Sèrie
Pitt nº 28
Títol
original: Midnight at Marble Arch
Autor: Anne Perry
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2013
Autor: Anne Perry
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2013
Any
primera edició Ediciones B: 2015
Londres,
encara a 1896, com en el cas anterior de Thomas Pitt. A manera de
simple curiositat apunto que la filla de Pitt, Jemima, ja té catorze
anys, i el fill, Daniel, en té onze; pel que fa a l'esposa,
Charlotte, sembla que en té quaranta, i dic que 'sembla' perquè amb
les dones victorianes, i més si són de casa bona, no se sap mai.
Pel que fa a l'edat de Pitt no hi ha pistes fiables, així que li
suposarem entre quaranta-un i quaranta-cinc anys, que ve a ser una
diferència d'edat acceptable entre una dona de bona família i un
home d'orígens més aviat vulgars i de baixa estofa, com és el cas
de Pitt.
 |
|
En
aquesta novel·la descobirm que
aquesta
és la publicació (real) preferida
del
fill de Thomas i Charlotte Pitt
|
Aquest cop
la senyora Perry ens ofereix tres coses al preu d'una: una novel·la,
amb els corresponents cadàvers graciosament escampats aquí i allà
fent les delícies de grans i petits; un tractat d'antropologia
victoriana francament interessant sobre la situació de la dona, més
concretament de la dona violada; i una aproximació històrica a un
episodi concret de l'irrepetible i sempre impresentable colonialisme
britànic. Que consti que penso que els altres colonialismes també
són impresentables, no creguin ara que en aquesta matèria tinc
manies específiques.
Pel que fa a
la novel·la només diré que, com sol ser habitual, és prou
entretinguda, i les últimes pàgines es podrien qualificar fins i
tot d'interessants, d'aquella mena de manera que se't fa un pèl
difícil deixar el llibre encara que t'hagis d'ocupar necessàriament
d'una altra cosa; és a dir, que per aquí, bé; i naturalment no em
dedicaré a explicar-los la història, només faltaria.
En
referència a allò del tractat antropològic sobre la dona
victoriana violada, és de justícia dir que aquest llibre és
inestimablement il·lustratiu i didàctic. Com a divulgadora de les
característiques socials i morals de l'època victoriana la senyora
Perry no té preu. No és la primera vegada que la senyora Perry
aborda el tema, però la present aproximació complementa
perfectament les anteriors.
Queda clar
un cop més que la dona victoriana de classe benestant en realitat no
pintava res de res, per molt que ocasionalment semblés que sí.
L'única dona victoriana que sí que pintava alguna cosa era la
pròpia reina Victòria, és clar, i pel que fa a les dones 'no
benestants' el possible dubte ni es planteja: no pintaven res 'per
imperatiu genètic', així que el fet que puguessin ésser violades
tenia la mateixa trascendència que si durant la setmana plovia més
o menys. Més bent dit: tenia menys trascendència que això.
Pel que fa a
les dones de casa bona (senyores, noies, nenes, però no personal de
servei, no ens equivoquéssim), cas que fossin violades el que calia
fer, abans que res... era ocultar-ho (si la víctima pertanyia al
personal del servei se la despatxava sense referències i avall; no
calia complicar-se més la vida) Per damunt de tot estava l'honor de
la família, i en segona instància, molt en segona instància, el de
la pròpia víctima, de qui sempre es podia dir, i sembla que en la
immensa majoria dels casos així es feia, que havia propiciat la
situació i el pressumpte violador en realitat havia tingut la
debilitat de cedir als instins naturals propis de tot home. No m'ho
invento; és més, actualment encara hi ha personatges que pensen
així, i el que és pitjor, entre aquests personatges, en ple segle
XXI, hi ha fins i tot jutges, que potencialment es poden ocupar de
casos de violació. I tornant a l'època victoriana, també és bo
saber que la importància de salvaguardar l'honor de la família era
tal que naturalment no es feia cap denúncia a la policía perquè
inevitablement la situació es podria acabar fent pública i derivar
en escàndol; però tampoc es feia intervenir el metge pels mateixos
motius, així que si la víctima ("incitadora", segons
alguns) moria, mala sort, però abans morta que deshonrada ella i
família, no necessàriament en aquest ordre. Què? Els ha agardat?
Doncs d'això va el tractat antropològic d'aquest llibre.
I ara,
finalment, la referència històrica. L'any 1895 Cecil Rhodes, un
dels empresaris i colonitzadors britànics més depredadors que hi ha
hagut mai, va planejar una invasió al Transvaal, actual República
Sudafricana, aleshores en mans dels boers holandesos. L'objectiu era
provocar un aixecament dels treballadors britànics del Transvaal i
fer-se amb el control de la colònia. Els motius eren econòmics
naturalment; no oblidem que Cecil Rodhes és l'autor de la sublime
frase "la
filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per
cent és una oferta millor".
 |
| El poc honorable depredador Cecil Rhodes |
Cecil
Rhodes era extremadament ambiciós i d'idiota no en tenia un pèl. No
seria ell qui envaís personalment el Transvaal, és clar. Per a tan
noble causa va delegar en un tal Leander Starr Jameson, que aquest sí
que era una mica tontet.
 |
| El "precipitat" Jameson |
El cas és que Jameson va iniciar la invasió
quan estratègicament no tocava i havent provocat l'alarma del
Ministre de les Colònies de Sa Majestat, Joseph Chamberlain, que
encara que això d'envair el Transvaal ja li semblava bé, tal com
estava plantejat ja ho veia ell que acabaria en fiasco, i ell mateix
i el Primer Ministre, Lord Salisbury ("Mare de Déu quan ho
sàpiga!") en podrien sortir ben escaldats. Així que sembla que
va ser el propi Chamberlain qui va moure els fils per a evitar que el
tal Jameson obtingués el suport imprescindible dels treballadors
britànics del Transvaal per als seus plans d'enderrocar el govern de
la colònia. Resultat: la invasió va ser, efectivament, un fiasco de
proporcions majúscules.
 |
| Joseph Chamberlain, atribulat Ministre de les Colònies |
 |
|
Lord
Salisbury, Primer Ministre
(Mare
de Déu, quan ho sàpiga!)
|
Conseqüències:
els boers es van emprenyar moltíssim (normal); la Gran Bretanya, via
la British South Africa Company, en la que Cecil Rhodes hi estava
involucrat, és clar, va haver de pagar fortes indemnitzacions al
Transvaal; personatges acabalats de Londres que posseïen inversions
a la British South Africa Company o empreses associades es van veure
fortament perjudicats; Jameson va ser jutjat a Londres i mentre els
polítics i financers li maleïen els ossos, el públic en general
tendia a considerar-lo un heroi perquè "havia arriscat la seva
vida a major glòria de l'Imperi Britànic"; ah, i una altra
bonica conseqüència va ser que aquesta potinera incursió va posar
les bases de la que tres anys després seria la Segona Guerra Boer (a
partir d'aquí consultin vostès mateixos la Wikipèdia, si us plau).
Ja
veuen doncs, tenim entre mans un llibre molt completet que no només
entreté sinó que és la mar d'educatiu. Pot un llibre ser més
aprofitable? A que no.
