Títol original: Going
Clear
Autor: Lawrence
Wright
Editorial: Debate
Any
primera edició: 2013
D'entrada he de dir que la reacció majoritària
que m'ha causat la lectura d'aquest llibre és la d'indignació, una
indignació considerable.
El llibre és un treball d'investigació sobre la
denominada “església” de la Cienciologia, des dels seus orígens
en els començaments de la dècada de 1950 fins avui mateix. De
veritat, no hi ha paraules. Vegin si no:
Durant la dècada dels quaranta (ja saben, Segona
Guerra Mundial) un individu anomenat Lafayette Ronald Hubbard -que en
aquells moments podia ser qualificat de “pintoresc” però que en
un futur pròxim és convertiria en un tipus directament nefast i
perillós- es dedicava a fer coses tan desconcertants com comandar un
caça-submarins front a les costes d'Oregon per a atacar forces
enemigues (va resultar que no hi havia cap “enemic” davant les
costes d'Oregon) o aconseguir que l'acusessin d'haver envaït
territori mexicà per a fer pràctiques de tir.
Cap a finals dels quaranta el tal Hubbard va
començar a proclamar que havia aconseguit guarir-se ell solet de
coses diverses, entre les que esmentava una ceguesa originada per
lesions en els nervis òptics; no es posava per poc. També va
demanar que l'Associació de Veterans li subvencionés tractament
psicològic per stress; l'Associació de Veterans va decidir dedicar
els seus recursos a millors causes.
Resultats de tot això? Fonamentalment, dos:
Primerament, Hubbard va agafar una mania immensa,
eterna i malaltissa contra tots els psicòlegs i psiquiatres, fins el
punt d'afirmar taxativament que ells tenien la culpa de totes les
desgràcies de la humanitat i conspiraven per a fer-se amb el poder
mundial. Per què va agafar mania als psicòlegs i psiquiatres i no a
l'Associació de Veterans, és un dels nombrosos misteris que envolta
la vida de Hubbard.
I en segon lloc -i molt més important que
l'anterior- es va inventar una cosa anomenada “dianètica”, que
va definir com “la nova ciència de la salut mental”, i d'això
en va fer un llibre que va titular justament així, Dianetics:
The Modern Science of Mental Health. La
dianètica figurava que era una mena de teràpia sobre la que
Hubbard sostenia que, apart d'haver-se-la inventat, se l'havia
aplicat a ell mateix, i que era capaç de “curar la mania, la
depressió, l'asma, l'artritis, la colitis y convertir homosexuals
en heterosexuals”. Ni més ni menys.
L'any 1953, tres anys
després d'inventar la dianètica, Hubbard es va inventar una altra
cosa: l'església de la Cienciologia, basada, entre d'altres fonts,
en els principis de la dianètica. Hubbard ja no era un personatge
pintoresc; ara ja era un tipus nefast i perillós.
Per a fer-se una idea
del caire de tot plegat: segons la Cienciologia -és a dir, segons
Hubbard- fa setanta-cinc milions d'anys (sí, 75 milions d'anys) un
tirà de nom Xenu que governava la Confederació Galàctica, amb
centre a l'estrella Markab (constel·lació de Pegàs), va atrapar
milers de milions de dissidents contraris a ell i els va transportar
a la Terra en naus espacials semblants a avions DC-8 (no m'estic
inventant res de tot això) i els va desembarcar al voltant de
volcans per a, posteriorment, aniquilar-los amb bombes d'hidrògen.
Com a conseqüència de tal massacre les ànimes dels ja
ex-dissidents es van unir en grups i es van apoderar dels cossos dels
humans primitius, i encara ara segueixen causant estralls i el caos.
Afortunadament la Cienciologia pot lliurar a la humanitat tota de tal
desgràcia mitjançant els seus complexos (i costosos) tractaments
“terapèutics”, basats, entre d'altres coses, en els principis de
la famosa dianètica.
Tot plegat podria
titllar-se d'anecdòtic i no caldria donar-li més trascendència si
no fos perquè, per motius que són francament insondables, Hubbard i
la seva església de la Cienciologia van aconseguir fer-se amb
quantitats absurdes d'adeptes, als Estats Units primer, i a la resta
del món després. Que els nordamericans siguin idiotes no és una
explicacíó suficientment satisfactòria de tal fenomen; ningú és
tan rematadament idiota com per a caure en una cosa així, només pel
fet de ser idiota, ni que sigui nordamericà. Segons alguna
investigació feta en condicions precàries i també segons
testimonis de dissidents represaliats de la pròpia Cienciologia, la
pretesa església utilitza tècniques de control mental, i no són
precisament tècniques de broma, sinó que són bastant contundents.
També té gràcia -és
un dir- que aquesta “església” tingui milions de “devots” i
en canvi no tingui cap divinitat referent: el déu de l'església és
la pròpia església i ja està. El vessant “religiós” de la
cosa no té l'origen en cap divinitat sinó en... el Departament
d'Hisenda dels Estats Units. Com s'explica això? Fàcil, als Estats
Units, si ets una “religió” no pagues impostos.
El llibre explica això
i molt, molt més; i a cada cosa que explica, la indignació creix
imparablement. Com per exemple, quan s'explica que un dels fills de
Hubbard es va suïcidar davant la impossibilitat de fugir de les
monstruositats de “l'església” i la tirania del seu pare; quan
li van donar a Hubbard la notícia de que el seu fill s'havia
suïcidat la seva reacció va ser posar-se a cridar com un animal que
“aquell noi de merda havia fet allò únicament per a fotre'l!”.
No va ser una reacció extemporània 'causada pel dolor': realment
s'ho creia.
En el llibre també es
descriuen nombroses conculcacions dels drets humans bàsics,
agressions físiques, assetjaments continuats, calumnies construïdes
per a enfonsar i destruir a dissidents, crítics i detractors,
segrestos il·legals que es perllonguen durant anys (sense que els
poders públics facin res!), pseudo esclavatge, esclavatge sense el
“pseudo”, etc.
Tot plegat és
francament repugnant; però és tant o més repugnant encara el fet
de que aquesta mena de “cosa” (no sabria quin nom donar-li:
secta? multinacional delinqüent?...) segueixi funcionant amb tota
tranquil·litat i “legalitat” tot i que en
el seu sí es continuïn cometent aberracions que demanen a crits ser
jutjades pel Tribunal Penal Internacional.
I
m'abstinc de fer referència a personatges tals com Tom Cruise o John
Travolta i la seva relació amb la Cienciologia; potser són les
cares més conegudes de “la cosa” però no són, ni de lluny, el
més important de la qüestió, encara que és innegable que han
contribuït a reforçar i estendre encara més els tentacles
criminals i repulsius de “la cosa”.
Aquest
llibre, més que aprofitable és imprescindible; és inconcebible i
intolerable que “coses” com aquesta existeixin impunement i que
la pràctica totalitat de la població simplement ho ignori.
 |
| Hubbard, en ple deliri cienciològic |
