Guerra de Vietnam; l'aspirant a jesuïta que deixa córrer la seva aspiració per amor a una transsexual, en plena dècada dels 1970's (emotius, tant ell com la transsexual); el deixeble literari de Juan Diego, un cristià evangèlic nord-americà tirant a curt de mires (ja és això); el medicament Lopressor i la Viagra ("sense els quals aquesta història no hagués estat possible", com es deia antigament en els títols de crèdit finals d'algunes pel·lícules en blanc i negre); una mare i una filla que ni els altres personatges de la novel·la no són capaços de situar; la Mare de Déu de Guadalupe que també té un rol insubstituïble (malgrat que només aparegui en efígie); el "Monstre Maria", una imatge descomunal de la Mare de Déu catòlica de tota la vida que aquí es vista d'una manera molt peculiar; i més, i més, i més...

Llegir "L'Avinguda dels Misteris" és caminar per una ruta (o dues, la del 1970 i la del 2010) on el que et trobes a banda i banda és una barreja de realitat i fantasia sense poder discriminar ben bé què hi ha d'una cosa i què hi ha de l'altra. I aquesta incapacitat de discriminació val tant per al lector com per a Juan Diego, el protagonista. Però al cap i a la fi això és igual: moltes vegades la realitat no es pot explicar (ni és suportable) sense recórrer a la fantasia, i la fantasia por arribar a ser tant potent com la realitat (tant per bé, com per mal). Crec que és així com jo descriuria aquest llibre.

Llibre més que aprofitable, com tots els de John Irving (fins i tot "La quarta mà", que a mi no em va acabar d'enganxar, què hi farem...).

 

Coberta de la versió original en anglès