LA EPOPEYA DEL BEBEDOR DE AGUA

John Irving nº 2

Títol original: The Water-Method Man
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1972

Si la primera novel·la de John Irving, “Setting Free the Bears”, era difícil de comentar, aquesta segona, “The Water-Method Man”, tampoc es queda curta.

Al començament hi ha una certa sensació de no saber ben be què és el que estàs llegint, com en la novel·la dels óssos, i aquesta sensació dura un cert temps fins que te n'adones ('te n'adones novament', si aquest no és el primer llibre del senyor Irving que llegeixes) que és un error preguntar-se què estas llegint. És una història que surt com surt i ja està, que no té perquè tenir ni cap ni peus... justament com la nostra mateixa realitat de cada dia. És l'estil del senyor Irving.

Estem a finals dels seixanta i començament dels setanta, una època molt peculiar, com recordaran els que l'hagin viscuda (sento dir que els que no l'hagin viscuda no l'acabaran d'entendre mai encara que es pensin que sí). Aquest cop el protagonista és un noi, Fred, de 27 anys -al començament de la història- que a mesura que passes les pàgines del llibre te n'adones que és com un adolescent ja grandet, i que és possible que no deixi de ser mai un adolescent. Ni ell ni una bona part dels que l'envolten.

Llegir aquest llibre és fer el seguiment de la vida desconcertada, desorientada i no necessàriament amb sentit de Fred. Aquest és una mena de llibre que o t'agrada i ja està o l'odies sense més, em temo que com tota l'obra de John Irving. Jo em declaro membre del primer grup, dels que els agrada, i molt, però admeto que si algun dia provo de rellegir aquest llibre, igual el cremo, depenent de l'humor amb que em trobi.

Llibre aprofitable ...o no. Aquest cop la valoració depen, més que mai, de cadascú.

Nota final, admeto que repetida d'altres comentaris: ¿per què aquesta mania de canviar els títols dels llibres en les traduccions, quan resulta que el títol original té sentit i el títol traduït és simplement idiota?

Portada de la primera edició original
amb una inconfusible estètica
dels primers 70's

LAS SIETE CAJAS

Títol original: Las siete cajas
Autor: Dory Sontheimer
Editorial: Circe
Any primera edició: 2014

De fet aquest llibre és bastant terrible. Passa bé, però quan l'acabes de llegir i penses que tot el que s'hi explica es veritat, i només una milionèsima part de la veritat, no saps ni què dir, ni què fer, ni res de res.

Dory Sontheimer és una senyora que viu a Barcelona i que fa poc va començar a buidar el pis familiar de la seva infantesa després de morir la seva mare, que encara hi residia.

Revisant l'altell de la que havia estat la seva habitació de petita, Dory va trobar set capses que contenien dotzenes de cartes i documents diversos datats entre els anys 20 i els anys 60 aproximadament.

Eren cartes i documents que guardaven l'essència de la història de la seva família. Llegint-los, Dory va descobrir que la seva família era jueva a l'Alemanya de “l'ascens glòria i caiguda” de Hitler al poder. Quan va començar a recuperar-se del shock inicial Dory Sontheimer va convertir aquells documents amb una investigació i una crònica del que va passar amb la seva família entre els anys vint i l'actualitat i la va publicar. Això és “Las siete cajas”.

Sobre el nazisme i les seves criminals actuacions se n'han escrit quantitats inversemblants de volums, i tots són diferents. Aquest també. És la crònica del dia a dia d'unes persones que en un moment donat, a començament dels anys trenta, comencen a notar que hi ha alguna cosa que no acaba d'anar bé, i gairebé de cop i volta, sense tenir temps ni de reaccionar ni de creure's, ni d'entendre el que està passant, és veuen perseguits, assassinats i reduïts al no res, enmig d'una sensació d'irrealitat espantosa. No hi ha paraules per a descriure això. Ni la pròpia Dory és capaç de descriure-ho, però llegint el seu llibre aquesta sensació d'irrealitat espantosa es fa present amb tota claredat.

Quan aquella cosa terrorífica va acabar (va acabar?), es va repetir fins a la sacietat: “Mai més!”. Mentida. Les notícies ens ho diuen cada dia: mentida. L'horror continua en diversos llocs del món, i la indiferència davant d'aquest horror -“a nosaltres no ens afecta, això passa lluny”- també continua plena d'insultant vitalitat.

Potser per això, per a recordar-nos que aquestes barbaritats encara perduren, llibres com aquest no és que siguin aprofitables, són imprescindibles.