CIXÍ, LA EMPERATRIZ

Títol original: Empress Dowager Cixí
Autor: Jung Chang
Editorial: Taurus
Any primera edició original: 2013

Hi ha certes coses que des de temps immemorial s'han mantingut inqüestionades i que potser ja és hora de que es comencin a repensar una miqueta. Per exemple:

Mao no es va inventar la Xina moderna; de fet tampoc es va inventar el comunisme; en realitat, Mao no es va inventar res.

Fu-Manxú era un personatge purament fictici, creat per l'escriptor Sax Rohmer l'any 1912. Qui no era fictici era Christopher Lee, creat per la seva mama l'any 1922, i que feia de Fu-Manxú al cinema.

Els emperadors xinesos van ser molt bèsties, sí, però no en exclusiva, ni tampoc van encapçalar el top ten de barbaritats. La inquisició espanyola, per exemple, era tant o més “professional” que els fills de la trona celestial. I el papa Borgia i el seu fill Cèsar, sense anar més lluny, van formar un duet fantàstic que encara ara és molt difícil de superar.

I a la Xina no només hi va haver emperadors. També hi va haver emperadrius. Per carambola, això sí, és a dir, que la condició per a que hi hagués una emperadriu solia ser que es morís l'emperador i l'hereu al tron encara no tingués edat ni de parvulari (cosa que a la Xina dels emperadors era igual, perquè no hi havia parvularis).

Cixí va ser el darrer exemple d'emperadriu per carambola de la Història de la Xina. I la carambola més sonada que hi va haver i hi haurà mai a l'oriental ex-imperi. A la segona meitat del segle XIX i inicis del segle XX, l'Emperadriu Vidua Cixí -vídua de l'emperador Xiangfeng- havia de ser una figura merament decorativa, naturalment, dedicada a representar simbòlicament el nou emperador mentre aquest encara fos un nen i fins que tingués edat per a regnar. Qui s'havia d'ocupar realment de la política efectiva de l'imperi era una mena de Gran Consell format per una colla de nobles que consideraven que fer un pas cap a qualsevol direcció cada cinc mil anys era circular per la Història a velocitats terroríficament vertiginoses.

Ningú no s'esperava que Cixí fos res més que un gerro, excepte ella, que contràriament a tots els usos culturals de l'imperi, va tenir una idea pròpia quan era petita (no se sap quina, però és igual) i a partir d'aquí ja no es va aturar. Ras i curt, des del seu lloc de simple concubina (tampoc de les de més categoria) va fer un salt de pantera tal, que va arrencar a la Xina de l'Edat Mitjana i la va dur al segle XX en menys de cinquanta anys. Ni més ni menys.

És clar que la cosa no va ser gens fàcil, però va aconseguir que la seva vida fos de pel·lícula bastant abans que s'inventessin les grans superproduccions de Hollywood. D'alguna manera, després de dècades de la seva mort, el propi Mao no la podia veure ni en pintura, no perquè Cixí representés la salvatge opressió que havia existit en mil·lenis contra el poble, sinó justament per tot el contrari: perquè se li havia avançat ni més ni menys que des del tron imperial. Qui primer va començar a alliberar el poble xinès de l'obscurantisme medieval en què estava empresonat va ser Cixí, no Mao. I si Cixí ressuscités i veiès com governa la classe dirigent actual probablement es tornaria a morir del disgust perquè li semblaria que després de tants esforços que va fer, les pràctiques de l'antiga cort havien retornat a Pequín.

A destacar els esforços documentats que fa l'autora del llibre, Jung Chang, per a reivindicar la figura de Cixí, nedant constantment a contracorrent de la literatura oficial, bastant menys documentada, que s'ha mantingut i encara es manté parcialment vigent fins ara.

A destacar també el paper repulsiu i impresentable que van jugar les potències europees a l'època de Cixí. En segons quines coses és molt difícil ser més criminal, cas per exemple de la Gan Bretanya en introduir l'opi a la Xina i causar grans estralls entre la població amb el mer objectiu de fer beneficis a qualsevol preu. I això només és un exemple.

Llibre clarament aprofitable, de no ficció encara que de vegades no ho sembli. Ah, i les fotografies són impagables; val la pena contemplar-les amb atenció i descobrir tot el que hi contenen; creguin-me, amb un sol cop d'ull no n'hi ha prou.

EL ROSTRO DE UN EXTRAÑO

Sèrie Monk nº 1

Títol original: Face of a Stranger
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1990

Benvinguts al primer episodi de la sèrie Monk, creada per Anne Perry.

Londres, juliol de 1856. La reina Victoria porta dinou anys al tron, i encara li'n queden quaranta-cinc de regnat. El príncep Albert encara és viu i seguirà essent el 'senyor Victoria' durant cinc anys més. Falten vint-i-cinc anys per al primer cas de l'inspector Thomas Pitt, un dels personatges més il·lustres d'aquest blog. Fa tres mesos que s'ha acabat la guerra de Crimea.

Victoria i Albert en una
alegre estampa familiar.

William Monk és un policia que ha patit un accident mentre viatjava en l'equivalent victorià d'un taxi. De resultes d'aquest accident ha perdut la memòria, però se'n guarda molt de dir-ho perquè està més que segur que si això se sabés en sortiria perjudicat d'una manera o altra. Ara bé, encara que Monk no recorda res de la seva pròpia biografia, curiosament sí que recorda que la societat victoriana en la que viu és francament impresentable, tirant a repulsiva.

Anne Perry ens brinda una magnífica descripció de les maneres de fer de l'alta societat victoriana, i ho fa amb una destresa tal, que hi ha moments en que fins i tot fa venir basques al lector. És gairebé impossible d'entendre com pot ser que una immensa majoria d'infortunats s'hagi deixat explotar, maltractar i violar per una minúscula minoria d'aristòcrates repugnants i podrits de diners durant decennis i decennis. I fins ara, no ens enganyem.

La senyora Perry, didàctica com mai, ens il·lustra en aquest episodi sobre el fet que, pel què fa a la corrupció, qualsevol escenari es pot convertir en terra abonada. Per exemple, la guerra de Crimea.

Imatge multiètnica de soldats
de la guerra de Crimea

La guerra de Crimea va tenir lloc entre 1853 i 1856. El motiu: parar els peus als russos de Nicolau I, que estaven en plena dèria expansionista en direcció a Europa occidental. De fet Europa occidental també estava en plena dèria expansionista, però cap a Àfrica i cap a Xina; això “era acceptable” perquè ja se sap que els africans i els xinesos no eren ben bé persones sino que eren més aviat com animalons que no haurien sabut què fer amb les rendibles riqueses de les seves pròpies terres. Però una expansió russa cap a Europa occidental era, evidentment, intolerable. Així doncs, la guerra de Crimea -entre Rússia d'una banda i Gran Bretanya, França, Sardenya i part de l'Imperi Otomà d'una altra- va començar en realitat a l'actual Romania i pren el seu nom, no d'on va començar, sinó d'on va acabar, la península de Crimea, que al cap i a la fi, després de tot, ara és russa, mira tu. Van perdre els russos, que eren els dolents. Si haguessin guanyat haurien estat els bons, és clar.

La guerra de Crimea també va ser l'escenari on Florence Nightingale, una senyora que vista al natural predisposava a la taquicàrdia, va fer les seves pràctiques de convertir-se en la santa patrona de les infermeres, títol amb el que ha passat a la Història.

Imatge no gaire tranquil·litzadora
de Florence Nightingale

Doncs bé, mentre la senyora Nightingale es dedicava a esgaripar sense descans “¡com voleu que els soldats malferits no s'us morin, si aquest hospital en particular i Crimea en general estan fets una merda!”, mentre Florence cridava això, dic, una tal Hester Latterly, personatge creat per Anne Perry, i que també treballava a la mateixa sala hospitalària “feta una merda” que la Nightingale, era testimoni involuntari d'uns fets que acabarien essent claus per a la resolució del primer cas de l'inspector Monk que aquí es presenta.

No revelaré res de la trama, naturalment; em limito a brindar un context, aquest que acaben de llegir. Com és habitual en les novel·les de la senyora Perry, la resolució del cas està molt lluny de ser brillant, però la trama val la pena, tant per la descripció de la impresentable “alta societat” com per la seva original manera d'incloure-hi la guerra de Crimea.

Llibre aprofitable? Sí; però no se'n fiïn de mi, jo sóc fan de la senyora Perry.

Per cert, a tall de nota final: el marit de lady Vespasia Cumming-Gould, la irrepetible tieta política de Thomas Pitt, va passar a millor vida (o no) a la guerra de Crimea. No som res.