1969

Títol original: 1969
Autor: Jerónimo Tristante
Editorial: Maeva
Any primera edició: 2009

Murcia, nadal de 1968: una dona, complint inexorablement la llei de la gravetat universal, fa la trajectòria des de dalt de tot del campanar de la catedral fins a terra. És el seu primer vol sense motor i també serà l'últim. D'altra banda, a comissaria, el poli de guàrdia rep l'avís de tan singular succés (a Múrcia la gent no vola així com així) i es presenta al lloc dels fets.

Així comença la trama d'aquesta novel·la d'aires rancis. Dic això dels aires rancis perquè l'autor, de passada que explica la història negra pertinent, prova de pintar l'ambient del què era l'Espanya patètica de finals dels anys seixanta, la del "desarrollismo" i tot això, i si hi ha un adjectiu que li escaigui a Espanya en aquella època, apart de "patètica", és "rància".

La galeria de personatges és arquetípica: el governador civil "y jefe provincial del Movimiento", el cap de la brigada político social, la pensió tipus "13, rue del Percebe", els "americanos", la falangista de la Sección Femenina i, encara que només siguin esmentats de passada, els tecnòcrates de l'Opus Dei, el Ministro de Información y Turismo (Don Manuel Fraga Iribarne, of course), Doña Pilar Primo de Rivera i el propi Caudillo.

La trama és entretinguda; llàstima que el llenguatge emprat recordi el de les pel·lícules de Juan de Orduña o José Antonio Nieves Conde, i que hom s'imagini perfectament a Concha Velasco fent el paper de la falangista; llàstima també que el final sigui directament tonto. Llibre entretingut, com dic (excepte el famèlic final), però no imprescindible.

ENVENENADO EN CARDINGTON CRESCENT

Sèrie Pitt nº 8

Títol original: Cardington Crescent
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1987

Anne Perry presenta aquest cop un eloqüent tractat de com s'ha de comportar una família victoriana com cal. "L'enverinat" del títol traduït, que no pas del títol original, només pot haver estat assassinat per algú de la família, i això queda clar (perquè ho diu la senyora Perry, no pas per una altra cosa) des del començament de la història. Naturalment, el crim s'ha produït per a tapar alguna vergonya familiar inconfessable (primera norma de la família victoriana: és comprensible que hi hagi vergonyes, però és inadmissible que se sàpiga) i per tant, no deixa d'estar justificat; sobretot, a més, el que s'ha de fer en aquests casos és tirar terra a la qüestió i mai, mai!, investigar, ja que quan hom busca s'arrisca a trobar.

La galeria de personatges és l'habitual en una família victoriana homologada: el pater-família indigerible; la iaia sobre la què hom es pregunta constantment i inútilment per què no es mor d'una punyetera vegada; el fill ja crescudet i desorientat destinat a ser l'hereu però que no hi ha manera que tingui descendència; la dóna del fill que va picant de tot arreu menys del seu marit, of course; la filla petita "que no hi ha manera de que la casem"; el presumpte nòvio de la filla petita de qui tothom (menys ell i la filla petita) està convençut que acabarà formant part de la família; la tieta àcrata a qui no diuen àcrata, es clar, sinó "peculiar" o "pintoresca", etc... i l'inspector Pitt.

Si bé amb aquesta novel·la la senyora Perry confirma un cop més que no serà mai Premi Nobel de literatura, aquest cop, si més no, la trama potser és més consistent que en les històries anteriors. Fins i tot el final té una mica més de sentit. De tota manera tot plegat tampoc no és res de l'altre barri, no s'entusiasmin ara. Això sí, l'inspector Pitt i la seva dona segueixen essent les dues bledes assolellades de sempre.

Llibre entretingut, cosa que, amb aquesta vida que portem tots plegats, ja és prou.