Títol original: Not in front of the servants. A true portrait of Upstairs, Downstairs life
Autor: Frank Victor Dawes
Editorial: Periférica
Any primera edició original: 1973
Any primera edició per Periférica: 2022
"Not in front of the servants" va ser escrit pel sr Frank Victor Dawes a començament de la dècada dels 1970's, moment en que una de les televisions britàniques emetia, amb èxit, la sèrie "Upstairs, Downstairs" (de 1971 a 1975; la televisió pública espanyola la va emetre a partir de 1981 amb el nom de "Arriba y abajo" i la televisió pública catalana ho va fer a partir de 1990 amb el nom de "A dalt i a baix")
El sr Dawes se sentia interessat per l'època victoriana i a més la seva mare havia començat a treballar en el servei domèstic als tretze anys. Sembla ser que aquestes dues gens emocionants circumstàncies el van motivar a posar, l'any 1972, un anunci al Daily Telegraph demanant que qualsevol persona que hagués treballat en el servei domèstic en èpoques remotes li enviés una carta on n'expliqués les seves vivències. I efectivament, li van enviar cartes. Moltes. I d'aquí va néixer la seva decisió d'escriure una mena d'història, o descripció, o estudi, o una barreja de totes tres coses, sobre la veritable vida dels que treballaven "a baix" (a tot arreu, de fet) i maldormien més amunt de "dalt", és a dir a les golfes.
El sr Dawes ens il·lustra sobre les poc edificants condicions en que transcorria l'existència de majordoms, lacais, criades principals, criades secundàries, valets, cuineres, ajudants de cuineres, mossos de quadres, fregones... des del segle XVIII fins els anys 30's -inclosos- del segle XX.
A veure, com ho explicaria... És un fet sobradament conegut que els britànics van arribar a colonitzar mig planeta, pel cap baix, i que els naturals dels territoris colonitzats quedaven reduïts, de facto, a l'estadi de servents en règim d'esclavatge. Bé, en realitat això era propi de totes les metròpolis colonitzadores en relació als "seus" territoris colonitzats. Els belgues, per exemple, eren tant o més bèsties que els britànics en aquest sentit; i què dir-ne dels espanyols, és clar. A més tothom considerava que aquest estat de coses era d'allò més natural, inclosos els propis colonitzats, que si bé eventualment, i només en un estadi inicial, podien trobar que allò que feien amb ells era totalment impropi, tard o d'hora s'acabaven empassant que la seva situació de submissió era "normal", o "natural", sobretot després de l'enormement opressiva tasca "evangelitzadora" que els queia al damunt per part de les esglésies cristianes metropolitanes corresponents, que aconseguien arrelar ben arrelat el mantra de que "és voluntat de Déu que tu serveixis els teus amos i aquesta és la teva via per a arribar al Paradís, perquè Déu així ho vol". Apa.
Doncs en aquest llibre el sr Dawes ens explica que, ens ho creguem o no, aquesta mateixa dinàmica era vigent a la Gran Bretanya metropolitana entre "senyors" i "servents", i no només durant el segle XVIII; també en el XIX i entrat el XX.
És a dir, que des de l'època de Louis XVI de França i la seva senyora, Maria Antonieta (qui, per cert, mai va dir allò de "si no tenen pa que mengin brioixos" malgrat que la frase se li hagi atribuït milers de vegades), fins el temps de la Segona Guerra Mundial, els "servents" de les cases britàniques van ser tractats i considerats com una mena d'esclaus -i per tant de "coses" i no persones- l'exclusiva missió dels quals era ocupar-se dels capricis dels seus "senyors". El tracte a que eren sotmesos no va variar substancialment en gairebé dos segles. Hi havia diferència entre "servents" i "esclaus"? Teòricament, sí: els servents no estaven obligats a romandre al servei dels senyors si no ho volien; podien renunciar i marxar de la casa. Però en la immensa majoria d'ocasions això significava no tenir referències per a poder-les presentar a nous "senyors" i per tant no poder accedir a un nou lloc de treball. Si qui acabava en aquesta situació era una dona -és a dir, el 90 % del servei domèstic- el seu destí podia ser, amb sort, la prostitució. Si es tractava d'un home sempre hi havia moltes més possibilitats, entre elles les fàbriques, a partir de la revolució industrial, o la delinqüència. Sigui com sigui, les condicions de vida per a algú que es decidis a deixar la casa dels seus senyors acabarien essent molt pitjors que si s'hi quedaven. Per això, de fet, la diferència entre servents i esclaus gairebé no passava de ser teòrica.
Ah, i una altra cosa curiosa que ens explica el sr Dawes i que a la majoria dels seus lectors no s'ens hauria acudit mai: quan parlem del servei domèstic britànic típic i tòpic, sempre ens l'imaginem a llocs com ara la gran casa de "A dalt i a baix" o l'enorrrme casa de "Downton Abbey". Doncs resulta que la senyora Brown, o la senyora Spencer, totes dues de classe mitjana i esposes de simples oficinistes de la City, també tenien servei domèstic, en forma de "fàmula per a tot", a qui, per cert, tractaven infinitament pitjor que ho pogués fer Lord Bellamy o Lady Prudence Fairfax. I això per què? ¿És que la sra Brown i la sra Spencer, un cop casades amb l'oficinista corresponent, es veien tan tremendament depassades per les feines de casa que els era imprescindible tenir una minyona que les ajudés? Doncs, no. El que realment els resultava imperativament necessari a la sra Brown i la sra Spencer era aconseguir que la sra Taylor i la sra Harris -totes dues també de classe mitjana i esposes respectivament d'un empleat de banca i d'un encarregat d'oficina de correus- es tornessin tan verdes d'enveja que esdevinguessin capaces de fer la fotosíntesi de manera espontània.
El llibre del sr Dawes és relativament breu (unes 250 pàgines en l'edició de 'Periférica') i en alguns moments es fa una mica repetitiu, però crec sincerament que és aprofitable. D'una banda deixa clar als estupefactes lectors que allò que vam veure a "A dalt i a baix" i a "Downton Abbey" pel que fa al servei domèstic, no és producte de la imaginació dels guionistes, sinó més aviat de la tasca de documentació que han fet. I d'una altra banda també deixa clar que en qüestions de mesquinesa l'espècie humana és imbatible. Però això ja ho sospitàvem, em temo.
 |
| Coberta de l'edició original de 1973 |
