Títol original: Jesus and John Wayne: How White Evangelicals Corrupted a Faith and Fractured a Nation
Autor: Kristin Kobes du Mez
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Capitán Swing: 2023
Abans que res, transcric la traducció del títol original per a que ningú dubti de que sí, que el que ha entès en llegir-lo en anglès és això: "Jesús i John Wayne: Com els evangèlics blancs van corrompre una fe i van fracturar una nació"
Una altra nota prèvia: l'autora, Kristin Kobes du Mez, és evangèlica (i blanca). És a dir, que aquest llibre no està escrit per algú "de fora" amb anticossos previs contra els (més que nombrosos) grups cristians evangèlics, sinó que és obra d'algú "de dins" que veient el què hi ha i després de posar-se les mans al cap, ha pensat que era millor explicar-ho tant bon punt pogués baixar les mans a la posició habitual de repòs.
Kristin Kobes du Mez
En el seu llibre la sra Kobes ens explica l'evolució (és un dir) dels evangèlics nordamericans blancs, des que no tenien cap ascendent signifitatiu sobre la població general, fins a l'actualitat, en que constitueixen un lobby de pressió i manipulació de dimensions enormes. Afegeixo (això ho dic jo, no pas la sra Kobes) que el fanatisme manipulador dels evangèlics nordamericans blancs traspassa actualment, i des de fa temps, les fronteres geogràfiques dels Estats Units (sí, aquestes que Trump fa veure que li preocupen) i pot ser reconegut fàcilment en multituds de grups evangèlics sudamericans (sobretot) i europeus (potser no tant, però van 'progressant')
Dins de la primera meitat del segle XX els corrents evangèlics nordamericans estaven circumscrits a determinades visions i interpretacions del cristianisme, sempre dins l'àmbit de l'estudi i la pràctica religiosa, sense anar necessàriament més enllà.
Fins que la cosa 'sí' que va anar més enllà.
Durant el periode presidencial del general Eisenhower una nova 'espècie' d'evangèlics, diferent dels diem-ne "teològics", va anar creixent i multiplicant-se (al més pur estil bíblic).
Aquesta nova 'espècie' va decidir que ja n'hi havia prou de la imatge amariconada (l'adjectiu és d'ells, no meu) del Jesucrist de sempre. Aquell individu de cabells llargs, envejablement sedosos i cuidats pels millors especialistes de l'Oréal, que sempre parlava de germanor, de posar l'altra galta i d'altres animalades semblants, no era el de veritat.
Jesús de l'Oréal
El Jesucrist autèntic era el que repartia hòsties (no precisament de missa) cada cop que convenia, i fins i tot de manera preventiva; el que imposava la "veritat" única, és a dir la que havia d'abraçar tothom, és a dir la d'Ell; el que determinava que els Estats Units eren la nació escollida per Déu (és a dir, Ell mateix) que havia de liderar el món, sempre dins de la fe cristiana evangèlica (no m'ho invento)... i blanca (els negres estan bé per a cantar gòspel, però para de comptar).
El Jesús de les hòsties no-de-missa
Així doncs, amb Eisenhower aquests nous evangèlics van començar a envair la política. Eisenhower va ser també el primer president USA que es va enfangar a la Guerra de Vietnam (1955-1975), conflicte que va ser omnipresent també a les presidències de Kennedy, Johnson, Nixon i Ford.
Els evangèlics diem-ne "populistes" (per a distingir-los dels "teològics" malgrat que tots dos qualificatius siguin molt inexactes) se'n van aprofitar. Sempre cercant l'acostament als nuclis de poder, es van aproximar a l'exèrcit (nucli de poder per antonomàsia a tot arreu) i, entre d'altres coses, es van dedicar a proclamar als quatre vents que els soldats nordamericans que participaven (obligats, no ho oblidem) a la Guerra de Vietnam eren "Soldats de Crist" (un cop més, no m'ho invento), cosa que justificava qualsevol atrocitat que poguessin fer, com ara la Massacre de Mỹ Lai. Així es van guanyar el suport i les complicitats d'importants comandaments de les forces armades, fanàtics com ells i, en molts casos, més curts de gambals que ells. I sempre iguals de perillosos que ells.
Notícia de la Massacre de My Lai
Pel que fa als lligams dels evangèlics "populistes" amb la política civil, el primer peu seriós a la Casa Blanca el van posar amb Richard Nixon. Nixon se'n va aprofitar de l'ascendència ja important que els evangèlics tenien sobre una part notable de la ciutadania, per a fer-se amb la presidència (1968-1974); i en contrapartida als evangèlics se'ls va facilitar que es poguessin introduir encara més en cercles de poder clau.
Posteriorment, amb Reagan, es evangèlics es van infiltrar significativament dins del Partit Republicà i encara es van fer més forts i influents. La seva influència ha continuat creixent exponencialment fins avui.
Per als evangèlics hi ha hagut presidents que han resultat una benedicció del Senyor (del 'seu' Senyor, és clar), com George W Bush, que era com una bleda (sí, el vegetal) facilíssima de manipular. O com l'inefable Donald Trump, que hauria de dur tatuada una etiqueta que digués "Perill, manipuleu amb compte". La famosa imatge de Trump amb actitud provocadora i agressiva amb una Bíblia a la mà, no va ser fruit d'un moment espontani, precisament. L'ADN cavernícola de Trump el fa una criatura ideal per als evangèlics "populistes" blancs.
Trump i el numeret de la Bíblia
Per contra, algú com Barack Obama no resulta de cap profit ni utilitat per als evangèlics "populistes" blancs, començant perquè Obama no és blanc. Algú com la sra Clinton tampoc; és una dona, i amb això ja està tot dit.
Per a l'evangelisme blanc, la figura del mascle alfa defensor i líder del cristianisme, és bàsica. John Wayne en versió fanàtic cristià. Per cert, que John Wayne no era evangèlic sinó catòlic, mira tu, però sí era racista i supremacista blanc rematat, a més de dretà sense complexos, és a dir, que el guarnien totes les virtuts fonamentals dels evangèlics "populistes" blancs de qui estem parlant.
La Trinitat evangèlica blanca
A més de totes aquestes coses que he esmentat fins ara, la sra Kobes du Mez ens n'explica d'altres molt i molt il·luminadores. Per exemple:
La dèria militarista dels evangèlics "populistes" es basa en molt bona part en el fet que els militars 'són molt mascles' (cosa que no és precisament una veritat universal). I als evangèlics "populistes", això de la cosa mascle els va molt. Tant que... en fi... potser caldria que comencessin a preguntar-se 'per què', no sé si m'entenen.
Per als evangèlics "populistes" la família està basada en una jerarquia patriarcal absoluta i és d'estructura incontestablement tradicional. El pare és el representant de Déu i per tant la seva autoritat és inqüestionable tant per part de l'esposa com dels fills. Tant la jerarquia com l'estructura ja estan prefigurades a la Bíblia, per tant són mandat de Déu.
Coberta d'un manual per a famílies cristianes
Com que Déu dicta que l'obediència al pare patriarca ha de ser absoluta, les conductes lesives, agressives y abusadores contra les dones i els fills... són culpa de les dones i els fills, que les han provocat per no plegar-se a l'autoritat absoluta d'arrel divina.
Més 'perles':
Les igualtats home i dona, blancs i negres... són falses. Déu ja estableix superiors i inferiors. Ignorar això és antiamericà, perquè els Estats Units són el país de Déu.
Els homes manen i protegeixen; les dones obeeixen, són servidores i es beneficien de la protecció masculina. Cas que la dona pretengui ser igual que l'home i en conseqüència renunciï a seva protecció, es mereix el que li pugui passar. La Bíblia n'està plena de directrius divines que deixen tot això molt clar.
L'educació s'ha de fer en escoles cristianes per a evitar l'adoctrinament perniciós que puguin fer les públiques (explicant, per exemple, la teoria darwinista de l'evolució). El millor, però, es que l'educació es faci a casa, en el sí de la família cristiana, que protegirà a l'escolar de qualsevol contaminació exterior, evidentment satànica.
Bé, penso que no cal aportar més exemples aquí i que el que realment val la pena és llegir el llibre de la sra Kobes du Mez, interessantissim des de la primera línia, que explica totes aquestes coses i unes quantes més, totes elles francament terrorífiques... i comprobables.
Un parell de comentaris més abans d'acabar:
Primer, em sembla més que evident la semblança entre els, diem-ne principis, dels evangèlics populistes cada cop més instal·lats en llocs clau del poder, i els de l'extrema dreta que actualment s'està extenent per tot arreu amb una rapidesa alarmant.
I segon, em pregunto per què es diuen evangèlics si els seus, diem-ne principis, són més propis de l'Antic Testament, és a dir, que són previs als evangelis. I ja no diem la seva figura divina protagonista, que és calcadeta al Déu Pare de les plagues d'Egipte, d'allò de Sodoma i Gomorra, o de la incitació a l'assassinat d'un menor feta a Abraham només per a comprovar si el tal Abraham li era incondicionalment fidel, malgrat que el menor fos fill seu (s'ha de ser bèstia i mancat d'escrúpols, no em diguin!).
Llibre aprofitable? Absolutament, encara que estic segur que hi haurà una pila de persones que consideraran que tant el llibre com aquest comentari que acabo de fer, més que "aprofitables" són més aviat execrables. Què hi farem...
Coberta de l'edició original de 2020
