Títol
original: 1982: los documentos secretos de la guerra de
Malvinas / Falkalnds y el derrumbe del proceso
Autor:
Juan Bautista Yofre
Editorial:
Sudamericana
Any
primera edició: 2011
Des de 1976
l'Argentina estava sota una dictadura militar, la més sanguinària
de tota la seva Història. A finals de 1981 el capo de la junta
militar, Roberto Viola estava tan desprestigiat que no se'l creien ni
els seus col·legues de massacre; Roberto Viola havia substituït en
el seu moment a J.R. Videla, qui també havia caigut en el
desprestigi i qui al seu torn havia substituït (per la força bruta)
a Maria Estela Martínez de Perón, que era tonta del cul i que havia
estat manipulada, entre d'altres, per un senyor que es deia José
López Rega que era un psicòpata perillós i que estava com per a
que el tanquessin en un lloc ben remot i llencessin la clau a un
altre lloc més remot encara.
Tornant a finals de
1981: l'Argentina es trobava en una situació econòmica lamentable
(per a manejar números es necessiten neurones, i aquest és un bé
molt escàs entre l'oficialitat militar), i en una situació social
més lamentable encara: la dictadura militar havia deixat al país
pulveritzat entre assassinats “d'Estat”, tortures massives,
sistemàtiques, universals i esgarrifoses, també “d'Estat”, i
milers de “desaparicions” que segons els familiars, amics,
coneguts i saludats dels “desapareguts” van ser pitjor que la
mort; d'un mort se sap que és mort, però d'un desaparegut no se'n
sap res.
Amb aquest panorama
els militars ho tenien cada cop més i més difícil per a mantenir
sotmesa la població. Havien de reforçar la seva posició, el seu
poder, com fos, i van recórrer a les fórmules clàssiques de tota
la vida: primer, canviar el ninot que donava la cara; i després
buscar un enemic extern que els fos útil per a distreure al personal
de la manera més efectiva possible. Sí, és cert, tot això no era
gaire imaginatiu que diguem, però no oblidem que estem parlant de
militars; la imaginació també precisa de neurones.
Per tant, a finals de
1981 les cúpules de l'exèrcit, la marina i l'aviació (seguim amb
la cosa clàssica) van decidir que el general Viola estava delicat de
salut i li calia repòs absolut; és a dir, li van aplicar exactament
el mateix protocol mèdic que durant tants anys havia donat tan
excel·lents resultats a la Xina Popular o a la Unió Soviètica, i
això que els comandaments militars argentins eren més aviat
d'extrema dreta i en conseqüència poc donats a seguir els
procediments de les dictadures del proletariat. En definitiva: a
Viola se li van agrair els serveis prestats i en el seu lloc es va
col·locar a Leopoldo Fortunato Galtieri. Amb el temps es veuria que
en realitat, Galtieri, gaire Fortunato no era.
Ja tenien el ninot
canviat. Ara tocava la segona part: el pèrfid enemic extern que
faria que la població tota passés miraculosament del qüestionament
al suport incondicional vers els massacradors militars. No va ser
difícil: Déu (la dictadura militar s'autoproclamava cristiana,
modalitat catòlica) havia posat unes illes a l'Atlàntic Sud, a uns
500 kilòmetres del continent, ben a l'abast de la junta militar; des
que es va saber de la seva existència, allà pels voltants de l'any
1500, aquestes illes acumulaven bonics historials de pretesos
“descobridors” -i per tant eventuals “propietaris”-, des dels
xinesos fins els britànics, passant pels holandesos entre d'altres,
i naturalment els argentins. Els que feia 149 anys que havian
aconseguit quedar-s'hi eren, qui ho podia dubtar, els britànics.
Doncs ja estava! Era qüestió de fer sortir a Galtieri al balcó del
palau de govern de Buenos Aires i, a manera de titella de dit, fer-li
cridar amb prou entusiasme: “Malvinas argentinas!”. I ja teniem
la segona part del pla enllestida.
Doncs aquest llibre
del senyor Juan Bautista Yofre va d'això, de com els impresentables
membres de les cúpules militars argentines van aconseguir muntar tot
aquest teatre amb l'objectiu de consolidar-se en el poder, vist que
havia arribat un moment en què assassinats, tortures i desaparicions
eren insuficients per a garantir el manteniment de tal objectiu.
“L'obra” va començar a l'inici d'abril de 1982.
Els principals actors:
El
general Galtieri, l'almirall Anaya i el brigadier Lami Dozo, els
“tierra”, “mar” i “aire” de la junta militar, que entre
tots tres només tenien una neurona -que no sempre compartien- que no
parava de dir “para huevos los míos”; van arribar a creure que
espantarien els Estats units dient-los que “si no m'ajudes tu,
demanaré que ho facin Cuba i la Unió Soviètica”, a la qual cosa
l'administració de Ronald Reagan els va contestar una cosa així com
“¿tu eres tonto o comes flores?”
_______
Nicanor
Costa Méndez, Ministre d'Exteriors, que es va dedicar a convertir la
diplomàcia en la millor manera de rebentar qualsevol possibilitat de
negociació. Sobre les tropes argentines (soldats de lleva) que
finalment van deposar les armes perquè ja no tenien més opció que
això o fer-se matar, aquest diplomàtic senyor va fer a un col·lega
seu el següent comentari: “se rindieron los hijos de puta”.
_______
Alexander
Haig, Secretari d'Estat del govern de Reagan, qui un any abans davant
de l'intent de cop d'estat a Madrid va dir allò de “es tracta d'un
afer intern espanyol”; va tractar el conflicte de les Malvinas /
Falkalnd més o menys amb la mateixa habilitat.
_______
Ronald
Reagan, actor de Hollywood participant en pel·lícules de sèrie B,
que a l'època interpretava el paper de President dels Estat Units,
aplicant una política de sèrie Z.
_______
Margaret
Thatcher, Primera Ministra britànica, bruixa nefasta que juntament
amb el seu amic Ronald va aplicar polítiques amb conseqüències que
encara ara estem patint tots, britànics o no, qüestionada en el seu
país en aquell moment i a qui li va anar la mar de bé que els
descerebrats militars argentins li muntessin el circ de les Falkalnd
perquè així ella també va poder distreure el personal de casa seva
(a excepció de la reina, que li tenia una certa mania i que no es va
deixar enredar però que va callar com una morta).
_______
Els
mitjans de comunicació, premsa ràdio i televisió, que van fer una
cobertura triomfalista, completament absurda i completament infame
del conflicte, amb sovintejats “Viva la Patria”, obviant que
s'estaven enviant xavals a la mort, els soldats, de la manera més
repugnant i criminal.
_______
El
dirigents de sindicats i partits polítics, que van declarar el seu
fervent suport a la cúpula militar. Només faltaria que per no
fer-ho passessin per antipatriotes. Molt repugnant tot plegat.
Els actors
“secundaris”:
La
població argentina que en bona part va caure irremissiblement a la
trampa. És esgarrifós fer-se una passejada per YouTube i veure en
videos de l'època a milers de persones a la Plaza de Mayo expressant
la seva incondicional adhesió a la cúpula militar, la mateixa que
els assassinava, els torturava i els desapareixia.
_______
Els
soldats. Aquests no van ser ni secundaris. Van ser simples figurants,
xavals a qui havien disfressat de soldats i que van ser enviats a la
mort pel seus “alts” comandaments, no per a defensar la sobirania
de les illes aquelles (una sobirania que des dels primers dies els
comandaments ja sabien perfectament que tenien perduda), sinó per a
defensar el seu propi “honor”, el dels comandaments, és clar, no
el del soldats.
_______
Doncs aquí el tenen,
aquest és el llibre del senyor Juan Bautista Yofre que parla de tot
això. No és que al començament les tonteries de la junta militar i
del ministre d'exteriors argentí que explica senyor Yofre despertin
un interès terrible, però conforme es va avançant en la lectura,
l'interès no ho sé ben bé, però la indignació sí que va
creixent exponencialment fins a arribar a dimensions majúscules.
¿Com és possible que la humanitat hagi permès i segueixi permetent
coses aixi? ¿Com és possible que les persones caiguin, i segueixin
caient, en aquestes trampes terribles amb tanta facilitat?
Llibre aprofitable? Em
temo que sí.
_______
