Títol original: The Hundred Years War on Palestine. A History of Settler Colonialism and resistence, 1917-2007
Autor: Rashid Khalidi
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Capitán Swing: 2023
Rashid Khalidi, autor d'aquest llibre, va néixer a New York l'any 1948 i té ascendència palestina. És historiador, escriptor, catedràtic a la Universitat de Columbia i varies coses més. Caldria dedicar temps i calma per a llegir el seu currículum formatiu i professional sencer, des de la dècada dels 1970's fins ara.
És a dir, no és un qualsevol a qui ara li hagi agafat per escriure un llibre sobre la història de Palestina empès per una fogosa i indocumentada fúria juvenil revolucionària (te 76 anys), i justament en aquest moment en què l'estat d'Israel està ocupadíssim en erradicar completament de la superfície de la Terra tot un poble sencer bastant més antic que ell; vull dir que "l'estat d'Israel", que no és el mateix que "el poble jueu", encara que hi hagi uns quants que confonen totes dues coses i que no volen ni voldran baixar mai del burro ni que els ho expliquis amb "lacasitos".
I per si de cas hi hagués algun alterat personatge, defensor de les inefables accions de l'estat d'Israel, a qui se li acudís dir que aquest llibre no és més que l'al·legat d'un terrorista en favor d'altres terroristes de Hamas responsables dels salvatges segrestaments d'octubre de 2023, la resposta és fàcil: aquest llibre ha estat escrit l'any 2020, tres anys abans dels fets en qüestió. I per cert, el sr Khalidi tampoc és partidari de Hamas.
Rashid Khalidi
El sr Khalidi ens presenta aquí una història de Palestina a partir de finals del segle XIX, encara que el títol fixi l'inici a l'any 1917. Ja ho dic ara sense esperar a l'acabament d'aquest comentari: aquesta història no em sembla simplement "aprofitable", sinó "imprescindible". Jo no he tingut mai cap noció sobre la història contemporània de Palestina, i crec que aquest llibre del sr Khalidi és una font valuosíssima d'informació. Ens descobreix infinitat de coses que són francament difícils d'imaginar.
Per exemple:
A finals del segle XIX, un tal Theodor Herzl, periodista hongarès, va reivindicar que els jueus d'arreu del món poguessin ocupar un territori otomà (Palestina) que ja estava habitat per població autòctona, tot invitant aquesta població autòctona a "marxar-ne discretament".
Encara pitjor: a principis del segle XX un periodista britànic, de nom Israel Zangwill va fer famosa la frase "Una terra sense un poble, per a un poble sense terra", és a dir, Palestina, que és buida, és ideal per a que el poble jueu, que no té terra pròpia, hi construeixi la seva nació. Molt bonic si no fos per un petit detall: Palestina no era buida.
L'any 1917, el secretari del Foreign Office britànic, Arthur Balfour, va escriure una declaració que comprava la brillant idea que el sr Herzl va parir uns anys abans, i en bona part també la frase popularitzada per Israel Zangwill. A la 'Declaració Balfour' es pot llegir: "El govern de Sa Majestat considera favorablement l'establiment a Palestina d'una llar nacional pel poble jueu, i utilitzarà el millor dels seus esforços per a facilitar la consecució d'aquest objectiu, amb el benentès que no es realitzarà cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina, ni els drets i l'estatus polític gaudit pels jueus en qualsevol altre país".
Arthur Balfour
La Declaració Balfour
Les anomenades "comunitats no jueves existents a Palestina" esmentades pel sr Balfour són, naturalment, els palestins, que en aquell moment conformaven el noranta per cent de la població del territori. I em sembla que a hores d'ara ja és ben sabut què ha passat amb els seus "drets civils i religiosos".
L'any 1922, un cop desaparegut l'Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions atorgà a la Gran Bretanya el mandat d'administració de Palestina, territori que havia estat part integrant d'aquell Imperi. Aquest mandat duraria fins l'any 1948 i la Gran Bretanya, en base als seus interessos estratègics, va aprofitar-lo per a afavorir l'ampliació de la implantació de la presència jueva, ignorant sense cap escrúpol l'existència de la població autòctona majoritària (allò de la "terra sense poble"), i usant fins i tot, contra els "inexistents" palestins, mètodes de repressió salvatge que ara serien considerats directament genocides. És a dir, al més pur estil de l'actitud colonial britànica habitual: racista, condescendent, mesquina, mentidera...
Posteriorment, després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units es van afegir a la Gran Bretanya en l'esforç d'impulsar, per interessos propis, l'assentament de jueus a Palestina... entre ells el de que no s' instal·lessin ni als Estats Units ni a la Gran Bretanya.
Pel que fa als països àrabs que recentment havien esdevingut independents, a la dècada dels 40 encara eren dèbils, estaven desunits i seguien molt lligats a les antigues metròpolis, especialment la Gran Bretanya, així que tampoc no van ajudar gaire (de fet, ni gaire ni gens) a Palestina. La monarquia de Jordània fins i tot va arribar a conspirar contra els palestins, per interessos propis (això dels "interessos propis" sembla un mantra que no para de repetir-se al llarg de tota aquesta història).
L'any 1947 va ser l'any de la partició de Palestina en dos sectors, un "per als" palestins i un altre "per als" jueus. Naturalment en aquesta operació els palestins no hi van pintar res, com sempre. Aquesta partició, també coneguda pels palestins com la 'Nakba' ("catàstrofe"), va ser auspiciada per les Nacions Unides mitjançant la resolució 181 de la seva Assemblea General. Un any després, el 1948, es proclamava l'estat d'Israel, que no trigaria a iniciar l'expulsió dels palestins del "seu sector" i l'expansió de les seves pròpies fronteres, cosa que dura encara ara.
Continuant amb la lectura del llibre del sr Khalidi ens n'assabentem de moltes altres coses que no són precisament menors, com ara: que als anys 1950's Israel ja causava massacres a Cisjordània i Gaza; que qui va crear l'Organització per a l'Alliberament de Palestina en realitat no ho va fer amb la finalitat d'alliberar Palestina; que el mític Arafat no és en realitat tan mític; que les matances i neteges ètniques que ha arribat a fer l'estat d'Israel amb l'argument de perseguir i eliminar terroristes, s'han anat repetint al llarg de la Història; que des de fa dècades l'estat d'Israel ha estat estrangulant econòmicament Gaza i la Jerusalem àrab; que el què passa ara (2024) a Gaza ja va passar al Líban l'any 1982 i a la pròpia Gaza l'any 2014, només que el coneixement d'això no va arribar a l'opinió pública amb l'efectivitat amb què hi està arribant ara (diguem que aleshores la informació es va poder "controlar millor")...
El sr Rashid Khalidi acaba el llibre dient que, en la seva opinió, qualsevol proposta de solució del terrible conflicte entre Palestina i l'estat d'Israel fracassarà si no es basa en el Principi d'Igualtat, és a dir igualtat de drets, el primer dels quals és el dret a l'existència. El sr Khalidi, d'ascendència palestina, no ho oblidem, reconeix que actualment, a Palestina, existeixen dos pobles, i suggereix vies de solució que no passin per demonitzar Israel.
Si em demanen el meu parer (que ja sé que no és el cas) jo diria que, ara com ara, les conclusions i propostes del sr Khalidi no són precisament d'acceptació majoritària entre els qui tenen poder real per a poder fer-hi alguna cosa.
I per a acabar repetiré el que ja he deixat escrit fa uns quants paràgrafs: penso que aquest llibre no és només aprofitable, sinó que és imprescindible.
Coberta de l'edició original
