HEROIS INDEPES

Títol original: Herois Indepes

Autors: Jordi Calvís i Andreu González
Editorial: Cossetània Edicions

Any primera edició: 2016

Quan un adolescent (o no tan adolescent) es dóna d'alta en una de tantes xarxes socials (per què es deuen dir així?) de les que impunement causen estralls a internet, ha d'omplir un formulari en el que, en un moment donat, es troba indefectiblement amb la següent pregunta: "¿Cuál es tu cita preferida?". Aclareixo: ho he escrit en castellà perquè sempre ho he vist escrit en castellà. No valoro res, només constato. Les respostes també les he vist sempre escrites en castellà (és un dir) i solen ser d'aquesta mena: "Con un xico (sic) en la plalla (també sic) y la luna yena (novament sic)". El cinquanta per cent de les respostes responen a aquest model. Substitueixin "xico" per "xica" i tindran l'altre cinquanta per cent.

Bé, naturalment els cervellets a sou de les xarxes socials que han redactat aquests bonics formularis, quan han introduit el concepte "cita" a l'original anglès no es referien a "date", que és quedar amb una altra persona (segurament a la plalla y kon la luna yena), sino a "quotation", és a dir, el fet d'esmentar una frase o un text d'algú altre amb l'objectiu de donar suport a una opinió, una norma, etc. Per exemple: 'com cantava el grup musical The Refrescos l'any 1984, "Vaya vaya, aquí no hay playa" ' (o 'plalla'); això és una quotation.

I de tot això es desprèn que, efectivament, saber anglès ajuda molt ja que entre "date" i "quotation" no hi ha confusió possible, i en canvi en castellà i català quan et diuen "cita" vés a saber què has d'entendre. És clar que ben mirat saber anglès tampoc no et salva de tot: "beach" i "bitch" són dues paraules de fonètica molt semblant, però una vol dit "platja" i l'altra és un eufemisme de "puta", de la qual cosa igualment es desprèn que saber català o castellà també ajuda bastant en segons quines circumstàncies.

"I es pot saber per què ens explica això, ara??" es preguntaran vostès amb aquella impaciència que els caracteritza. Doncs els explico aixó perquè el llibre que comento aquí resulta que va de cites però de les d'esmentar textos i no de les d'acabar a la plalla kon el xico o xica, i no voldria que ja d'entrada caiguéssim en confusions potser simpàtiques però en definitiva absurdes. Les coses, ja saben, com més clares millor.

Jordi Calvís i Andreu González ens obsequien amb una col·lecció de cent setanta-set frases profundes (en el sentit de típiques de l'Espanya Profunda) que a més de deixar ben manifesta la sensació de que estem en mans de personantges amb la capacitat mental d'una esponja marina (no cervell, no sistema nerviós central i encara menys perifèric), han tingut la virtut de convertir a l'independentisme a persones que ni s'ho havien plantejat o, el que és pitjor, s'havien plantejat que "no" i ara no es plantegen altra cosa que "sí".

Abans deia que "les coses, com més clares millor" (això és una cita de mi mateix, una 'quotation'; ho van pillant, oi?). Doncs bé, certament sembla que aquest és un principi del que són religiosament devots tots i cadascun d'aquests cent setanta-set personatges, perquè no es pot dir en absolut que cap de les seves deposicions verbals siguin ambígües. Vegem-ne alguns exemples:

"A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". Juan Carlos de Borbón, 2001.

"El poder central tiene que ser duro y serio. Recordemos que Azaña ya decía que España tiene que bombardear periódicamente a Cataluña". Juan Velarde, premi Príncipe de Asturias 1992. Un comentari sobre aquesta profunda cita: el de la brillant idea dels bombardejos periòdics no va ser Azaña a la dècada dels 1930's; va ser el general Espartero l'any 1848 i no es referia a Catalunya sinó a Barcelona; cada cinquanta anys, deia concretament.

"Catalanes de mierda. No se merecen nada". Juan Carlos Gafo, director adjunt de la "Marca España", 2013.

"Homenajear a la División Azul en Cataluña es un acto de reconciliación". Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol de l'interior, 2013.

"En Cataluña los medios de comunicación es como si fueran de Pakistán, Afganistán, del Tercer Mundo. En Cataluña no hay medios de comunicación libres". Curri Valenzuela, periodista (?) espanyola, 2014.

En fi, ja es veu quin és el to. Doncs bé, és gràcies a aquesta torrencial riquesa verbal digna de millor causa que els cent setanta-set personatges que apareixen en aquest llibre han aconseguit elevar a cotes insospitades la ratio d'independentistes catalans per metre quadrat. Per a provar d'entendre, encara que només sigui una miqueta, l'enorme magnitud d'aquesta gesta, només els diré que Esquerra Republicana de Catalunya ha estat intentant això mateix des de 1931 i mai no ha aconseguit arribar a aquests resultats ni en els somnis més delirants.

Llibre aprofitable? Mirin, la veritat és que no està de més fer-li una repassadeta de tant en tant per a no oblidar que aquestes coses existeixen i tenen conseqüències. Això sí, els aconsello que es limitin a llegir no més de dues o tres cites d'aquestes al dia, més que res per tal de prevenir tota mena de disfuncions estomacals sobtades.

Per a acabar, els deixo amb aquest bonic video.

THE REFRESCOS (1989): "AQUÍ NO HAY PLAYA"

MUERTE EN BLACKHEATH

Sèrie Pitt nº 29

Títol original: Death on Blackheath
Autor: Anne Perry

Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2014

Algunes dades contextuals. A la novel·la anterior, que se situava a l'any 1896, es deia que la filla de Pitt tenia catorze anys y el nen en tenia onze. En aquesta es diu que la nena en té quinze i el nen dotze, ergo estem a 1897.

Més. En aquesta novel·la també s'esmenta que Thomas i Charlotte Pitt ja porten setze anys de matrimoni, i això voldria dir que es van casar l'any 1881, el mateix any que es van conèixer. Vull recordar que Thomas i Charlotte es van coneixer arrel d'un cas que estava investigant el primer i això passava a l'abril de l'any 1881, no pas a gener, és a dir, que Thomas i Charlotte no van arribar a estar de nòvios més de vuit mesos, de fet menys perquè mentre s'investigava el cas no eren nòvios i fins i tot més aviat es manifestaven una certa mania mútua.

I a quina conclusió arribem amb tot plegat? Doncs a que per a l'època -no oblidem que victoriana- en què passava tot això, una etapa de nòvios de menys de vuit mesos era meteòrica i per tant això de Thomas i Charlotte va ser una mena de "aquí te pill, aquí te mat" passional que, per si algú de vostès ho dubtava, encara dura. Això sí, van tenir la nena l'any 1882, un any després de casats; res de relacions prematrimonials, que tot té un límit, i en temps de la reina Victòria encara més.

Però encara queda un misteri que fa que a mi em costi agafar el son a les nits després de reflexionar sobre tot això. A vostès potser no els farà ni fred ni calor perquè en el fons són una colla d'insensibles, però a mi, que sóc una ànima impressionable, em té delicat. El misteri és el següent: amb una relació tan tòrridament apassionada com la que s'ha mantingut des del primer dia entre Thomas i Charlotte Pitt ¿com és possible que entre la nena i el nen hi hagi tres anys de diferència?! ¿¿Quins mètodes anticonceptius victorians tan inusualment efectius van fer servir Thomas i Charlotte entre 1882 i 1885??

Algú em dirà que "potser hi va haver alguns avortaments no desitjats", que "aquestes coses passen". Doncs no! Si hagués estat això la senyora Perry ja ens ho hauria dit i ens hauria pintat amb detallisme puntillista la depressió post-avortiva de la sra Pitt, i no diguem la del sr Pitt, al llarg de tooota la segona i tercera novel·la de la sèrie, que corresponen als anys 1883 i 1884. La senyora Perry no hauria perdut una oportunitat d'or com aquesta per a fer-nos sentir tan desgraciats com el matrimoni Pitt. Li encannnta fer aquestes coses.

I per si de cas a algú se li acut insinuar que els dos anys abans del naixement del nen (i tots els posteriors també??) els Pitt es van mantenir en una casta abstinència, ja li dic, amb tota la cordialitat de què sóc capaç, que deixi el que estigui fent i surti a prendre's alguna cosa; amb sort es trobarà amb algun company de barra de bar que li expliqui que el Pare Noel no existeix i, sobretot, que els nens, excepte els parisencs, no venen de París.

I per què els estic explicant totes aquestes ximpleries? es preguntaran vostès. Doncs fàcil: perquè aquesta vint-i-novena entrega de la sèrie Pitt no és que sigui una obra mestra precisament, i és clar, pocs detalls que té, si a sobre els apunto aquí, doncs ja em diran. Aquest és un llibre entretingudet i para de comptar.

I finalment els deixo anotades altres coses que també van passar l'any 1897, per a acabar de situar en context aquest episodi de Pitt. Si més no, farem cultureta:

Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sants i les Corts queden annexionats a la ciutat de Barcelona; s'inaugura la cafeteria "Els quatre Gats" de Barcelona; William McKinley accedeix al càrrec de President dels Estats Units (seria assassinat quatre anys més tard); s'interpreta per primera vegada la marxa "The Stars and Stripes Forever" (Barres i Estrelles); a Londres, Oscar Wilde surt de la presó i s'exilia al continent; es publica "Dràcula", de Bram Stoker; Noces de Diamant de la reina Victòria al tron, seixanta anys seguits, nou rècord (l'anterior va ser de George III, el seu iaio, 1760-1820); s'inventa l'aspirina (sí, la que fa servir vostè ara; i sí, la inventen als laboratoris Bayer); s'estrena a París l'obra de teatre "Cyrano de Bergerac"; Marconi patenta la ràdio; un tal Manolico, obrer de catorze anys, es troba amb una pedrota estranyíssima que resulta ser la "Dama de Elche"; Edison patenta el kinetoscopi...

Apa, ja tenen temes de reflexió per a aquesta nit; apart, és clar, de pensar en quina era la punyeta de mètode anticonceptiu que usaven Thomas i Charlotte Pitt. De res. Bona nit.

 

William McKinley, President dels Estats Units

"Dràcula", una de les primeres edicions.

Aspirina, 1897

Cartell original de l'obra "Cyrano de Bergerac"

Marconi i els seus invents

"Barres i Estrelles"
Filharmònica de New York
Leonard Bernstein

Portada de l'edició original del llibre