Autor: Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 2012
Any primera edició per Edhasa: 2013
Tretze anys després de que
Neró tingués el detall de suïcidar-se (eutanàsia assistida: es va
fer ajudar) Domicià va esdevenir emperador de Roma. En aquest
periode de tretze anys, entre Neró i ell, hi va haver ni més ni
menys que cinc altres emperadors; sembla que aquest lloc de treball
comportava un alt risc d'accidentalitat laboral. Domicià en canvi va
aconseguir mantenir-se en el seient imperial durant quinze anys, de
l'any 81 a l'any 96; el final del seu mandat va ser més aviat
abrupte, com solia marcar la tradició.
 |
Domicià, quan encara
no semblava una vaca calba. |
La senyora Davis ens presenta
aquí la seva hipòtesi novel·lada de com era el periode en què
Domicià va ser emperador de Roma, i ho fa bàsicament des del punt
de vista de dos personatges: un soldat i una perruquera.
Pel que fa al soldat, no es
tracta d'un d'aquells que estava constantment en campanya als confins
de l'imperi deixant-se massacrar pels bàrbars (és a dir, els que no
parlaven llatí, com vostè o jo sense anar més lluny), sinó que la
senyora Davis ens presenta més aviat un funcionari administratiu,
un buròcrata, cosa que no està gens mal pensada ja que així la
narració pot partir més del que era -o podia ser- la vida
quotidiana a Roma, i no tant “de la Guerra de les Gàlies”, que
ja cansa una mica.
Ara bé, per a quotidià del
tot, el personatge de la perruquera. ¿A algú de vostès, quan ha
reflexionat sobre l'Imperi Romà (cosa que estic segur que fan cada
cinc minuts) se li havia acudit pensar que a Roma també hi havia
perruqueres? ¿I que aquestes perruqueres tenien vida pròpia? ¿A
que no? A mi tampoc, però gràcies a Déu a la senyora Davis, sí,
amb la qual cosa una important llacuna cultural que sempre hem tingut
comença a ser subsanada. Efectivament, seguint les passes de la
perruquera, el lector es pot endinsar, ni que sigui una mica, en la
colorista quotidianitat de la ciutat de Roma a l'època de Domicià,
cosa que no deixa de ser entretinguda.
 |
Domicia Longina, esposa de Domicià,
clarament acabada de sortir de la "pelu".
|
A veure, jo no diria que
aquesta sigui una novel·la històrica, sinó més aviat una
recreació hipotètica des de la imaginació no especialment
documentada de l'autora. Distreta? sí. Rigorosa? dubtós. Potser
tampoc cal que sigui rigorosa, i amb que hom aconsegueixi passar una
bona estona amb les aventures – desventures del soldat i la
perruquera ja n'hi hagi prou.
Però hi ha coses que no es
poden consentir. Si algú escriu una novel·la ambientada a l'Imperi
Romà més rematadament clàssic és inacceptable que no vigili el
llenguatge i permeti, en canvi, que apareguin expressions i conceptes
impropis de l'època i pertanyents, més aviat, als segles XX i XXI.
D'aquesta mena de coses a la novel·la de la senyora Davis n'hi ha
unes quantes; primer vaig pensar que la desgràcia provenia d'una
mala traducció (no seria la primera vegada), però a la que duia sis
o set ensopegades d'aquesta mena vaig veure que no es tractava només
d'irritants anacronismes lingüístics, sinó que es tractava també
-molt pitjor- d'anacronismes conceptuals. Alguns exemples:
Un personatge li diu a un
altre, parlant sobre un tercer que està tenint una mala experiència:
“Serà millor que vinguis també -va dir Temison a Cayo mentre es
refeien- Sembla que ha establert un vincle amb tu.”
Això del “vincle” és una
expressió pròpia de la psicologia psicodinàmica, que no
apareixeria fins més de mil anys després.
Parlant del Jocs Capitolins de
Roma (una mena de Jocs Olímpics): “Estaci […] confiava en
guanyar a piles de rivals i obtenir l'aclamació internacional”.
El concepte “internacional”
no existia a la Roma Imperial. Hi havia l'Imperi i “la resta” i
ja està. Tampoc existia l'ONU.
“La família biológica
de Cordèlia...”
L'expressió conceptual
“família biològica” també és més de mil anys posterior a la
malaguanyada Cordèlia.
“Un parell de prostitutes
vellíssimes a les que agradava seure a la vora del foc i oferir un
'polvo' o una lectura benigna de l'avenir als treballadors
immigrants...”
Siguem generosos i passem per
alt això del “polvo”, que com a molt seria un anacronisme
lingüístic, pero... “treballadors immigrants”?? a la Roma
Imperial?? immigrants d'on?? i per què??
“Plinio, un pedant que no
tenia cap imaginació emocional...”
El pobre Plinio, a més de no
tenir “imaginació emocional” segurament tampoc “establia
vincles” terapèutics amb ningú, ni era aclamat
“internacionalment”
Un personatge parlant amb un
altre i referint-se a un tercer: “Aquest inútil no en té ni idea
de com s'escriu un supervendes”
Un “supervendes”!!.
Convindran amb mi en que aquesta s'endú el Gran Premi.
Tret d'aquestes cosetes
-francament irritants o no, depèn del grau de tolerància de
cadascú- el llibre és distret; sense pretensions, pero distret.
Llibre Aprofitable? No molesta,
però tampoc és com per a saltar d'alegria.
