Títol
original: Inés y la alegría
Autor:
Almudena Grandes
Editorial:
Tusquets
Any
primera edició: 2010
Aquest és el primer llibre d'una sèrie de sis anomenada "Episodios de una guerra interminable". L'autora no va arribar a acabar el sisè llibre de la sèrie.
Entre el 19 i el 27 d'octubre de 1944, onze mesos abans de que s'acabés oficialment la Segona Guerra Mundial, membres de la resistència republicana contra el règim ja instal·lat de Franco van entrar a la Vall d'Aran provinents de territori francès. Aquest fet, rigorosament històric, es coneix (per part dels pocs que el coneixen, és clar) com la "Invasió de la Vall d'Aran". Aquesta operació va ser impulsada pel Partit Comunista d'Espanya. S'ha calculat que de les persones que van participar directament a la "invasió", cent vint-i-nou hi van morir, mentre els dirigents que prenien les decisions se la miraven des de la barrera.
En fi, no seré jo qui faci una anàlisi d'una cosa que de fet desconec i que és prou seriosa com per a tenir cura de no tractar-la amb frivolitat. El que sí que expressaré és el meu total respecte pels qui van arriscar, i fins i tot donar, la seva vida per allò en què creien, és a dir, per la seva llibertat i la dels seus semblants. No va sortir bé. Franco va durar trenta-un anys més. El franquisme encara hi és.
Almudena Grandes sí que es va informar -i de sobres- sobre la Invasió de la Vall d'Aran, i aquest llibre és un magnífic homenatge als que la van fer efectiva.
Aquesta història és una ficció construïda al voltant de fets reals, que relaciona persones fictícies amb persones reals. És a dir, és una història que deriva de La Història.
Si hom llegeix "Inés y la alegría" tenint a l'abast de la mà l'aparell corresponent per a anar consultant quan calgui la Wikipèdia (o similar), al final no només haurà llegit un bon llibre sinò que també haurà "llegit" un bon documental.
Però, naturalment, el gran valor d'aquest llibre no prové només de la informació històrica que aporta al lector sinó també, i especialment, de la connexió que la senyora Grandes aconsegueix establir entre el lector del temps actual i el que aquest mateix lector hauria pogut sentir si hagués acompanyat personalment als "invasors" de la vall d'Aran cas que hagués estat entre ells en el moment dels fets i durant els anys posteriors. El lector es troba de tal manera immers entre els personatges, tan ficticis com reals, que és capaç de sentir la mateixa mena d'emocions que ells: ràbia, por, frustració... Dic "la mateixa mena d'emocions", perquè sentir "les mateixes emocions" exactament, amb la mateixa intensitat, amb la mateixa qualitat, és del tot impossible.
Entre les emocions que he esmentat no hi figura la "alegria" del títol. I és que, en la meva particular opinió, no hi ha cap "alegria" en aquest llibre. Si bé és cert que s'hi pot trobar il·lusió, força, valentia, emoció, humanitat... també hi ha -i en proporcions prou importants- frustració, desengany, drama personal, drama col·lectiu, patetisme... i una postguerra gairebé insuportable. Però alegria, no.
Jo ja porto llegits uns quants llibres que tracten de la Guerra Civil espanyola, i també alguns (molts menys) sobre la postguerra, vista tant des de l'interior com des de l'exili, i saben què?, que els que em costen més de digerir, els que em deixen més deprimit, són els de la postguerra. La guerra matava de cop; la postguerra matava poc a poc, amb acarnissament, dia a dia durant dècades...
És per això que tot i admetent que aquest llibre de la sra Grandes, primer d'una sèrie de sis que es diu "Episodios de una guerra interminable", és magnífic i indubtablement aprofitable, no em sento amb disposició de llegir els altres quatre (l'últim, recordem-ho, està inacabat). Aquest llibre, "Inés y la alegría", està molt ben fet, molt ben escrit, i precisament per això és capaç de deixar amb els ànims per terra a certs lectors, com ara jo.
Repeteixo, el llibre és del tot aprofitable, però cadascú hauria mesurar el grau de frustració emocional que està disposat a invertir-hi durant la seva lectura.
