Autor: Max Hastings
Editorial: Crítica (Planeta)
Any primera edició original: 2022
Any primera edició per Crítica: 2023
Han passat mooolts anys des de 1962. Seixanta-un, si els comptem des de la data (2023) en què ha estat escrit aquest comentari. Els que ara, a 2023, tenen seixanta-cinc anys, posem per cas, aleshores en tenien quatre. Els que aleshores en tenien vint-i-tres, posem per cas, ara en tenen vuitanta-quatre.
Els primers, els que tenien quatre anys, en el seu moment no es van assabentar de res per una obvia qüestió d'edat.
Els segons, els que tenien vint-i-tres anys o més, i ara en tenen a partir de vuitanta-quatre o directament "ja no en tenen", tampoc es van assabentar de gairebé res perquè els ho van ocultar.
S'ha dit moltes vegades que la Crisi dels Míssils de 1962 va estar a punt d'acabar en catàstrofe planetària. S'ha dit tantes vegades, que ja gairebé ningú no en fa cas. Els més joves no en fan cas perquè tot allò que hi ha abans d'Internet és prehistòria, i la prehistòria és molt avorrida i, sobretot, infinitament llunyana. Els que són previs a Internet, a Windows, als telèfons mòbils o a la televisió en color, tampoc no en fan cas perquè al llarg de la seva pròpia existència han passat, i estan passant, per tantes barbaritats, que només faltaria que s'haguessin de posar nerviosos per una cosa de l'època de Chubby Checker ("Chubby qui???") que, al cap i a la fi, no va tenir cap conseqüència.
 |
| L'incomparable Chubby Checker |
Però ara ve el sr Max Hastings -en realitat sir Max Hugh Macdonald Hastings- i ens posa aquest llibre sobre la taula. Sir Max (periodista, autor, editor, historiador, corresponsal a l'estranger de la BBC...) tenia disset anys quan a Khrusxov, que ja era grandet (68 anys), se li va acudir fer-se el graciós i va iniciar la Crisi dels Míssils de Cuba. Sir Max, a l'octubre de 1962, tampoc se'n va assabentar de res del que en realitat estava passant.
I el que realment estava passant no era que els americans i els soviètics s'estaven provocant entre ells per enèsima vegada. Era que el planeta estava a punt de volar, literalment, pels aires interestel·lars, i els idiotes que havien creat tal situació no trobaven la manera d'aturar-la.
En resum, que el fet de que jo hagi escrit aquest comentari i que vostès l'estiguin llegint és un miracle (versió religiosa) o un caprici del destí (versió més agnòstica).
Quan hom acaba de llegir el llibre de sir Max, gairebé no pot creure que la humanitat hagi pogut arribar, no ja a 2023 , sinó a 1963.
El que impacta d'aquest llibre és que omple de contingut real la més que gastada afirmació de que la Crisi dels Míssils de 1962 va estar a punt de ser el detonant de la fi del món. Acabes el llibre i ho tens claríssim, és igual si has nascut abans o després d'Internet.
La primera virtut (d'unes quantes) d'aquest llibre, és que d'entrada et situa en el context del moment i ho fa d'una manera ben documentada i alhora accessible: just després de la introducció ens trobem amb una valuosa cronologia dels esdeveniments de la Guerra Freda des de l'inici (1945) fins al suposat final (1991); i després de la cronologia sir Max té el detall de facilitar-nos un llistat també molt ben fet dels principals participants en la crisi.
I a partir d'aquí ja podem començar amb la Història (sí, amb majúscula) i els seus escenaris:
La Unió Soviètica, amb un Kremlin i un politburó que no sabien per on navegaven, ni en general ni en particular, però que havien de fer veure al preu que fos que controlaven perfectament el rumb del Gran Vaixell Socialista directe cap a la Glòria, encara que la Glòria tingués l'aspecte més aviat poc tranquil·litzador d'un iceberg.
Cuba, amb una Revolució que acabava de fer tres anys i deu mesos i amb la que s'havia aconseguit que la població hagués passat d'estar fatal, amb Batista, a no estar millor, amb Fidel y sus muchachos.
Els Estats Units, més racistes que mai, més paranoics que mai ("the reds are coming!") i més retrògrads que mai, amb uns valors que no tenien res a envejar als de la Inquisició Espanyola; l'única diferència amb la Inquisició Espanyola era que aquesta era catòlica, mentre que l'americana es repartia entre els catòlics i els evangelistes de tots colors.
Una altra de les virtuts del llibre és el retrat que ens aporta dels personatges, tant principals com secundaris (els retrats són subjectius, ja se sap, però no crec que els que pinta sir Max s'allunyin gaire de la realitat):
 |
| L'indescriptible Nikita Khrusxov |
Nikita Khrusxov, màxim dirigent de la Unió Soviètica: un homenet amb una dotació neuronal més aviat limitada, un sentit de l'humor tirant a barroer i una marcada tendència a jugar a "jo la tinc més grossa que tu" sense la més mínima capacitat per a preveure les conseqüències de les seves pròpies jugades. Segons sir Max, de fet la Crisi dels Míssils de Cuba va ser una cosa així: "ara plantarem d'amagat uns quants míssils nuclears a Cuba i ja veureu com riurem amb la cara dels americans quan de cop i volta els cridem "Sorpresa!!!". I efectivament, va haver-hi sorpresa, i Nikita va acabar passant-les canutes per a desactivar-la quan va veure que la tal sorpresa també se l'enduia a ell per davant.
 |
| El dissortat John Kennedy |
John Kennedy, president dels Estats Units, que encara no s'havia recuperat del fracàs inenarrable de la seva Administració en l'intent d'envair Cuba (l'històric nyap de la Bahía de Cochinos); amb els serveis secrets (la CIA) amb més ineptes del planeta, al costat dels quals Maxwell Smart era un geni; amb un cap del FBI, J. Edgar Hoover, que no el podia veure ni en pintura i que encara odiava més al seu germà Robert; el germanet, Robert, ministre de Justícia, que tenia les habilitats diplomàtiques pròpies d'un pal de fregar i que amb aquestes credencials era el seu principal conseller... I de cop i volta li diuen al sr Kennedy que s'acabava de descobrir que hi havia una certa quantitat de míssils soviètics, plantats a l'illa d'aquell 'comandante' sonat, que apuntaven directament al menjador de casa seva. No és estrany que la cara li quedés més Blanca que la Casa (ja sé que és un acudit dolentíssim, però no m'hi he pogut resistir).
 |
| L'incontinent verbal Fidel Castro |
Fidel Castro, líder de la Revolució en particular i de Cuba en general, amb un ego i un narcisisme només superats per... per... rectifico: amb un ego i un narcisisme insuperables. Sempre podem pensar, és clar, que sir Max no té gaires simpaties pel Comandante i d'aquí les referències més aviat poc afalagadores que en fa, però d'altra banda, un senyor capaç de dirigir cada dos per tres a la població discursos de més de quatre hores de durada, sense interrupció, lloant l'acció del seu govern i d'ell mateix, potser sí que és una mica sospitós de patir d'ego hipeventilat. Doncs bé, a partir de que Nikita li planta els míssils al malecón (no li pregunta si pot fer-ho, ho fa), el Comandante no para de donar la tabarra amb la cançoneta de "Va tio, dispara! Dispara joé, tío"´. Afortunadament Nikita li va fer el mateix cas de sempre, és a dir, cap.
 |
| El sofert Harold Macmillan |
Harold Macmillan, Primer Ministre britànic que es va passar tota la crisi salmodiant per a ell mateix "Oh Déu meu... Oh Déu meu...". I és que a partir d'un cert moment el pobre home era informat (més o menys) per Kennedy de com anaven les coses, i Macmillan, que sabía que tant Nikita, com Kennedy, com Castro, eren capaços de perpetrar qualsevol animalada en qualsevol moment, no podia fer res més que seure a la butaqueta de casa seva, allà a Downing Street, i esperar, perquè ell no controlava res de res.
 |
| L'impresentable general Curtis LeMay |
En el llibre sir Max també ens parla de molts altres personatges que van tenir el seu rol en tot aquest afer. De tots ells jo destacaria un parell de generals americans (un d'ells Curtis LeMay, el de la foto de més amunt) que en aquell moment van demostrar de manera fefaent que en el seu país no es discriminava absolutament ningú, en funció de les seves capacitats, per a poder arribar a accedir a llocs d'alt comandament de les forces armades: qualsevol imbècil podia arribar a ser general de cinc estrelles. Ells n'eren l'exemple. Aquests senyors eren capaços d'expressar sense despentinar-se, que si hi havia una guerra nuclear (ells n'eren partidaris), i al cap de deu minuts de començada només hi quedaven quatre gats al planeta, aquests quatre gats serien americans i als russos els hauria quedat definitivament demostrat qui eren els bons i qui tenia la raó, amb el suport de Déu, naturalment.
I enmig de tots aquests despropòsits, i altres que no esmento però que podran trobar en el llibre de sir Max, al final hem sobreviscut. Increïble.
La Crisi dels Míssils de Cuba va tenir lloc l'any 1962. L'any següent, 1963, assassinaven Kennedy i començava la funesta participació dels Estas Units a la horrible Guerra del Vietnam que va durar fins 1975. I hem continuat sobrevivint com a espècie biològica. Fins ara?
Segueix havent-hi el perill de que qualsevol inepte amb complex de Déu premi el botó que no toca en el moment més inesperat i ens engegui a tots a la merda de manera instantània. D'altra banda, com a espècie biològica hem aconseguit la proesa de començar a destruir, de veritat, les condicions de vida que necessitem per a a existir en aquest planeta. El planeta sobreviurà, nosaltres no. Però això, als actuals ineptes amb complex de Déu (que són molts a tots els continents) se'ls en fot.
Així que, ara que encara tenen temps (no gaire, no es pensin), considerin la possibilitat de llegir aquest llibre de sir Max, que és prou il·lustratiu i aprofitable. O no el llegeixin... pot ser una mica depriment constatar que la humanitat com a tal no aprèn res per moltes experiències que hagi viscut i molt de temps que hagi passat des que va baixar dels arbres.
 |
| Sir Max i el seu llibre |
