John
Irving nº 19
Títol
original: The last chairlift
Títol
en castellà: El último
telesilla
Autor:
John Irving
Editorial
versió en català: Edicions
62
Editorial
versió en castellà: Tusquets
Any
primera edició original: 2022
Any
primera edició per Edicions 62:
2023
Any primera
edició per Tusquets: 2023
Adam, nascut l'any 1941, és el punt de referència central d'aquesta història. O d'aquest cúmul d'històries. Ell és el narrador que ens acompanya durant més de mil pàgines i gairebé vuitanta anys. Però Adam no és 'el protagonista' perquè com sol passar a les novel·les d'Irving gairebé tots els personatges que hi surten són protagonistes per dret propi, i aquest llibre no n'és l'excepció.
El telecadira, per exemple, també és protagonista. No es prodiga gaire però cada vegada que apareix deixa ben marcada la seva empremta.
Un altre protagonista, i no menor, és l'Hotel Jerome. L'Hotel Jerome existeix realment i es diu així, Irving no li ha canviat el nom. És molt aconsellable cercar-lo a internet i fer una ullada a les seves fotos només començar el llibre.
 |
| L'Hotel Jerome |
Hi
ha personatges vius i no vius (biològicament parlant). Hi ha
fantasmes (no és el primer cop a les històries d'Irving), i amb
això no faig cap spoiler: Adam s'hi refereix ja al començament del
segon paràgraf de la primera de les més de mil pàgines que queden
fins el final del llibre. No tenen res a veure amb el concepte
clàssic de fantasma propi de les narracions de por o de les
històries truculentes sobre “comunicacions amb el més enllà”.
Són tota una altra cosa. Són... acompanyants? Sí, suposo que se'n
podria dir així,
acompanyants que et desperten diferents emocions i amb qui t'uneixen
lligams especials. I m'aturo aquí, perquè si no acabaria
contaminant l'experiència d'altres lectors, cosa que no vull que
passi de cap manera.
Pel que fa als altres personatges, els no fantasmes, gairebé tots ells brillen amb llum pròpia; n'hi ha algun de molt secundari, però que tot i així és imprescindible. Adam ens els explica des del seu punt de vista, és clar, però el lector pot formar-se'n la seva pròpia idea. Sigui com sigui, tots els personatges van acumulant riquesa emotiva des del començament de la seva història fins que cadascun d'ells arriba on arriba (no revelaré què vol dir això). Cada personatge és com és, i se l'ha d'acceptar amb tot el respecte, per molt excèntric o estrany que sembli, per molt simpàtic o antipàtic que sigui. Si no acceptes els personatges tal com són, inclosos els fantasmes, no entens res.
Ah, i una altra cosa sobre els personatges (vàlida de fet per a tots els llibres d'aquest autor): Irving no et regala els personatges; te'ls deixa en préstec i es reserva el dret de retirar-te'ls quan li sembla oportú, cosa que fa sense manies tant si t'agrada com si no.
 |
| John Irving |
Què més puc dir sense exposar aspectes clau de la història (de les històries). A veure, per exemple:
El primer terç del llibre transcorre amb una certa tranquil·litat. Són entre tres-centes cinquanta i quatre-centes pàgines on anem coneixent llocs, persones, lligams, situacions extravagants presents i passades, etc... Però no es deixin enganyar, la primera andanada no triga en arribar.
Això és típic d'Irving. Comença presentant-te un context que sembla innocu... fins que de cop et planta en una situació que et sacseja. I a partir d'aquí tot agafa un altre caire.
En aquest llibre, com en els anteriors, apareixen escenaris reals, com per exemple els 60's i la guerra de Vietnam. No és la primera vegada que Vietnam apareix a l'obra d'Irving i ho fa d'una manera particular. A Irving no li cal situar al lector en el camp de batalla per a deixar-lo descol·locat.
També apareixen els 70's com una dècada “on tots erem més lliures”... en comparació amb la dècada anterior i la posterior.
I els 80's. I l'aparició de la SIDA. I Ronald Reagan. Ronald Reagan, l'actor de pel·lícules de sèrie B que quan va ser president dels Estats Units va guardar un escrupolós silenci sobre la SIDA -que en aquells moments causava estralls- i en canvi no va callar en la seva insistència per a que a les escoles fos obligatori que els alumnes resessin. Això no és un invent, es real. Val la pena llegir totes les referències que surten al llibre sobre Ronald Reagan, encara que se't revolti l'estómac.
 |
| Poster de 1987, descrit al llibre |
Com també revolten l'estómac les referències a la jerarquia de l'Esglèsia Catòlica, Apostòlica, Romana, Integrista, Homòfoba i Pederasta.
 | ||
| |
Aquest personatge és John O'Connor, arquebisbe de New York als anys 80 i esmentat al llibre. En plena devastació causada per l'esclat de la SIDA es va oposar, entre d'altres coses, a l'ús del preservatiu com a mesura de protecció. Un cabronàs digne del seu boss, Joan Pau II.
-------------------------------
Aquest altre personatge és Bernard Law, arquebisbe de Boston als anys 80 i esmentat al llibre; va encobrir centenars d'abusos sexuals comesos contra nens per part de sacerdots catòlics de la seva diòcesi, fins i tot pagant a famílies per a que callessin. Un altre digne fill del seu Sant Pare.
-------------------------------
Vaig tancant el comentari. Fins aquí he provat d'explicar coses d'aquest llibre que a mi em semblen importants, però he procurat anar amb molt de compte per a no fer cap spoiler. Resultat: m'he callat el 90 per cent de les coses que tenia ganes (moltes) de dir.
Repeteixo allò que d'una manera o altra anoto cada vegada que comento un llibre d'Irving: el més important (tot i que no “l'únic” important) és com es viuen les històries que s'hi expliquen; com les viuen els personatges, com les viu el lector. Cada lector.
Per tant la pregunta “Llibre aprofitable?” l'ha de respondre cadascú segons la seva pròpia vivència. La meva resposta particular ja se la poden imaginar.
Coberta de l'edició original
