Títol original: M. il figlio del secolo
Autor: Antonio Scurati
Editorial versió en castellà: Alfaguara
Any primera edició original: 2018
Any primera edició per Alfaguara: 2020
"M" és Mussolini, i aquest llibre és molt peculiar.
Jo havia llegit la crítica d'un altre llibre que em va cridar l'atenció (la crítica, no el llibre). Tot seguit vaig descobrir que el llibre objecte d'aquella crítica formava part d'una tetralogia i no n'era pas el primer. Així que vaig buscar quin era el primer i va resultar que era "M. el hijo del siglo".
Com que a mi no m'agrada arribar a les pel·lícules ni a les tetralogies quan ja fa estona que han passat els títols de crèdit inicials, vaig decidir aparcar el llibre criticat -que per cert, en versió original es diu "M. l'uomo della provvidenza"- i començar pel "fill del segle".
La veritat és que quan vaig obrir la tapa del llibre -és un dir, l'he llegit en versió electrònica- no tenia ni la més remota idea de què em trobaria. Un cop passades les primeres pàgines ja tenia clar que aquell llibre era molt desagradable, i vaig pensar en deixa-lo córrer.
"Demà en llegeixo un tros més i si no m'agrada el penjo". Però no el vaig poder penjar. Seguia essent igual de desagradable però no me'n podia desfer. Allò era molt frustrant, francament. A més, no tenia gens clar quina mena de cosa estava llegint. Era un assaig? No. Era una novel·la? No. Que coi era allò?
Qui en busqui informació a Internet, la primera diem-ne definició que trobarà és que "és una novel·la històrica del 2018 d'Antonio Scurati". Algú es va inventar això en algun moment i després tothom s'hi va enganxar. Doncs ja em perdonaran l'atreviment, però no, tampoc veig que sigui una novel·la històrica.
"El Fill del Segle" tracta del sorgiment del feixisme, des d'unes primeres manifestacions l'any 1919, acabada la Primera Guerra Mundial, fins la consolidació de Mussolini en el poder l'any 1924.
Té totes les característiques d'un assaig històric: explica les particularitats d'un fenomen que va marcar gairebé tot el segle XX i que actualment, per a horror d'uns quants entre els qui em compto, està ressorgint; està basat en documentació real i, pel que sóc capaç de veure, prou rigorosa; aporta exemples textuals d'aquesta documentació real; totes les persones citades van existir i les referències biogràfiques que en fa l'autor són estrictament autèntiques...
D'altra banda també presenta característiques pròpies de la novel·la: hi ha un "fil argumental"; hi ha descripcions que poden arribar a ser contundents; hi ha escenes dramatitzades que converteixen les "persones" històriques en "personatges" però sense arribar a suplantar la realitat per la fantasia...
Així doncs, jo descriuria aquest llibre com un "assaig dramatitzat" o "un assaig novel·lat". I el què me l'ha arribat a fer profundament desagradable en el moment de començar-lo és, paradoxalment, que està molt ben escrit.
Antonio Scurati
És com si hom estigués vivint aquells moments fosquíssims entre 1919 i 1924, de la mateixa manera que ara estem vivint una actualitat terrorífica seguint-la per via dels diaris, la ràdio, la televisió i Internet. La sensació d'estar vivint 'dia a dia' el sorgiment del feixisme sabent que no hi ha res que ho deturi, es fa angoixant; igual que ara mateix es fa molt angoixant llegir, escoltar o veure cada dia les notícies que parlen de què està passant a l'est d'Europa, o a l'Orient Mitjà, o als Estats Units amb unes eleccions presidencials terrorífiques, o de com està creixent l'extrema dreta de manera generalitzada (l'extrema dreta té molts votants, com els va tenir Mussolini i com els va tenir Hitler, i no oblidem que en els seus respectius països se'ls creien, com ara es creuen a Putin a Rússia o a Trump als Estats Units)
Recomano especialment que durant la lectura d'aquest llibre es tingui a mà un telèfon mòbil o una tablet o qualsevol andròmina semblant que permeti consultar imatges reals de tots els personatges històrics que hi apareixen. Això ho fa tot plegat una mica més terrorífic però també bastant més interessant. En casos com aquests, el fet que la fotografia ja estigués inventada fa cent anys és una benedicció impagable.
Aquesta obra del sr Scurati té moltes virtuts, entre elles, per exemple, la d'ajudar al lector a anar més enllà del tòpic aquell segons el qual la Marxa sobre Roma va ser la gran maniobra del feixisme per a fer-se amb el poder a Itàlia; de fet, la Marxa sobre Roma (que va anar precedida d'una immensa onada de terror feixista) va ser una més d'una gran llista de "marxes" prèvies sobre altres ciutats i pobles, totes violentes i generalment millor organitzades.
El llibre també ajuda al lector a veure que Mussolini no es va inventar l'essència del feixisme. Se li havia avançat Gabrielle D'Annunzio, un personatge que estava com una regadora, amb uns principis morals força "flexibles", i que va arribar a ser conegut com el gran poeta d'Itàlia. Pobra poesia i pobra Itàlia. Per cert, que D'Annunzio ja volia marxar sobre Roma l'any 1920, dos anys abans que ho acabessin fent els adeptes de Mussolini.
I en el llibre també es poden trobar coses que ara mateix, per desgràcia, ens resulten molt familiars, com l'habilitat dels feixistes per a manipular amb èxit les pors dels ciutadans (que van "picar", igual que ho estan fent ara en molts llocs); o l'abús indecent de les maneres populistes en la comunicació; o el missatge de que cal retornar al que "és natural", és a dir, la dreta ideològica i política (actualment aquest missatge està impregnant diversos segments socials); o la qualificació que els caps feixistes fan d'ells mateixos proclamant-se revolucionaris outsiders contra la "classe política corrupta" (Mussolini ho va fer fa cent anys igual que ara ho fa Trump, sense anar més lluny).
Els feixistes van guanyar les eleccions de l'any 1924 per àmplia majoria. Ara, exactament cent anys després, s'està repetint la jugada a molts llocs, i si surt bé és perquè els voten. No se si cal que digui res més.
Ah sí, que aquest és un llibre aprofitable, però s'ha de tenir estómac per a arribar fins el final.
Coberta de l'edició original
