L'HOME QUE FOU DIJOUS

 

Títol original: The man who was Thursday
Autor: G. K. Chesterton
Edició en català: Quaderns Crema, 2005
Edició en castellà: Alianza Editorial, 2017
Any primera edició original: 1908

Dedicat a Toni E V

A l'Europa de finals del segle XIX i començament del segle XX l'anarquisme estava en un punt àlgid. Era potser el moviment polític protagonista, el que s'oposava al conservadorisme de tota la vida, a les oligarquies dominants, als poders corruptes (és a dir, tots els poders). El socialisme i el comunisme encara no havien acabat d'emergir amb la força que ho farien més endavant, i el feixisme com a tal no es formularia fins a la dècada de 1920.

El moviment anarquista no era ni ha estat mai monolític sinó que ha adoptat formes molt diverses i no necessàriament violentes; passa però que la violència, sense ser una manifestació majoritària, sí que és obviament la que es fa veure més.

A la dècada en que Chesterton va escriure "L'home que fou Dijous", les manifestacions violentes per part de certs grups anarquistes estaven a l'ordre del dia. D'altra banda, l'establishment conservador polític i econòmic (és a dir, econòmic que se serveix de la política per a mantenir sí o sí els seus privilegis) estava horroritzat davant d'unes formes d'oposició que mai havia vist fins aquell moment i que preconitzaven la seva extinció com a classe dirigent. "NO a cap forma de govern" era el crit de guerra més espantós imaginable per a terratinents, aristòcrates de tota mena, empresaris explotadors (és a dir, en aquell moment, pràcticament tots els empresaris) i altres subjectes similars, incloses, naturalment i inevitablement, autoritats i jerarquies religioses que, des del punt de vista econòmic, de religioses en tenien més aviat poc... com ara... com sempre.

Les desigualtats socials a Europa eren tremendes: els rics i poderosos eren realment rics i poderosos i els que no, no eren res. La classe mitjana era anecdòtica. Per tant no és estrany que l'anarquisme trobés una bona acollida dins de part de la població desfavorida, que era la majoritària. Però atenció: una "bona acollida" no vol dir acollida incondicional. Hi havia segments importants de la població que temien l'anarquisme tant o més que els privilegiats perquè quan esclatava una bomba la majoria dels morts no pertanyia precisament a l'aristocràcia, i la reacció defensiva i de revenja dels privilegiats damnificats feia sentir, invariablement, el pitjor dels seus efectes sobre els més dèbils; i d'una altra banda la por al canvi, a la substitució de la coneguda explotació de tota la vida per la desconeguda i temible incertesa del que podia significar allò de "NO a cap forma de govern", també tenia la seva influència negativa, i no poca, entre les que s'ha convingut en anomenar classes populars.

És a dir, tot un senyor embolic.

I és dins d'aquest context embolicat que va el senyor Chesterton i escriu "The man who was Thursday".

D'entrada tot sembla clar i ordenat: uns anarquistes gairebé satànics, de tan malvats que són, i un policia heroic, campió de la justícia i la lluita contra el mal. Però les coses es comencen a embolicar i, sense saber com, el lector constata que ha anat a parar a un univers inesperat on, progressivament, res és el que sembla, fins arribar al punt en que la frase "és que no te'n pots refiar de res ni de ningú..." cobra tot el sentit.

Evidentment no desvetllaré cap informació 'sensible' de la trama de la novel·la, però no em puc resistir a esmentar algunes coses que em semblen francament curioses, com les referències que el senyor Chesterton fa sobre els automòbils, que a 1908 encara eren una novetat; o al cinematògraf, inventat només quinze o setze anys abans (segons com es miri), que esmenta en una frase impagable en què parla d'un bosc on "els raigs de sol i els feixos d'ombra formaven un vel tremolós com la vertiginosa llum del cinematògraf"; o quan es refereix als anarquistes com a "abominables pensadors moderns" i els contraposa a la sana societat "cristiana".

I encara una altra cosa que, com això dels "abominables pensadors moderns" i la sana societat "cristiana" jo diria que va més enllà d'una simple curiositat: en un moment donat, un dels personatges diu que, en realitat, "són els pobres els que volen govern, no pas els rics"; és a dir, que els pobres necessiten un govern que els doni seguretat, en canvi als rics els fa nosa un govern que els limiti el poder, els diners i el domini.

Quan hom arriba a la darrera pàgina del llibre no aconsegueix tenir prou clar si el senyor Chesterton era pro o anti anarquista. Si vostè decideix llegir aquesta història, ja m'explicarà a quina conclusió arriba.

Llibre aprofitable, sens dubte.

Coberta edició original de 1908

Primera pàgina edició original de 1908

Coberta edició "El País" de 2003