FINS QUE ET TROBI

John Irving nº 15

Títol original: Until I find you
Títol en castellà: Hasta que te encuentre
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2005
Any primera edició per Edicions 62: 2006
Any primera edició per Tusquets: 2006

Nota prèvia:

En aquest blog, el llibre anterior de John Irving, "The fourth hand" (La quarta mà) figura com el nº 13 de l'autor. El llibre actual, "Until I Find You" (Fins que et trobi) figura amb el nº 15, perquè el que seria el 14, "A Sound Like Someone Trying Not to Make a Sound", està descatalogat i no s'ha pogut trobar. Es tracta d'un conte infantil que apareix com a part de l'argument del llibre nº 11 d'Irving, "A widow for one year" ("Una dona difícil" - 1998); sis anys després, el 2004, Irving va escriure realment aquest conte.

***

Podria començar dient que aquesta és la història d'una persona, des de que té quatre anys fins que arriba als 38. No, tranquils, Irving no mata al personatge quan fa els trenta-vuit. Podria fer-ho perfectament, però no ho fa. El llibre s'acaba quan el personatge, que es diu Jack Burns, te ja trenta-vuit anys. Jack segueix viu, i de fet en aquest punt podria començar una altra història amb tantes pàgines com la presumptament acabada: unes mil, en la versió que jo he llegit.

Com sempre que es tracta de John Irving, però, aquí no hi ha un únic protagonista. N'hi ha un de principal, Jack, però també hi ha altres personatges que en un moment donat són tan protagonistes com ell. Diem que Jack fa de fil conductor d'uns quants universos, el seu propi inclòs.

John Irving entra també en el món dels tatuatges, el de la musica d'orgue i el de la lluita lliure. En relació a la lluita lliure, Irving ja ens havia deixat constància dels seus coneixements a l'autobiogràfic "The imaginary girlfriend" ("La novia imaginaria" - 1995) comentat en aquest mateix blog; i és que ell mateix s'hi ha dedicat i no precisament de manera superficial.

Pel que fa tant al món dels tatuatges i dels tatuadors, com al de la música d'orgue i els seus intèrprets, n'hi ha per a quedar-se admirat de la tasca de documentació que el sr Irving ha fet per a poder construir aquesta història, impagable com totes les seves. Bé, com gairebé totes; segueixo pensant que "La quarta mà" va ser un moment tonto d'aquells què tothom té dret a patir de tant en tant.

En referència a la geografia, qui a aquestes alçades s'hagi llegit els llibres d'Irving des del primer, "Setting free the bears" ("Libertad para los osos" - 1968), estarà a hores d'ara més que familiaritzat amb la regió nordamericana de Nova Anglaterra (especialment amb els estats de Maine i New Hampshire). També haurà après unes quantes coses sobre la ciutat de Toronto, al Canadà. O sobre Viena (ciutat protagonista en les primeres novel·les d'aquest autor). Aquest cop el sr Irving ens fa tot un tour pel nord d'Europa. Si hom es pren la molèstia de cercar a internet imatges dels llocs de què parla Irving, mentre va llegint les seves descripcions, es trobarà immers en un efecte gairebé màgic: les meravelles de què parla existeixen de veritat, i et deixen sense paraules. Insisteixo, dir que Irving està molt ben documentat es quedar-se curt.

I arribats aquí, figura que ja hauria de referir-me alguna cosa més substancial sobre la història en sí, però, un cop més, això no és possible si no vull córrer el risc de desvetllar coses que el lector, necessàriament, ha de descobrir per ell mateix.

Sí, puc referir-me a l'argument dient, per exemple, que a l'inici una mare i el seu fill de quatre anys van recorrent el nord d'Europa buscant un organista que és, respectivament, la parella de la mare i el pare del nen. La mare és tatuadora, filla al seu torn d'un tatuador que ja és història. Més endavant el nen és inscrit en una escola de Toronto bàsicament femenina. Cap a mig llibre hi ha un canvi dramàtic. I després més canvis dramàtics. I aquí ja és millor que m'aturi. Gairebé sempre que llegeixo un llibre d'Irving la sensació és la mateixa: no és l'argument allò que t'enganxa (que també); és l'emocionalitat, que a més et deixa fora de combat.

I sí, en aquest llibre Irving ho torna a fer: vas llegint la seva història amb totes les precaucions perquè ja tens experiència de que amb ell pots quedar estabornit per obra i gràcia d'una sola frase que et trobaràs 'a traició' tot just girar el full, i tot i així et torna a passar. És clar que això va molt relacionat amb la manera de ser de cadascú. Amb la meva manera de ser és inevitable; igual amb la de vostè, no. Arrisqui's, a veure què passa.

Decididament aquest és un llibre aprofitable, i estic segur que, a més, és d'aquells que en segona lectura es pot tornar molt més aprofitable encara.

Coberta "del nen de quatre anys"

Coberta de l'edició original

ELS RELATS DEL PARE BROWN

Títol original: The Complete Father Brown
Títol versió en castellà: Los relatos del Padre Brown
Autor: G. K. Chesterton
Editorial versió en català: RBA Llibres
Editorial versió en castellà: Acantilado
Any primera edició per RBA: 2016
Any primera edició per Acantilado: 2008

De fet no és un llibre, sino cinc, i tres relats extres. Aquesta n'és la relació:

Llibre 1: La innocència del Pare Brown (1910)

Llibre 2: La saviesa del Pare Brown (1914)

Relat: L'afer Donnington (1914)

Llibre 3: La incredulitat del Pare Brown (1926)

Llibre 4: El secret del Pare Brown (1927)

Llibre 5: L'escàndol del Pare Brown (1935)

Relat: La vampiressa del poble (1936)

Relat: La màscara de Mides (1936)

La pregunta que m'he anat fent mentre llegia aquests llibres (més els tres relats), era si Chesterton era catòlic o és que simplement li queien bé els capellans, que no deixa de ser una perversió com qualsevol altra. Si m'he fet la pregunta repetidament, ha estat per un motiu de pes: em feia molta mandra aixecar-me de la cadira de lectura i engegar l'ordinador per a encomanar-me a Sant Google o a Santa Wikipedia (semper ora pro nobis) per a trobar la resposta.

Total, que ho he acabat consultant ara per a escriure aquest comentari, i ha resultat que, primer, el sr Chesterton era agnòstic convençut; a continuació, a partir de que es casa el 1901 (amb 27 anys) amb una anglicana practicant, va i es fa anglicà ell mateix; i finalment, el 1922 (amb 48 anys) decideix que l'església anglicana era una mica com de fireta i que la bona era la catòlica tradicional de tota la vida (la vida del més aquí i la del més enllà), l'església que havia donat autèntics exits insuperables com l'invent del pecat original, o el de la Santa Inquisició, o el dogma de la Santíssima Trinitat (ja saben, aquell de "o t'ho creus perquè sí, o t'ho creus perquè t'ho dic jo") etc, etc...

Chesterton amb 17 anys, quan era agnòstic

Per tant, la meva conclusió és que fins que no va arribar als 48 anys Chesterton era de fet un catòlic inconscient i a partir de que té els 48 es converteix en un inconscient que es passa al catolicisme.

I sí, definitivament li queien bé els capellans, potser massa i tot, cosa que jo no podré entendre mai ni pel què fa a ell ni pèl que fa a ningú.

Crec que els relats del pare Brown s'han de llegir situant-se en el context cultural europeu (mirant el mapa a dalt a l'esquerra, on diu "United Kingdom") de començament del segle XX, en què el públic lector a qui anaven dirigits encara mantenia una certa ingenuïtat que actualment només es pot trobar en nens de menys de deu anys... i no en tots.

El pare Brown que dibuixa Chesterton és una mena de savi humil que aparentment, i només aparentment, té una pàtina de desorientat i/o despistat, però que en realitat veu el nucli dels misteris abans que ningú.

Seré franc: jo no podria ser mai amic del pare Brown. Em pot arribar a irritar molt. I quan dic 'molt', és 'mooolt'. Aquest posat de no haver matat mai una mosca, però que "no pot evitar" mostrar sistemàticament -amb tota la humilitat, és clar- que ell sí que té unes quantes neurones despertes mentre que els qui l'envolten són un pèl negats... aquest discurset de "jo pobre de mi no hi entenc gens d'això, però al principi ja vaig veure que..." ...em perdonaran, però em posa una mica delicat.

I a més fa trampes. Bé, de fet no és el pare Brown qui fa trampes, és Chesterton. Planteja una situació -que preferiblement implica una mort violenta- i va deixant pistes per a que l'inspector de policia de torn, el detectiu amateur, la neboda desconsolada del mort i el propi lector provin de desentranyar el luctuós trencaclosques, mentre el pare Brown rega les begònies. Però es guarda La Pista, la de veritat -aquella que no ha vist ningú senzillament perquè no existia-, fins que el capellanet de les begònies la revela treient-se-la de la sacerdotal màniga. Aleshores tothom es desfà en 'ooh!' i 'aah!' preguntant-se com ha estat possible que no l'haguessin vist abans. Doncs molt senzill! Perquè no hi era fins que el pare Chesterton disfressat de Brown se l'ha inventat!

En fi, ja sé que les meves opinions sobre el pare Brown em converteixen en una mena d'heretge enemic de la literatura universal, i de la literatura del sr Chesterton en particular. En la meva defensa diré que hi ha altres coses del sr Chesterton que sí que em semblen la mar de bé. Però també reivindico el meu dret a que els capellans no m'agradin, i encara menys els que van d'humil mosqueta morta per la vida. Creguin-me, no hi ha cap capellà que sigui una humil mosqueta morta, sé de què parlo.

I ara, com és habitual, la pregunta final: llibres (i tres relats) aprofitables?. Resposta: per a milions de persones és evident que sí. Pel què fa a mi, no els llençaria mai a la foguera... però no em demanin que vagi més enllà.

Coberta de l'edició d'Acantilado