dijous, 23 de desembre del 2021

BOX HILL

Títol original: Box Hill
Autor: Adam Mars-Jones
Editorial: Planeta (Temas de hoy)
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Planeta: 2021

És una història curta -150 pàgines- i peculiar. Com el seu autor, que també ho és molt de peculiar. Adam Mars-Jones ja tenia el manuscrit llest per a publicar-lo a finals dels anys 90, però va decidir "congelar-lo". Tenia una filla en edat escolar i va pensar que si els pares dels seus companys d'escola descobrien que ell havia escrit una cosa com aquesta, la seva filla podria sortir-ne socialment perjudicada.

I sí, la veritat és que "Box Hill" no és un relat gens convencional. Ja a les primeres pàgines vaig quedar impactat, tant pel llenguatge com per la situació que se m'estava descrivint. Abans d'arribar a la pàgina vint ja m'havia plantejat si calia continuar, o bé era millor desar el llibre i escollir-ne un altre. Afortunadament vaig decidir seguir, cosa de la que no me'n penedeixo gens.

Una relació entre dos. Un dominador i un sotmès. La relació sorgeix de cop i volta, sense més. No ha estat imposada, tampoc ha estat pactada. És, i ja està. Arriba a durar anys sense que ningú la qüestioni.

Algú la podria descriure com una relació sado-masoquista, però crec que veure-ho així seria fer-ne una reducció fàcil i injusta. D'altra banda penso que, com sól passar, el dominant necessita del dominat, i per tant el propi dominant té un punt (o més que un punt) de dominat. Pel que fa al dominat, amb la seva submissió exerceix un domini (penso que evident) sobre el pretès dominant. És a dir, res no és ni blanc ni negre.

El context també té el seu punt: la família d'un d'ells, els amics de l'altre. Aquests universos no estan interconnectatas ni tampoc semblen imprescindibles, però sense ells no hi hauria història.

Si creuen que el que he escrit fins aquí és críptic i que no s'entén gaire, van pel bon camí. Un dels protagonistes, que també n'és el narrador, tampoc entén moltes coses però això no el fa perdre el son. Potser és millor viure la vida que entendre-la.

Llibre aprofitable? doncs depèn; és una d'aquelles històries que poden causar fascinació sense que hom sàpiga per què (és el meu cas), o bé que fan que hom es pregunti per quina raó s'ha arribat a publicar una estupidesa semblant. Vostès mateixos.

 

El senyor Mars-Jones (nascut l'any 1954)


Coberta de l'edició original (2020)

dijous, 9 de desembre del 2021

UN POBLE TRAÏT

 


Títol original: A People Betrayed: A history of corruption, political incompetence and social division in modern Spain 1874-2018
Títol versió en castellà: Un Pueblo Traicionado
Autor: Paul Preston
Editorial versió en català: Base (2019)
Editorial versió en castellà: Debate (2019)
Editorial versió en anglès: Harper Collins (2019)

Molt, però que molt il·luminador. Amb aquest llibre el sr Preston ens revela moltes coses que es resumeixen en una de global: la corrupció i la delinqüència dels estaments privilegiats espanyols no són noves en absolut; venen de lluny, de molt més lluny del que hom, ingènuament, podria pensar.

El sr Preston es compadeix de nosaltres i situa l'inici de la seva investigació a la part final del segle XIX, estalviant-nos "meravelles" prèvies.

Donc sí, ja Alfonso XII -aquell de "dónde vas Alfonso XII, dónde vas triste de ti"- que va regnar entre 1875 i 1885, estava abonat als tripijocs de la corrupció política i judicial de l'època. És a dir que ni el rei era neutral, ni la classe política era presentable, ni hi havia justícia, sinó judicatura. Exactament igual que ara, gairebé 150 anys després. Els cacics controlaven el poder polític i judicial. Ara també, però no en diem cacics.

 

"Dónde vas Alfonso XII..."

El sr Preston ens explica d'una manera ben didàctica (il·lustrada amb exemples i tot) que el stablishment conservador espanyol (oligarquia terratinent, aristòcrates, exèrcit etc) sempre s'ha comportat de manera brutal amb les classes socials no privilegiades.

Les clavegueres de l'Estat no són cap invent nou, tampoc. Alejandro Lerroux n'és un exemple paradigmàtic de començament del segle XX. Només una excelsa minoria arriba als nivells de cinisme, manca d'escrúpols i traïdoria de Lerroux, i qui hi arriba sol assolir, a l'estat espanyol, el lloc de poder que va assolir ell: Primer Ministre (o Presidente del Gobierno, com els agrada dir als polítics espanyols)

 

Alejandro Lerroux, àlies l'Emperador del Paralelo

 

 Pel que fa al següent Alfonso, el XIII, que era com una mena de folclòrica coronada ("mu saleroso" ell) el sr Preston ens informa que es dedicava a intervenir en política en funció dels seus interessos, i saltant-se a qui fos (com per exemple, el govern) si li convenia. Sa Majestat es va dedicar en tot moment a maquinar per a que es mantinguessin els privilegis de l'oligarquia i per tant els seus propis, fins i tot desviant-hi fons de l'Estat, que no pas seus.

 

Alfonso XIII, un Borbón innegable

 

 Més coses interessants: durant, com a mínim, el primer terç del segle XX, els oficials de l'exèrcit espanyol, conxavats amb l'oligarquia econòmica, van ser capaços de vendre armes i aliments a "l'enemic" de torn deixant desassistits als propis soldats. En determinades situacions es van produir més baixes de soldats per malaltia i manca d'alimentació que per acció de combat.

No cal dir que aleshores l'exèrcit es considerava a si mateix una casta superior, amb privilegis incontestables i per damunt dels "civils". Aquesta, diem-ne, visió, encara persisteix en uns quants personatges de la milícia.

La part del llibre que el sr Preston dedica a la República de 1931-1939 té també un gran valor, tant formatiu com informatiu. Jo no sabia -i m'imagino que la majoria de vostès tampoc- que qui va ser el primer President de la República, el sr Niceto Alcalà Zamora, de fet era un cacic de dretes de tota la vida que es va girar en contra de la monarquia perquè aquesta no havia protegit prou els seus interessos. Decididament això no era un bon començament republicà. Durant la República, el poder econòmic (cacics, terratinents i Joan March) van seguir tenint la paella pel mànec. March va arribar a manipular als anarquistes i la CNT. La corrupció dels governs d'Alejandro Lerroux no va arribar a ser igualada fins a l'era de l'actual Partido Popular.

 

Don Niceto, el Presidente Señorito

 

Durant la República, la dreta acostumava a fer guerra molt bruta per a mantenir-se en el poder o recuperar-lo en unes eleccions -saltant-se la llei, si calia-, i el diari ABC ja mentia descaradament. Els sona d'alguna cosa?

I arribem al franquisme, en què la corrupció es va fer patent des del primer dia, via suborns, comissions secretes, contraban per part d'oficials de l'exèrcit que també s'enriquien embutxacant-se diners públics, especulació immobiliària... en fi, tot un catàleg de meravelles de les quals el Generalito en tenia perfecte coneixement entre d'altres coses perquè el seu propi entorn familiar hi estava involucrat.

 

El Marquès de Villaverde,
una perla del clan Franco


 

A efectes de corrupció i delinqüència assimilada, la Transició no va aportar cap millora precisament. Els bancs, l'Església Catòlica i l'exèrcit van actuar com a poders fàctics des del primer moment... com ho havien fet sempre. En aquest sentit es podria dir que allò que Generalito va dir que deixava "atado y bien atado", en realitat ja estava més que "atado" des d'Alfonso XII com a mínim.

El sr Preston coincideix amb als que sostenen (entre els que m'hi compto) que la Transició va acabar el 1982 amb l'arribada del PSOE al poder. La Transició va acabar, però la corrupció no, com sabem perfectament tots els que llegim els diaris, escoltem la ràdio, veiem la televisió o, simplement, respirem. La corrupció "actual" no és més que una continuació de les precedents. És una situació continuada. No hi ha hagut interrupcions, només adaptacions.

Cap al final del llibre hom pot llegir el relat condensat de les corrupcions del PP i amiguets. És terrorífic. Veure tota aquesta corrupció junta en tan poques pàgines fins i tot arriba a crear sensació d'irrealitat. La tragèdia és... que és real.

En definitiva, "Un poble traït" és un llibre que en la meva opinió (personal i subjectiva, és clar) cal llegir; és més, en segons quins àmbits hauria de ser de lectura obligatòria.

Això no treu que en aquest assaig hi hagi algunes coses que hi "patinin" una mica (una mica massa, fins i tot). Crec que el sr Preston no està gens encertat quan fa servir terminologia oficialista com "nacionalitats i regions", així com els termes "nacional" (Espanya) i "regional" (autonomies actuals). Estic segur que si parlés d'Escòcia no s'hi referiria com a "nacionalitat o regió", o d'altra banda, per exemple, no aplicaria el qualificatiu de "regional" per a referir-se a Anglaterra, contraposat a "nacional" per a referir-se a la Gran Bretanya. En canvi quan parla de Catalunya o d'Euzkadi sí que ha comprat aquesta mena de il·lusionisme semàntic creat pel jacobinisme hispànic més tronat.

Penso que el sr Preston també patina quan parla de les causes del creixement de l'independentisme a la societat catalana. Fa servir arguments molt similars als que utilitza la dreta espanyola cavernària quan es refereix al mateix tema, cosa que m'estranya perquè el senyor Preston està molt lluny de ser cavernari o de parlar amb lleugeresa de temes d'aquesta rellevància. També arriba a referir-se a l'independentisme com a "separatisme", quan no són termes sinònims, i diu que "la CUP és la formació separatista més radical"... quan en realitat és la més idiota (sempre segons la meva humil, personal i subjectiva opinió, és clar). També diu que Ciudadanos és un partit de "centredreta" o que Podemos és una formació "populista d'esquerres". Em temo que el sr Preston ha quedat una mica intoxicat per la lectura de, diem-ne, diaris com ABC, La Razón o El Mundo. Entenc que ho hagi de fer per exigències de la seva feina, però quan hom treballa amb material corrosiu ha de prendre precaucions; és de sentit comú.

Sigui com sigui, insisteixo en que crec que aquest llibre és de lectura necessària. I sí, és més que aprofitable i em temo que malauradament no passarà mai de moda.

 

Coberta de l'edició en anglès (2019)