CRIMS PER A LA MEMÒRIA

Títol original: Meurtres pour mémoire
Títol versió en castellà: Asesinatos archivados
Autor: Didier Daeninckx
Editorial versió en català: Alrevés Editorial
Traducció al català perpetrada per: Carme Geronès i Carles Urritz
Editorial versió en castellà: Ediciones Akal
Any primera edició original: 1983
Any primera edició per Alrevés: 2021
Any primera edició per Akal: 2010

La novel·la parteix d'un fet real que queda reflectit en el seu segon capítol (la descripció és terrible, i més encara sabent que allò va passar de veritat). Després ja tot és imaginació, i no necessàriament de la millor, encara que tampoc està malament.

El fet real és també un fet històric, que segurament vostè desconeix absolutament, igual que em passava a mi abans de topar-me amb aquest llibre. Tal fet rep el nom de "Massacre de París". París 17 d'octubre de 1961. Cito literalment de la Wikipèdia:

"El 17 d'octubre de 1961, una manifestació pacífica convocada pel Front d'Alliberament Nacional [d'Algèria] contra el toc de queda imposat pel prefecte de policia Maurice Papon per a tots els algerians que vivien a la regió parisenca, va desembocar en una repressió brutal que va causar entre 70 i 200 morts segons els investigadors (l'historiador Jean-Luc Einaudi compta entre 200 i 393 algerians morts per la policia durant la tardor de 1961).

Els algerians no van ser les úniques víctimes, perquè la policia actuava basant-se en els trets físics dels vianants. Això implicava que qualsevol persona que tingués aspecte nordafricà podia ser detinguda, colpejada i assassinada. Algunes de les víctimes van ser llançades al Sena, mentre que altres morts van ser dissimulades de manera burocrática. Les víctimes van ser confinades al Palau d'Esports i a l'Estadi Pierre de Coubertin, on van ser objecte d'un tracte brutal.

La massacre va ser ocultada per part de l'Estat; el president Charles de Gaulle s'hi va referir dient que era "un assumpte secundari".

Déu confongui al general De Gaulle. Això no ho diu la Wikipèdia; ho dic jo.

A partir d'aquí, el sr Daeninckx inventa una víctima de la Massacre de 1961 que "no quadra" amb les altres víctimes, i relaciona tot això amb un assassinat estrany (també inventat) que es produeix vint anys després, el 1981. Recordem que el sr Daeninckx publica aquest llibre l'any 1983.

Així doncs, des del capítol tres ens trobem amb una novel·la negra amb tots els trets característics bàsics del seu gènere. Cap sorpresa doncs. I tampoc es pot dir, en la meva personal opinió, és clar, que "Crims per a la memòria" sigui un exemple especialment brillant d'història de 'polis investigadors'; fins i tot peca una mica de tòpica (...o més que 'una mica'... en segons quins fragments... uns quants...). El comissari Montalbano d'Andrea Camilleri sí que és brillant. L'inspector Cadin del sr Daeninckx és entretingudet. Per cert, que l'inspector Cadin és protagonista d'una sèrie de cinc llibres (a data d'avui) i el que ens ocupa n'és el segon.

 

Didier Daeninckx

"Crims per a la memòria", però, té un altre vessant: el de la denúncia de la corrupció i la criminalitat d'Estat. Aquesta és una constant al llarg de la vida del sr Daeninckx, activista d'esquerra i personatge polèmic que no deixa indiferent a ningú (a França, és clar). A "Crims per a la memòria" l'autor no només denuncia l'ocultació durant dècades del crim d'Estat que va significar la Massacre de París de 1961, sinó que també esmenta aspectes singularment repugnants de funcionaris col·laboracionistes francesos durant l'ocupació alemanya de França en temps de la Segona Guerra Mundial, alguns dels quals van aconseguir fer-se passar posteriorment per heroics membres de la resistència i van viure feliços, i perfectament condecorats, com a coetanis del general De Gaulle, el de "això és un assumpte secundari".

I fins aquí la ressenya del llibre. Ara em permetran que em refereixi a una altra cosa: la traducció al català.

Mirin, confesso que tinc poca tendència a llegir traduccions al català, perquè massa més vegades del que seria tolerable -i més d'una vegada ja és intolerable- m'he trobat amb què el traductor (traductors, en aquest cas) corresponent ha decidit ingressar en el Sagrat Orde De Sant Jordi Justicier, Salvador de la Patria i dels seus pobres súbdits, Guardià de Totes les Excelses Essències Lingüístiques, A Major Glòria de Mossen Cinto Verdaguer (àlies l'Exorcista) i la Mare de Déu de Montserrat (àlies La Moreneta, o La Nouvinguda segons els assessors LIC del Departament d'Educació de la Generalitat)

Vaig comprar aquest llibre després d'haver-ne llegit una crítica favorable al diari (el diari Ara, si ho volen saber), que posava l'accent en el vessant de denúncia de què he parlat un parell de paràgrafs més amunt. Si ho arribo a saber igual m'ho repenso.

Estic gairebé segur del tot que no hi ha cap policia francès, o del lloc que sigui, que estigui doctorat en filologia. I naturalment també estic gairebé segur que no hi ha cap filòleg que acabi convertit en inspector de policia.

El que transcric a continuació són frases que, segons els traductors salvallengües del llibre, pronuncia l'inspector Cadin, un policia que, com a molt, tindrà un batxillerat i la formació professional que li calgui per a formar part de la Sûreté (probablement via concurs-oposició), però a qui no se li suposa cap passió per a la filologia.

"Algun murri es diverteix fent-nos posar nerviosos però no serà difícil desencauar-lo" (cap 3)

"Suposant que hagués omplert el dipòsit de gasolina en sortir, cap a Marmande hauria tingut pana de pobre!" (cap 3)

"Aquesta al·lusió, l'havia feta a gratcient" (cap 7)

"El fill d'en Bourrassol era de l'olla" (cap 7)

"Si s'aparta de la legalitat, no busqui sopluig" (cap 7) Aquesta la diu un superior jeràrquic de l'inspector.

"Això passa sovint amb un cop de sang, després s'espassa" (cap 8)

"En Tramoni se'n va fer la pell per l'assassinat de Pierre..." (cap 8)

"Es va vendre a l'encant..." (cap 8)

Em volen dir quin policia parla així??!! Cap ni un! Em volen dir qui parla així que no sigui policia??!! Ningú! Ni en francès ni en català! Estic segur que la versió original no presenta un llenguatge tan delirant! Com també estic segur que el dia que un Mosso d'Esquadra parli d'aquesta manera (no em vull ni imaginar com seran els seus informes escrits), immediatament li donaran la Creu de Sant Jordi i tot seguit la CUP convocarà una manifestació davant de l'estació de Sants (l'entrepà solidari te l'hauràs de portar de casa) en protesta pel fet d'haver condecorat a un membre reconegut del cossos de brutalitat policial, Brigada Englantina D'Or (abans BRIMO)

Per cert: "a gratcient" significa 'expressament'; "s'espassa" significa 'es calma, es tranquil·litza'; i "vendre a l'encant" significa subhastar (¡¡què costa dir "es va subhastar", déu meu!!). La resta d'expressions busquin-les vostès mateixos, que també tenen dret a divertir-se...

No és la primera vegada que em topo amb una traducció capaç de destrossar un llibre i em temo que tampoc serà l'última.

Llibre aprofitable? Jo ho deixaria en llibre entretingut. No és imprescindible però passa bé. Però si us plau, si poden, abstinguin-se de llegir la versió traduïda al català. És preferible mil vegades arriscar-se amb la versió original en francès si vostès tenen uns mínims coneixements d'aquest idioma, i en cas contrari... millor busquin una altra cosa. De la versió en castellà no en puc dir res perquè no l'he llegit; vostès mateixos.

 

Coberta versió original

 

MEMORIAS DE UN EXNAZI

Títol original: Memorias de un exnazi
Autor: David Saavedra
Editorial: Ediciones B
Any primera edició: 2021

Pràcticament la primera cosa que em vaig preguntar quan vaig començar a llegir el llibre va ser: qui ha escrit això, realment? Perquè resulta que està molt ben escrit. De fet, massa ben escrit, per a ser obra d'un exnazi.

I és que se suposa que, d'entrada, un nazi -sigui en actiu o sigui "ex"- no té capacitat per a escriure un llibre equànime sobre res, i molt menys sobre el propi nazisme. Bé, és clar, això dit des del punt de vista de qui no és nazi en absolut. Imagino que si jo fos nazi estaria convençut que el blog "Llibres Aprofitables" està escrit per algú genèticament estúpid, o pitjor.

I la primera cosa que vaig fer quan vaig acabar el llibre va ser buscar l'autor a YouTube. Evidentment el vaig trobar, no estem parlant de ningú que s'amagui. Després de veure un parell de videos del seu propi canal vaig extraure'n dues conclusions clares: una, que efectivament, David Saavedra és l'autor real del llibre; i dues, que un exnazi no és un descerebrat per definició ...i conseqüentment (i això és francament imtranquil·litzador), un nazi tampoc no és necessàriament un descerebrat per definició.

Ras i curt: David Saavedra explica com va establir les seves primeres connexions amb els postulats nacionalsocialistes quan tenia uns quinze o setze anys, i a partir d'aquí relata la seva trajectòria com a nazi convençut, durant vint anys, fins fa ben poc. Actualment David Saavedra té uns quaranta anys.

Però que ningú s'equivoqui: això és molt més que una autobiografia d'algú que encara no arriba als cinquanta. Això és un tractat de lectura imprescindible.

Es podria afirmar, sense gaire marge d'error, que els nazis són uns grans contenidors de nocions tòpiques: que si els jueus són el diable, que si la raça blanca és superior a tot i se n'ha de preservar la seva puresa, que si el marxisme és la gran ideologia dissolvent que té com a objectiu esclavitzar la humanitat (la humanitat blanca, s'entén; la que no és blanca, simplement no és 'humanitat')...

Però pensar que els nazis es redueixen a ser això, també és un tòpic; actualment, gairebé vuitanta anys després d'acabada la Segona Guerra Mundial, el nazisme segueix en actiu i amb una capacitat letal de tals dimensions que ignorar-la és simplement suïcida. Hitler es va fer amb el poder mitjançant unes eleccions legítimes, no ho oblidem. Observem d'una manera una mica més atenta què és el que està passant ara, al nostre voltant, en plena dècada dels 2020.

"Memorias de un ex nazi" és un llibre ple de coses molt interessants. Com per exemple que, segons explica David Saavedra, hi ha dues grans menes de nazis: els "puristes", que vindrien a ser els ideòlegs i 'guardians de les essències', és a dir els que defineixen i vitalitzen el moviment; i els "ultres", que vindrien a ser la versió més típica i tòpica: els bàsicament cavernícoles, normalment integrants de grups futboleros violents (sembla que tots els grans clubs de futbol en tenen un, el Barça inclòs) que són els que reparteixen hòsties per tot arreu sense que hi hagi d'haver necessàriament cap mena d'inspiració "intel·lectual" al darrere. Ah, i els "ultres" no són el braç armat dels "puristes", sinó que van 'a la seva bola' i ja està.

Més coses interessants:

El nazisme presenta una estructura jeràrquica molt rígida. Ja ho sé, això no és cap descobriment, però val la pena tenir-ho present, i tenir present també les seves derivades. El sistema de funcionament és similar al d'un exèrcit: una cadena de comandament incontestable, seguiment també incontestable de les consignes, sempre de dalt cap a baix, anul·lació absoluta del pensament autònom...

Hi ha una deïficació del lider, i si el líder és mort, com és el cas (suïcidat el 1945), cal actuar sempre "com voldria" o "com ho faria ell". ¿I qui té dret a dir el que "voldria" o el que "faria" el difunt líder? Doncs aquells que actualment integren la cúpula dels 'guardians de les essències', és clar, i es proclamen els autèntics hereus del moviment del líder i dels seus postulats. Exactament igual que a l'Església Catòlica, mira tú quina coincidència més tonta.

Els tòpics formen part de l'ADN de la ideologia. Ja n'he esmentat alguns abans, i aquí n'aporto algun més: la raça blanca està en perill greu d'extinció; ¿quina arma es fa servir per a dur a terme aquesta extinció?: la immigració; ¿i qui està utilitzant aquesta arma de manera magistral?: el judaïsme dissolvent.

Donald Trump va per aquí, només que en comptes de culpar els jueus, culpa els xinesos (tots els xinesos, els 1.450 milions a data d'avui, no només els que són al govern i a la cúpula del Partit Comunista). És a dir, que Donald Trump presenta alarmants trets nazis; ho dic per si queda algú que a hores d'ara encara no ho havia notat. Ah, i això de Donald Trump és aportació meva, no del sr Saavedra, que en aquest jardí no s'hi ha ficat.

I el cas patèticament irònic és que, segons el que diu el sr Saavedra, sembla que no hi ha gairebé cap nazi que sàpiga realment què és un jueu; i tampoc hi ha gairebé cap nazi que sàpiga realment què és el marxisme (Marx solia repetir que ell no era marxista) i encara menys que s'hagi llegit "El Capital".

I naturalment Donald Trump tampoc no ha llegit mai a Confuci, però en el seu cas sembla que el problema és que no hi ha cap evidència de què sàpiga llegir... cosa que no l'impedeix destil·lar nazisme per totes le seves cèl·lules, des de les del gat mort que porta al cap fins a les de baix de tot.

Més coses: un nazi ha de ser blanc pur. La versió original era: "de raça ària". Hitler no era ari, pero el principi de la puresa racial imprescindible segueix essent una columna fonamental del nazisme, com ho era a la dècada de 1930.

Per cert, la puresa racial, de cap color, no existeix. Passin el missatge; encara hi ha qui ni ho sap, ni s'ho imagina.

Ara una curiositat: quan un ultradretà diu pestes d'una feminista ("els" feministes, per definició, no existeixen), la pot arribar a anomenar "feminazi". Tal qual. El misteri de la Santíssima Trinitat és més fàcil de resoldre, no em diguin.

Una de les moltíssimes conclusions que es poden extreure de la lectura d'aquest llibre, és que el nazisme funciona en base a dos patrons que són fonamentals per a totes les "sectes" dignes d'aquest nom: "tots els que no estan amb mi conspiren contra mi" i "tot el que no està d'acord amb el que jo dic és absolutament fals". D'això últim se'n diu "negacionisme". Totes dues premisses són letals, no cal ni dir-ho.

Com a apunt final, dir que el fet d'escriure aquest llibre sembla que forma part d'un profund procés terapèutic que David Saavedra va iniciar en el seu moment, un procés dur però també molt valent. Jo no hagués pensat mai que, en referència a algú que ha estat nazi , diria una cosa com la que diré ara sobre el sr David Saavedra: compta amb la meva admiració i el meu respecte.

I finalment, la pregunta habitual: llibre aprofitable?

La resposta: Llibre Imprescindible

 

David Saavedra