MATAR A PRIM

Títol original: Matar a Prim
Autor: Francisco Pérez
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2014

En les dades anteriors, on diu “Any primera edició” hauria de dir “Any primera edició i esperem que última”. No saben vostès les ganes que tinc d'escriure ara mateix allò de “Llibre aprofitable? No” i tancar aquest comentari sense més. Però em reprimiré.

Ens trobem davant d'una pila de fulls impresos per totes dues cares i enquadernats amb una portada i una contraportada. No s'equivoquin, aquesta descripció no necessàriament ens ha de conduir al concepte “llibre”.

Això ve a ser més o menys un treballet infumable que genera un desig gairebé irreprimible de cremar-lo abans d'arribar a la pàgina vint. L'ha escrit un senyor que s'anuncia a si mateix com a “Doctor Francisco Pérez Abellán”. Creguin-me, amb “Simplemente Pérez” va que es mata.

El tal Pérez pretén haver presidit i dirigit (totes dues coses i segurament per aquest ordre) “la investigació definitiva” sobre l'assassinat del general Prim. Simplemente Pérez eleva, en ple segle XXI, l'assassinat de Prim a la categoria de fet que va canviar el curs de la història de la humanitat tota (a la portada del llibre es llegeix, i no m'ho invento: “Por fin se resuelve el asesinato que cambió la historia de España”); és més, aquest crim, segons Simplemente, va ser tan importantíssim que des que es va cometre (1870) fins ara mateix (2014), és a dir durant cent quaranta-quatre anys, s'ha mantingut activa una autèntica i fèrria trama destinada a impedir que mai se sabés quins van ser realment els autors intel·lectuals de la cosa; els guardians del “secret” s'han anat succeïnt generació rere generació (no se sap si pagant el famós impost de successions per la custòdia de tan preuat secret) fins que ara, oh sí!, Simplemente Pérez i el seu Equipo A han revelat al món la veritat més veritable, deixant a tot el Planeta (l'editorial, en tot cas; no crec que l'astre que gira al voltant del Sol s'hagi impressionat gaire) amb la boca obertíssima a més no poder.

I és que per a dur a terme la seva revolucionària investigació, Simplemente i el seu Equip (tot pomposament autodenominat Comisión Prim de Investigación) han fet bàsicament dues coses: llegir-se (o si més no això diu Simplemente) tota la documentació dels processos judicials instruits en el seu moment, i desenvasar la mòmia del general.

El general, amb uns cinquanta anys

Pel que fa a la lectura dels sumaris, Simplemente no té cap inconvenient en sumar “kilòmetres” i “litres” i extreure els resultats en “pomes per metre cúbic”. D'un “podria molt ben ser” sumat a un altre “podria molt ben ser” no triga gens a passar a un “és segur, i qui digui el contrari és que és idiota”; un cop més no m'ho invento: a tothom que ha arribat a dir alguna cosa diferent del que diu ell, el qualifica textualment de “intelectuales de pitiminí”, “falsos historiadores” i “novelistas de la falsificación” (pàgina 27). D'altra banda, aquest ús de les desqualificacions, algunes francament vulgars, es manté actiu durant pràcticament tot el llibre; i no només això: Simplemente arriba a referir-se a personatges històrics de manera ofensiva i directament insultant, com si se'ls hagués trobat alguna vegada pel carrer i haguessin tingut alguna mena d'enfrontament personal real. Ja sabem que l'objectivitat perfecta és un ideal al que es tendeix i al que no s'hi arriba... però és que el que fa Simplemente és massacrar qualsevol cosa que s'acosti a l'objectivitat. ¿Quina objectivitat es pot esperar d'un pretès investigador que es refereix a personatges del segle XIX amb la mateixa aversió que si fossin individus que ell es troba a la cua del Caprabo cada dia que hi va a comprar i que sistemàticament pretenen colar-se-li?

Ah, i no s'ho perdin: Simplemente Pérez no s'està de dir (pàgina 14) que l'assassinat de Prim “podria tener grandes similitudes con el atentado contra John F. Kennedy”. El missatge està clar: Simplemente ha resolt, per fi!, l'assassinat de Prim; el de Kennedy no l'ha resolt encara perquè no ha tingut temps (segurament per aquesta gaita de la conciliació del pla laboral amb el familiar, cosa que no és gens fàcil, com tots sabem)

El general a l'edat de 200 anyets.
Sí, una mica desmillorat.

Pel que fa a la mòmia del general, Simplemente Pérez està que puja per les parets d'eufòria i satisfacció perquè li han deixat manipular-la a conveniència, sense manies, tot en nom de la ciència, és clar. Així doncs, Simplemente arriba a suggerir que hi ha semblança entre “l'estudi” de la mòmia del general i l'estudi de la mòmia de Tutankamon (cita a Tutankamon a la pàgina 16, ho juro). També parla de la profunda impressió que causen els terribles ulls de vidre insertats a la mòmia, en la millor línia del cinema gore però sense arribar a la categoria artística de Boris Karloff, i que ningú, ni el propi Simplemente, ha arribat a esbrinar de qui va ser l'acudit de dotar a la mòmia d'ulls de vidre i per què ho va fer. Per cert, que quan Simplemente parla de l'extracció de la mòmia del general del féretre de plom que la contenia, diu que l'obertura de tal féretre es va fer “como si de una gigantesca lata de conservas se tratase”, expressió rigorosament científica, com es pot comprovar (de la mena de ciència que es fa servir diàriament al programa d'Ana Rosa Quintana, a Telecinco). Una cosa sí que s'ha de reconèixer: en el llibre hi ha una foto on es veu com quedava el féretre de plom quan estava a mig obrir, i efectivament, el van obrir com si fos una llauna de sardines; es troba a faltar el rètol “Conservas Miau” al lateral del taüt, llàstima.

I ja per a acabar, un breu comentari sobre “l'estil literari” en què està escrit aquest conjunt de fulls impresos: és exactament el mateix to en que estaven escrits els llibres de “Historia de España” de l'escola primària de la dècada de 1950, plens de “gloriosos y valientes generales”, “ardientes patriotismos”, “judas vendidos y traidores” i “masones de oscuros y torticeros propósitos”. Ataca una miqueta els nervis, francament.

Bé, i un cop aconseguit el meu propòsit de no despatxar el comentari d'aquest conjunt de fulls amb només mitja línia, ha arribat el moment de la pregunta tradicional:

“Llibre aprofitable?”

I la resposta consegüent:

“Primer hauriem d'establir si això és un llibre”

Que tinguin un bon dia.

LIBERTAD PARA LOS OSOS

John Irving nº 1

Títol original: Setting free the bears
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 1968

Aquesta és la primera novel·la que va escriure John Irving, i en la que ja queda clar que ell com a escriptor és únic i els seus personatges també ho són. Bé, d'acord, en certa manera “tots els escriptors i personatges són únics”, però afirmo que n'hi ha que són “més únics que altres” i aquest és el cas.

Els llibres de John Irving són molt difícils de comentar i “Setting free the bears” no n'és l'excepció. Cert que hi ha una història, amb les seves icidències i els seus desenllaços, però els fets relatats no són allò que realment importa; el que atrapa, el que pren possessió de tot, és una cosa tan difícil de descriure com “l'ànima de la història”, la sensibilitat -o les sensibilitats, que n'hi ha vàries, igualment molt difícils de definir- que impregna paisatges, situacions i personatges.

La història en sí de “Setting free the bears” parteix d'una situació que no sembla especialment apassionant (i efectivament, no ho és): dos estudiants de vint anys, que s'acaben de conèixer, comencen a recórrer Àustria damunt d'una moto, amb la idea fixa d'un d'ells d'alliberar els animals del zoològic de Viena, i ja està.

Però no, no està. Amb aquesta base ja preparada John Irving comença a afegir-hi ingredients que aconsegueixen que un cop s'han llegit les primeres pàgines del llibre ja sigui igual si els protagonistes van en moto o no, o per què comencen a recórrer Àustria d'aquella manera i no d'una altra, o si arribaran a Itàlia o no, com sembla que també pretenen. Els personatges es van fent cada cop més fascinants, sobretot l'anomenat Siggy, un tipus estrany, complex, però de qui no canviaries la seva manera de ser per res del món; s'arriben a conèixer els orígens de Siggy, tan estranys com ell mateix; el senyor Irving també submergeix el lector en l'Àustria immediatament prèvia i immediatament posterior a la Segona Guerra Mundial, però des del punt de vista dels civils “rasos” que van patir tals situacions; igualment és molt possible que el lector acabi compartint els dubtes, les inseguretats i la desorientació de Graff, l'altre protagonista principal, sense poder treure's de sobre la impressió de que segurament ell, en el seu lloc, hauria experimentat les mateixes sensacions... cas que s'hagués atrevit a pujar a la moto amb Siggy, cosa bastant dubtosa.

I un cop acabat de llegir el llibre el pobre lector es pot quedar amb la sensació de que el senyor Irving ha jugat com ha volgut amb les seves emocions, demostrant així que en aquest art és un mestre.

Si el llibre és aprofitable? Personalment estic convençut que sí; però tots tenim les nostres sensibilitats, és clar.

Portada de la primera edició original,
amb un disseny totalment "1968"