BREVE HISTORIA DEL JAPÓN

El senyor de la portada és Hiro Hito
vestit per a la seva coronació

Títol original: Japan: A Short History
Autor: Mikiso Hane
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2000

Hauria d'haver escoltat la veueta que em deia que un país tan mil·lenari, tan oriental, tan sintoista, tan complicat, tan cinematogràficament èpic, i tan manga com el Japó, no podia tenir una història que es pugués resumir en un llibre de butxaca de 365 pàgines, més unes altres cinquanta d'annexos.

El senyor Mikiso Hane tenia dret a intentar-ho, faltaria més, i tenint en compte la inqüestionada dificultat de l'empresa és just donar-li les gràcies per la voluntat que hi va posar en el seu dia. Per cert que el senyor Hane va néixer a Califòrnia, i no al Japó, però per causa, i només per causa, de la seva ascendència japonesa el govern dels Estats Units el va tancar en un camp de concentració durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Sí, hi havia camps de concentració als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. Sí, el govern dels Estats Units tancava “preventivament” en aquests camps a persones que mai havien matat abans una mosca, ni tampoc ho farien en el futur. Sí, els Estats Units es consideren a ells mateixos “la democràcia més gran del món”. No, mai no ha estat clar què s'entén als Estats Units per “democràcia”.

Però tornem a allò que ens ocupava -¿per què hauré tingut una distracció tan tonta amb això dels Estats Units?-. Després d'haver llegit el llibre del senyor Hane jo m'he quedat amb les següents impressions:

En allò que actualment és el Japó hi va haver una prehistòria, com a tot arreu, però tal prehistòria va ser relativament breu. Per a entendre'ns, quan a Europa el personal encara es dedicava a queixar-se per l'escandalòs increment del preu del kilo de mamut de primera o de l'augment del preu de la pedra quadrada per culpa de l'especulació cavernària, el Japó ja estava a l'Edat Mitjana. Quan Europa ja estava a l'Edat Mitjana, el Japó seguia a l'Edat Mitjana. I quan el món en general es dedicava a destruir-se a sí mateix a començaments del segle XX, el Japó continuava a l'Edat Mitjana.

Durant aquesta llarguíssima Edat Mitjana al Japó hi havia una classe noble, que és la que manava i punt. Hi havia també una pila de samurais que es dedicaven a fer el que normalment fan els samurais, cosa de la que tots en tenim una certa idea gràcies a haver vist qualsevol pel·licula d'Akira Kurosawa (tots els que no han caigut fulminantment adormits a la butaca deu minuts després de començada la pel·lícula, s'entén). També hi havia la resta de personal, és a dir, camperols en general que servien bàsicament per a conrear arròs i morir-se de gana (la major part de l'arròs se la quedaven els nobles, que per això eren nobles), a més d'haver d'estar a disposició de qualsevol individu de classe superior que vulgués abusar d'ells, cosa que era perfectament legal a més de ser també un esport alegrement popular entre la noblesa i els samurais. I per damunt de tot estava l'Emperador, faltaria més, que era Déu (també faltaria més). Repeteixo, tot això passava fins a començaments del segle XX, poca broma.

I quines eren les ocupacions preferides dels japonesos? Per “japonesos” s'entén els que comptaven; els camperols no comptaven, evidentment. Doncs les ocupacions preferides dels japonesos eren, a saber: envair i esclavitzar Corea, voler controlar la Xina, tocar els collonets als russos, autoconvèncer-se de que tret del Japó no hi havia res que valgués la pena a la resta del planeta, esprémer camperols fins l'última gota (fins l'ultima gota de camperol, cosa que normalment volia dir “fins l'ultima gota de sang de camperol”), barallar-se entre ells per a demostrar qui la tenia més llarga (la nissaga), mantenir la creença de que l'obediència era, per als “inferiors”, una obligació incontestable emanada directament de la divinitat; i finalment, encara que no de pràctica massiva, una altra de les ocupacions preferides dels japonesos era suïcidar-se, i no precisament de manera senzilla (actualment això del suïcidi ritual encara és una pràctica vigent en determinats col·lectius socials japonesos d'alt standing).

De la lectura del llibre del senyor Hane es desprèn que aquesta particular Edat Mitjana japonesa es va acabar l'any 1945. Efectivament, quan els democràtics nordamericans van esborrar del mapa Hiroshima i Nagasaki.

Després de deixar caure les dues bombes atòmiques sobre Japó, el govern del senyor Harry Truman també va deixar caure a les illes japoneses un governador suprem que va fer canviar la constitució, va aclarir a qui encara no se n'havia adonat que l'Emperador, en aquell moment Hiro Hito, de diví no en tenia res (“només cal mirar-lo, per l'amor de Déu”), i va decidir que per al Japó la democràcia, tal com va dir George Washington, era la millor forma de govern (en realitat George Washington no va dir mai tal cosa, entre d'altres raons perquè ell mateix era un refotut esclavista a qui la democràcia se li'n fumia tres pitos; qui va dir una frase semblant va ser Churchill, i el que va dir va ser que la democràcia era “la pitjor forma de govern, tret de totes les altres”). El governador suprèm en qüestió va ser el general McArthur, aquell que quan se li va morir la mamà la va mantenir congelada durant un temps a la nevera perquè ell no se li podia desenganxar (autèntic; aquests són els homes -i les dones- que escriuen la història).

I així fins els nostres dies, en què un terratrèmol provoca una catàstrofe nuclear a pocs kilòmetres de Tòquio, cosa que fa que el Primer Ministre espanyol, en una visita feta temps després, digui allò de “Puedo ashegurar cong toda rotundidad que no hay ningún peligro de congtaminaciong”. Se sap que algun alt càrrec japonès es va suïcidar (ja saben, allò del ritual) per causa de la seva mala gestió de la catàstrofe; en canvi no se sap que cap Primer Ministre espanyol s'hagi suïcidat per dir imbecil·litats manifestes; el govern espanyol encara ha d'aprendre molt de la cultura japonesa.

Llibre aprofitable? Si vostè està bojament interessat per la història del Japó tal vegada aquest llibre li pot servir com a índex. En cas contrari potser seria millor que llegís alguna altra cosa.

EL PACIFISTA

Títol original: The Absolutist
Autor: John Boyne
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2013

Aquest és probablement un dels llibres més terribles que hagi llegit mai i potser el més terrible que figura ressenyat en aquest blog (i a data d'aquest comentari és el que fa dos-cents vint-i-nou). Però atenció: tot el que té de terrible ho té de magnífic.

L'acció fonamental se situa enmig de la Primera Guerra Mundial. Com a lector hom s'arriba a sentir transportat a les trinxeres franceses d'una manera tan angoixant que és pràcticament impossible de descriure.

En l'imaginari comú es dóna per fet que la Segona Guerra va ser pitjor que la Primera. Després de llegir aquest llibre jo no ho tinc gens clar. Van ser dues guerres diferents, però no es poden comparar entre elles. Van ser dues tragèdies horribles, tant des de l'àmbit col·lectiu com des de milions d'àmbits personals. El senyor Boyne ens porta la tragèdia des d'alguns d'aquests àmbits personals i, ja els ho adverteixo ara, no fa cap concessió a la resistència emocional del lector. La sobrepassa sense contemplacions.

L'any 1957 Stanley Kubrick va dirigir una pel·lícula que en versió original es deia “Paths of Glory” i en versió doblada al castellà es va dir “Senderos de Gloria”. El to de la pel·lícula i el d'aquest llibre són semblants; qui hagi vist la pel·lícula es podrà fer una idea del que estic dient, i qui no l'hagi vist que posi remei a aquesta mancança, si us plau, és imprescindible; ara bé, això sí, que tingui en compte que després de veure la pel·lícula no li quedaran ganes de res més i trigarà un cert temps a recuperar-se. El mateix he de dir pel que fa a aquest llibre.

Ni a la pel·lícula ni al llibre surten gaire escenes especialment sanguinàries, no es tracta d'això. Del que es tracta és de l'emocionalitat, com ja he apuntat abans. Potser és aquest el sentit del títol original, “The Absolutist”; en situacions extremes -i una guerra és una de les situacions més extremes que es poden viure- les percepcions, emocions i sentiments sembla que tendeixen a fer-se més “absoluts”, com si no hi hagués lloc per a la possibilitat de relativitzar les coses. O estàs amb mi o estàs contra mi; o ets un patriota sense fissures o ets el traidor més repugnant que es pugui concebir; o ets digne de l'amor més incondicional o ets mereixedor de l'odi més salvatge... O blanc o negre, no hi ha grisos; i com que no hi ha grisos, el que sí que hi ha és la mort: si et trobes a la primera part de la disjuntiva, perquè tens moltes possibilitats de que acabin convertint-te en un màrtir; i si et trobes a la segona part de la disjuntiva perquè simplement ets una rata fastigosa sense altre destí possible que ser exterminada.

La història narrada en aquest llibre és inventada, com la que es veu a la pel·lícula “Paths of Glory”, però tant l'una com l'altra estan basades en la realitat. Una realitat que el senyor Boyne posa en paraules d'una manera molt difícil -si no impossible- de superar. El senyor Boyne és un escriptor amb majúscules.

Un últim comentari: en aquest llibre hi surten molts “absolutistes” però només un “pacifista”, que és un personatge secundari i que desapareix en les pàgines inicials. Si algú de l'editorial Salamandra és tan amable d'explicar-nos per què “The Absolutist” s'ha convertit en “El Pacifista” esctic segur que tots li estarem eternament agraïts.

Llibre aprofitable?: sense cap mena de dubte, però abans de llegir-lo comprovin la solidesa del seu estat emocional. No és broma.