EXPO 58

Títol original: Expo 58

Autor: Jonathan Coe

Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 2013

No ens hem de refiar de tot el que diuen les contraportades dels llibres. En aquest cas, per exemple, el senyor que ha escrit la contraportada de l'edició d'Anagrama de “Expo 58” probablement estava sota els efectes d'alguna substància euforitzant quan en la seva ressenya hi va incloure frases com “estupenda mostra del millor humor britànic” o “un llibre tremendament bo” o “una novel·la divertidíssima” o “un divertiment d'altíssim nivell literari”.

També pot ser que estiguessin sota els efectes de la mateixa (o similar) substància euforitzant els qui van nominar aquest llibre per a l'International Dublin Literary Award. O això, o és que els irlandesos tenen una tendència extraordinàriament acusada a ser obertament generosos a l'hora de valorar qualsevol cosa escrita.

O també pot ser que jo estigui molt condicionat per les limitacions que m'imposa la meva cultura mediterrània. Crec que m'inclino per aquesta opció.

No és que aquesta novel·la sigui dolenta, és que és molt britànica, gairebé típica i tòpicament britànica. La història ens situa en la participació anglesa (ni gal·lesa ni escocesa ni nord-irlandesa) en l'Exposició Universal de Brussel·les de 1958 i això dóna peu a l'autor per a descriure el que sembla ser la tradicional visió que des de la Gran Bretanya s'ha tingut del continent des de temps immemorials: una immensa extensió poblada per gent estranya i absurda que s'estén davant de les costes de Dover. I on a sobre condueixen per la dreta.

A mi em fa l'efecte (puc estar molt equivocat, és clar) que aquesta és una novel·la de consum intern i que els britànics nadius sí que poden trobar-la “divertidíssima” com diu la contraportada d'Anagrama, però pel que fa als pobres continentals estranys i absurds, entre els que em compto, la història no passa de ser una petita col·lecció de llocs comuns en el context d'una Guerra Freda d'opereta, amb agents russos que avorririen al propi Lenin, agents britànics pastadets a Dupond i Dupont (jo encara diria més: pastadets a Dupond i Dupont) i agents americans tan hàbils com els seus propis presidents. Ah, i pel que fa a la trama 'sentimental' siguem generosos i deixem-ho en que és més aviat anodina.

Em sap greu, perquè a mi l'autor no m'ha fet res ni li tinc cap mania, però no puc deixar de pensar que hi ha llibres que no són precisament imprescindibles i aquest n'és un.

Això sí, si per a complementar la lectura de “Expo 58” se'ls acudeix consultar Sant Google descobriran que aquell any, a més de l'Atòmium, també van néixer Mehmet Ali Agca (el que va atemptar contra Karol Wojtyla), Lorenzo Lamas (“el rey de las camas” segons una campanya publicitaria), Ellen DeGeneres, Michael Jackson, Andy Gibb (el menor dels Bee Gee's), Rick Mayall (un dels protagonistes de la sèrie de la BBC “The Young Ones”), Sharon Stone, Albert de Mónaco, Michelle Pfeiffer, Prince (sí, el cantant), Bill Watterson (creador de “Calvin & Hobbes”), Madonna (sí, la cantant), Tim Burton (director de cinema) i Chris Columbus (un altre director de cinema, no el navegant que es pensava que anava a la Índia) entre d'altres.

Llibre aprofitable, si és vostè britànic.

Logo de l'Exposició Internacional de 1958

L'Atòmium, el símbol de l'Expo per antonomàsia

Hostessa de l'Expo (personatge del llibre)

El pavelló britànic (escenari en el llibre)

El pub Britannia (escenari en el llibre)

Coberta de l'edició original (2013)

EL CAS DELS MARISTES

Nota de l'editor: aquest és el llibre número 300 que es comenta en aquest blog.

Títol original: Crónica del caso Maristas

Autor: Guillem Sánchez

Editorial: Ara Llibres
Any primera edició: 2017

A començament de 2016 el pare d'un ex-alumne dels Maristes de Les Corts no va voler callar i va denunciar que el seu fill va ser sexualment abusat per part d'un docent del centre. Un periodista de 'El Periódico de Catalunya' se'l va prendre seriosament i va començar la investigació que ell mateix relata en aquest llibre. Ningú podia imaginar les contundents dimensions que agafaria el cas, i menys que ningú els propis Maristes, que durant anys han aconseguit mantenir en criminal silenci el que durant dècades, més de les que diu el llibre, ha estat passant dins de les seves nauseabundes parets.

Aquest primer denunciant va inaugurar una llarga llista d'altres assetjats i abusats que havien callat durant anys (dècades, repeteixo) perquè res ni ningú els ajudava a denunciar i ni tan sols a entendre el que els havia passat; és més, les pròpies lleis jugaven a favor dels agressors i hi segueixen jugant; assetjats i abusats, molts dels quals encara no gosen dir res si no és que es garanteixi d'una manera gairebé impossible el seu anonimat, i quan gosen i volen denunciar, els representants de la justícia els diuen que és inútil perquè “el presumpte delicte ha prescrit”. “Presumpte” i “prescrit”: dos insults més, dues agressions més sobre les víctimes, en aquest cas de part de la... justícia???

Un dels capítols del llibre parla de traïció, la traïció d'un docent que es presentava com el gran amic de les víctimes i les seves famílies i va resultar que aquesta amistat disfressada de complicitat no era més que la falsa via que utilitzava per a cometre les seves depredacions. Doncs bé, hi ha una traïció que encara que sembli impossible sobrepassa aquesta. És la de la pròpia institució que durant anys i anys ha venut l'aparença de gran prestigi i qualitat educativa quan de fet mai no ha practicat res més que la manipulació mental, el sectarisme, la mentida, l'encobriment continuat de repetides i continuades agressions inqualificables com les que són objecte de tractament d'aquest llibre, la violència psicològica i, en major o menor mesura segons l'època, la violència física; i no estic parlant d'èpoques gaire llunyanes.

D'altra banda, encara hi ha qui es pregunta com és possible que tot això hagi quedat ocult durant tant de temps. Doncs a aquestes animetes càndides que es demanen això, jo les emplaço a fer-se una altra pregunta d'aquí a, posem per cas, cinc anys: “Com és possible que d'aquell cas dels maristes de 2016 pràcticament ja no se'n recordi ningú i en definitiva no hagi passat res?”. I encara una altra pregunta per a d'aquí deu anys: “Però, aquest escàndol d'abusos que està sortint ara a la llum, no s'assembla molt a un que va passar fa deu anys, cap allà el 2016?”

Posats a fer, els dono algunes pistes per a provar de respondre les preguntes anteriors.

Primer: l'organització responsable d'aquestes abjeccions és poderosa, és l'església catòlica, de qui s'ha demostrat infinitat de vegades al llarg de la història que és capaç de fer qualsevol cosa, per baixa i vil que sigui, quan es tracta de protegir els seus interessos. Els maristes formen part òbvia dels interessos de l'església catòlica, per la via pecuniària i per la via del proselitisme i de l'adoctrinament en el pitjor sentit del concepte “doctrina”. I parlant de l'aspecte pecuniari: a sobre s'aprofiten de concerts econòmics amb l'Administració Pública que, malgrat tota l'escandalera que s'ha destapat, es mantenen perquè naturalment una organització mafiosa com l'església catòlica ha tingut molt bona cura des de sempre de mantenir infiltrats a acòlits seus en tots els estaments polítics, empresarials i de qualsevol altre sector relacionat directament amb el Poder.

Segon: l'organització escolar (que no educativa, no insultem a la intel·ligència) d'on s'han destapat tots aquest casos recents de què parla el llibre, i els no recents dels què no en parla, no pot donar més fruits que no siguin precisament aquests. Si aquestes situacions de violació física i psíquica es donen des de fa dècades, no és per casualitat. Es tracta d'una organització que viu en un univers autocreat i tancat, que es creu les seves pròpies “veritats”, independentment de la realitat existent fora de les seves parets. Estem parlant d'una estructura dogmàtica, capaç de negar “en nom de Déu” drets fonamentals de les persones, capaç de considerar obligatòries per a tothom les seves pròpies repressions; les sexuals, per exemple. Aquests funcionaments dogmàtics i antinaturals (o “contra natura”, usant una expressió molt del gust d'aquests individus) tenen conseqüències; la repressió i la perversió de pulsions humanes poderoses i fonamentals pot derivar fàcilment en explosions no controlades que causen víctimes entre els qui son més dèbils i es troben just en el radi d'acció de tals explosions.

Això és el que ha passat, i passa, amb els maristes. La seva pròpia estructura, els seus propis “principis” (per a dir-ho d'alguna manera), el seu estil de gestionar les seves pròpies perversions, el seu ADN en definitiva, han portat a que aquestes situacions s'hagin produït des de la nit dels temps, es produeixin ara i, per molts llibres que es publiquin, res no indiqui que no se segueixin produint en el futur.

És una qüestió estructural. I total, després et confesses i ja està, no ha passat res; és perfecte. Per això hi ha molts números de que dins de deu anys tot segueixi igual.

M'agradaria creure el contrari, però no puc.

Llibre aprofitable, sens dubte.

Coberta de l'edició original en castellà

EL GRITO SILENCIOSO

Sèrie Monk nº 8

Títol original: The Silent Cry

Autor: Anne Perry

Editorial: Punto de Lectura
Any primera edició original: 1997

Ens trobem Londres, a 1860. Abraham Lincoln guanya les eleccions a la presidència dels Estats Units. Carolina del Sud declara dissolta la seva relació amb els Estats Units (sumin això amb el fet anterior i tindran una guerra civil l'any següent). Es funda a Londres la primera escola d'infermeria basada en les idees de Florence Nightingale.

Com tantes altres vegades aquest llibre de la senyora Perry té aparença de novel·la però és tot un tractat de barbàrie històrica victoriana.

L'acció se situa a St Giles, una zona de Londres que a l'època era una mena de barri ocupat per delinqüents, prostitutes i el segment més misèrrim de la població, on fins i tot la recentment creada policia metropolitana s'ho pensava dues vegades abans d'entrar-hi. Les característiques bàsiques d'un lloc així eren una elevadíssima densitat de població i habitatges de pèssima qualitat i sense sanejaments formant carrerons estrets i foscos.

St Giles, dibuix de l'època

 

Però el drama que retrata aquí la senyora Perry no és el de les condicions de vida a St Giles -per bé que amb això ja n'hi hauria prou per a escriure unes quantes enciclopèdies- sinó el de determinats actes de depredació sobre la seva població, ja depredada per definició, procedent de personatges de l'altra punta de l'escala social, la punta més allunyada per dalt, l'anomenada “Societat”, amb 'S' majúscula.

Obrers de l'època

 

No estem parlant de la ja arxiconeguda explotació laboral sobre els més pobres per part dels més rics; estem parlant de quelcom que va molt més enllà d'això i que se li afegeix: l'ús impune dels més desafavorits i indefensos com a objectes de plaer sàdic-sexual, per part dels poderosos. Llegint el llibre de la senyora Perry, hom pot tendir a creure que el que està explicant és fruit de la seva imaginació delirant, que s'ho inventa; és més: hom desitja que s'ho estigui inventant. Però no, això tan increïblement repugnant passava, i segueix passant ara, encara que no al St Giles actual.

St Giles actual, vista parcial

Llegint llibres com aquest no puc evitar pensar, cada cop amb més convenciment, que malgrat que el segle XX va ser extraordinàriament convuls, en matèria de drets humans i socials va aportar uns avenços mai vistos en tota la Història de la Humanitat. Abans del segle XX la barbàrie salvatge i la depredació criminal de la minoria poderosa sobre la majoria restant era la norma incontestable. I ara, com més entra el segle XXI, més ens endinsem novament en el panorama “de tota la vida” d'abans del segle XX.

Llibre aprofitable.

Portada de l'edició original