Autor:
Jonathan Coe
Editorial:
Anagrama
Any primera edició original: 2013
Any primera edició original: 2013
No ens
hem de refiar de tot el que diuen les contraportades dels llibres. En
aquest cas, per exemple, el senyor que ha escrit la contraportada de
l'edició d'Anagrama de “Expo 58” probablement estava sota els
efectes d'alguna substància euforitzant quan en la seva ressenya hi
va incloure frases com “estupenda mostra del millor humor britànic”
o “un llibre tremendament bo” o “una novel·la divertidíssima”
o “un divertiment d'altíssim nivell literari”.
També
pot ser que estiguessin sota els efectes de la mateixa (o similar)
substància euforitzant els qui van nominar aquest llibre per a
l'International Dublin Literary Award. O això, o és que els
irlandesos tenen una tendència extraordinàriament acusada a ser
obertament generosos a l'hora de valorar qualsevol cosa escrita.
O també
pot ser que jo estigui molt condicionat per les limitacions que
m'imposa la meva cultura mediterrània. Crec que m'inclino per
aquesta opció.
No és
que aquesta novel·la sigui dolenta, és que és molt britànica,
gairebé típica i tòpicament britànica. La història ens situa en
la participació anglesa (ni gal·lesa ni escocesa ni nord-irlandesa)
en l'Exposició Universal de Brussel·les de 1958 i això dóna peu a
l'autor per a descriure el que sembla ser la tradicional visió que
des de la Gran Bretanya s'ha tingut del continent des de temps
immemorials: una immensa extensió poblada per gent estranya i
absurda que s'estén davant de les costes de Dover. I on a sobre
condueixen per la dreta.
A mi em
fa l'efecte (puc estar molt equivocat, és clar) que aquesta és una
novel·la de consum intern i que els britànics nadius sí que poden
trobar-la “divertidíssima” com diu la contraportada d'Anagrama,
però pel que fa als pobres continentals estranys i absurds, entre
els que em compto, la història no passa de ser una petita col·lecció
de llocs comuns en el context d'una Guerra Freda d'opereta, amb
agents russos que avorririen al propi Lenin, agents britànics
pastadets a Dupond i Dupont (jo encara diria més: pastadets a Dupond
i Dupont) i agents americans tan hàbils com els seus propis
presidents. Ah, i pel que fa a la trama 'sentimental' siguem
generosos i deixem-ho en que és més aviat anodina.
Em sap
greu, perquè a mi l'autor no m'ha fet res ni li tinc cap mania, però
no puc deixar de pensar que hi ha llibres que no són precisament
imprescindibles i aquest n'és un.
Això sí, si per a complementar la lectura de
“Expo 58” se'ls acudeix consultar Sant Google descobriran que
aquell any, a més de l'Atòmium, també van néixer Mehmet Ali Agca
(el que va atemptar contra Karol Wojtyla), Lorenzo Lamas (“el rey
de las camas” segons una campanya publicitaria), Ellen DeGeneres,
Michael Jackson, Andy Gibb (el menor dels Bee Gee's), Rick Mayall (un
dels protagonistes de la sèrie de la BBC “The Young Ones”),
Sharon Stone, Albert de Mónaco, Michelle
Pfeiffer, Prince (sí, el cantant), Bill Watterson (creador de
“Calvin & Hobbes”), Madonna (sí, la cantant), Tim Burton
(director de cinema) i Chris Columbus (un altre director de cinema,
no el navegant que es pensava que anava a la Índia) entre d'altres.
Llibre aprofitable, si és vostè britànic.
Llibre aprofitable, si és vostè britànic.