CHANTAJE EN BELGRAVE SQUARE

Sèrie Pitt nº 12

Títol original: Belgrave Square
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1992

Un usurer xantatgista és assassinat i a l'inspector Pitt se li encarrega la feina de demostrar... que un membre de l'alta societat no hi té res a veure. Notem el petit detall: no es tracta de demostrar qui ha estat el culpable, sino qui no ho ha estat. Realment la reina Victòria es va lluir amb el seu model de societat; la justícia social no era el seu fort, precisament. Si les sospites haguessin recaigut sobre qualsevol altre pobre desgraciat l'haurien penjat sense fer gaire preguntes i prou. Però com que està en joc la reputació d'un lord (això de l'assassinat, queda fatal en determinats cercles... si es descobreix; si no es descobreix, no), la policia remou cel i terra per a demostrar que les proves inculpatòries de que disposen no se sostenen. Preciós, oi?

Apart de les corresponents defuncions, en el llibre trobem també situacions d'amors impossibles bastant rocambolesques i la inefable participació justiciera de la senyora Pitt, la seva germana i la "special gest star" habitual, Lady Cumming-Gould (és eterna aquesta dona).

Pel que fa al final s'ha de reconeixer que aquest cop la senyora Perry sorprèn. Amb un cert mal gust, però sorprèn. En fi, llibre entretingut per a distreure'ns una mica de les absurditats gens aristocràtiques que ens trobem cada dia.

CONFESIONES DE UNA VIEJA DAMA INDIGNA

Títol original: Confesiones de una vieja dama indigna
Autor: Esther Tusquets
Editorial: Bruguera
Any primera edició: 2009

Segona part del collage autobiogràfic de l'autora (la primera és "Habíamos ganado la guerra", també comentada aquí). Aquest cop Esther Tusquets examina les seves experiències des dels anys 60 fins ara. Hi ha coses força curioses, com per exemple la història de l'editorial Lumen (la que va publicar en el seu moment les impagables tires de Mafalda), les raons per les quals Esther Tusquets no va formar part mai de l'editorial Tusquets, les fragilitats d'Ana María Matute o algunes peculiaritas -en opinió de l'autora- de la personalitat de Carlos Barral, també anomenat "Carlos el Magnífico".

Com en l'entrega anterior, Esther Tusquets segueix en la línia del títol d'aquella mítica radionovel·la que es deia "Los ricos también lloran". No seré jo qui negui als rics el dret de plorar, només faltaria, però més d'una vegada ja ens agradaria als que no som rics estar en les seves desafortunades situacions (si més no, en les de la senyora Tusquets); no sé per què, però quan els "rics" fan el ploricó a mi m'agafa un certa irritació intestinal.

Això sí, s'ha de reconeixer que la senyora Tusquets explica les seves aventures i desventures d'una manera molt digna, la qual cosa, paradoxalment, l'acosta moltíssim a la categoria de vella dama indigna a la que aspira. I saben què? quan sigui gran jo també vull ser una "vella dama indigna". Llàstima que econòmicament no m'ho podré permetre mai.