Autor: Christian G. Appy
Editorial: Crítica
Any primera edició de l'original : 2003
Durant la primera meitat de la dècada dels anys 70 tots dinàvem i sopàvem amb la guerra de Vietnam. Era un clàssic dels informatius. A Espanya els telediarios estaven dominats per dos grans temes: la guerra de Vietnam i "la brillante ejecutoria de Su Excelencia el Jefe del Estado" que seguia i seguia "llevando con mano firme el timón de la nave patria".
En aquella època jo entrava en l'adolescència (cosa que no hauria de dir en un lloc públic com aquest, però ja està fet) i començava a descobrir els telediarios. Instantàniament em vaig adonar que allò de "la brillante ejecutoria" era una cosa avorridíssima que no hi havia qui s'empassés sense acabar caient en un accés profund de narcolèpsia, i que allò de la guerra de Vietnam era una cosa estranyíssima que no aconseguia entendre de cap de les maneres.
Què hi feien allà els americans? Contra qui estaven fent una guerra? Per què hi havia un Vietnam "del Nord" i un altre "del Sud"? No era més fàcil que n'hi hagués un de sol? Qui eren els "bons" i els "dolents" d'aquella pel·lícula? I els americans amb qui anaven i per què? I per què parlaven de russos, si els russos no s'hi barallaven a Vietnam? I quina mena d'invent era aquella cosa tan bèstia del NAPALM? I per què collons li donaven el Premi Nobel de la Pau al doctor Kissinger (americà) i a Le Duc Tho (vietnamita), si eren justament els que estaven en guerra? I sobretot: per què no hi havia manera de que allò s'acabés? Era una guerra eterna, omnipresent des de que vaig començar a entendre alguna cosa dels telediarios fins, com a mínim, cinc anys després!
 |
| NAPALM |
El que jo no sabia aleshores, com tantíííssimes altres coses, és que l'any 1970 la guerra de Vietnam ja en feia vint-i-cinc que durava i l'havien començat els francesos! Si algú m'hagués dit això segurament jo hauria acabat convençut de que mai de la vida seria capaç d'entendre un telediario i m'hauria dedicat a preocupar-me d'altres qüestions.
L'any 1975 la guerra de Vietnam va acabar. No m'ho podia creure. Realment allò tenia un final?. I inevitablement vaig seguir sense entendre res de res. Amb 500.000 soldats, durant anys i anys, els americans "havien perdut la guerra"? I aquella guerra monstruosa s'acabava simplement perquè un senyor que es deia Nguyen Van Thieu fugia a tota velocitat de Saigon? I ja està? Quins capítols m'havia perdut?
Ara, a començament del segle XXI, apareix aquest llibre, i això no li ho agrairé mai prou al senyor Appy; ara ja ho entenc més, encara que el que entenc em revolti l'estómac. El seu treball sobre la guerra de Vietnam no és qualsevol cosa, està més que bé. D'entrada no es tracta d'un assaig pur i dur fet a base de relats històrics vistos des de lluny i d'explicacions extretes de desenes de milers de documents. No, és una cosa molt diferent i, en la meva opinió, bastant més valuosa i efectiva. És un recull d'entrevistes fetes a persones que van participar directament, per activa o per passiva, a la guerra. Persones de tots els bàndols; per això el títol original en anglès del llibre és "La guerra de Vietnam recordada des de tots els costats". Que hi apareix el general Westmoreland? Sí, però la seva veu en el llibre és només una de tantes i no precisament la més destacada. Hi ha buròcrates americans, soldats de Vietnam del Sud, guerrillers del Vietcong, ex-estudiants antiguerra dels Estats Units, ex-soldats americans que arrel de la guerra es van fer pacifistes, civils i ex-militars que encara no entenen perquè no es va aprofitar l'ocasió "d'acabar amb el comunisme", ciutadans de Vietnam del Sud que van veure destruïdes les seves vides per la repressió del seu propi govern, vietnamites del Nord que no volien aquella guerra però que tampoc no volien perdre la dignitat perquè era pràcticament l'única cosa que tenien... i resulta que molts d'aquells participants tampoc no entenien res.
En una de les entrevistes s'explica una anècdota molt significativa. La relata un funcionari del Pentàgon que no va veure mai clara aquella guerra i que es va negar a penjar en el seu despatx un gran mapa de Vietnam, com sí que feia la majoria dels seus col·legues. En comptes del mapa de Vietnam hi tenia un mapamundi. Explica aquest funcionari que freqüentment era visitat en el seu despatx per altres funcionaris que pretenien explicar-li estratègies relacionades amb el conflicte; indefectiblement arribava el moment en què aquests senyors li demanaven que desplegués el seu mapa de Vietnam per a poder explicar-se millor. Ell els responia que no tenia cap mapa de Vietnam i que utilitzessin el mapamundi que hi havia penjat a la paret. Doncs bé, una part important dels visitants era incapaç de situar Vietnam en el mapamundi, i l'altra part deia "Amb aquest mapa no es pot, Vietnam és massa petit", a la qual cosa el funcionari que explica aquesta història responia "Precisament! D'això és tracta!"
Llibre del tot aprofitable. Una bona ocasió per a descobrir, un cop més, que en nom de la llibertat s'han comès autèntiques atrocitats. I el que sembla increïble: el llibre respira moltes emocions, però cap d'elles és l'odi.
 |
| "La guerra és l'infern" |
