PELIGRO

 

 

 

 

 

Títol original: Peril
Autor: Bob Woodward & Robert Costa
Editorial: Roca editorial
Any primera edició original: 2021
Any primera edició per Roca editorial: 2021

 

 

 

 

L'any 1964 es va estrenar una magnífica pel·lícula titulada "Seven days in may" protagonitzada per Burt Lancaster, Kirk Douglas, Fredric March i Ava Gardner. Va d'un complot per a fer un cop d'estat als Estats Units a càrrec d'uns militars salva-pàtries. Els ciutadans dels Estats Units se la van prendre com una fantasia, naturalment: una cosa així era impensable que passés en una democràcia perfecta com la seva.

 

 

L'any 2018, la sra Madeleine Albright, que va ser Secretària d'Estat dels Estats Units entre 1997 i 2001 (presidència de Bill Clinton), va publicar el llibre "Fascism: A Warning" ("Fascismo: una advertencia", en la seva edició en castellà ressenyada en aquest mateix blog). En el llibre, la sra Albright alerta sobre el repuntament del feixisme en ple segle XXI i cita exemples de personatges reals, perillosos i actuals que personifiquen tal repuntament: Recep Tayyip Erdoğan (Turquia), Vladimir Putin (Russia), Viktor Orbán (Hongria), Donald Trump (Estats Units)... La sra Albright ja avisava, entre d'altres, sobre Donald Trump. Malgrat que, en la meva opinió, es va quedar curta a l'hora de calibrar la perillositat de tal individu, la idea de que al seu país podia produir-se un assalt greu a la democràcia ja no li semblava tan fantasiosa com al públic cinematogràfic de 1964.

 

 

L'any 2020 la sra Mary L. Trump, neboda de Donald Trump, va publicar el llibre "Too Much and Never Enough: How My Family Created the World's Most Dangerous Man", és a dir "Massa i mai prou: com la meva família va crear l'home més perillós del món" (també ressenyat en aquest blog). Tal home és, es clar, el tiet Donald; sembla que tret de la sra Mary L. ningú més de la família ha gosat -o ha volgut- deixar les coses tan claretes pel que fa al seu parent més psicopàtic.

 

 

I ara arriba una seqüela de tots aquest precedents: a 2021, els srs Woodward i Costa ens obsequien amb aquest llibre. És tot un regal, i un bon regal. Atrapa des de la primera paraula del pròleg. És un assaig dramatitzat (un docudrama, vaja) sobre les últimes setmanes de l'administració Trump, sobre la transició cap a l'administració Biden i sobre els primers dies de gestió d'aquesta nova administració. De Robert Costa no en puc dir res perquè fins ara no el coneixia, però pel que fa al sr Woodward, amb diversos llibres seus ressenyats en aquest blog (sí, aquesta vegada vaig d'autobombo; mirin, m'ha sortit així...), pel que fa al sr Woodward, dic, la seva solvència està més que demostrada des de, com a mínim, els temps de l'afer Watergate; estic parlant de finals dels anys 60 i començament dels 70, entre cinquanta i seixanta anys enrere, si fan el càlcul. Netflix en podria fer una exitosa sèrie documental. HBO potser també. Disney millor que no, perquè aleshores el públic podria creure que allò que veu pertany al regne de la fantasia, i malauradament resulta que no és així.

Els mil i un disbarats de Trump per a no deixar el poder fan venir basques. L'ús que va fer de Twitter durant el seu mandat va ser inenarrable. I Twitter no hi va posar cap pega, no ho perdem de vista. I ara em permetran una digressió: si Joseph Goebbels hagués tingut a l'abast una eina com Twitter potser ara tots estariem parlant alemany.

Però Trump, amb tota el seu desequilibri, no és ni hauria estat res més que un bufó de cinquena categoria si no fos pel seu entorn. Hi havia, hi ha, molta gent que l'ha necessitat i el necessita per a fer prosperar els seus interessos; sense anar més lluny hi ha tot un partit polític enorme, el Partit Republicà dels Estats Units, que necessita d'un animal com Trump per a tirar endavant, a tota vela.

Des del primer dia d'estada a la Casa Blanca Trump va estar envoltat d'individus impresentables i estrambòtics com per exemple Steve Bannon, actual impulsor dels moviments feixistes "urbi et orbe"; o Rudolph Giuliani, ex-alcalde de New York i personatge extraordinàriament egòlatra, enormement trampós i servil fins a la nàusea davant de qui té el poder; o Jared Kushner, el gendríssim, mogut pels seus interessos particulars i centrat en trobar les millors maneres d'aprofitar les possibilitats que ofereix el sogre; o Ivanka Trump, la fillísima, má dreta del papà i del seu Jared... i dotzenes de noms més, no tan coneguts en els nostres barris, però peces importants de l'engranatge del Partit Republicà, un selecte club de privilegiats socials, al·lèrgics a la sanitat pública, al·lèrgics a l'educació pública, fanàtics religiosos evangelistes, dictadors de la moral de tothom, especialment de qui no pensi com ells, supremacistes blancs, capitalistes salvatges i altres meravelles per l'estil.

Son aquests els personatges que han fet possible la presidència desquiciada i perillosa de Donald Trump, i també han fet possible que tal individu alimentés una mena de versió barata, però no per això innòcua, del què en el seu moment va ser la Marxa sobre Roma o l'Incendi del Reichstag. M'estic referint, naturalment, a l'assalt al Capitoli del 6 de gener de 2020, amb el que es va intentar impedir que el nou President electe, Biden, fos proclamat definitivament President legal. Trump s'ho va estar mirant tranquil·lament per televisió sense fer res, i quan algú del seu propi entorn, alarmat, li va dir que potser sí que hauria de fer alguna cosa, ell va comentar "és que m'estimen" i va continuar plàcidament escarxofat a la butaca. Hi va haver sis morts.

 

 

El relat que d'aquest nefast episodi fan els senyors Woodward i Costa és impressionant. Va ser un intent de cop d'estat en tota regla, i l'actitud de Trump va ser extraordinàriament semblant a la dels grans feixistes europeus dels anys trenta, només que sense neurones que la canalitzessin (afortunadament? o és veritat que un cabronàs sense neurones és més perillós que un que en tingui?)

En relació al personatge, Woodward i Costa ens traslladen una cita molt significtiva provinent d'Adam Smith, president de la Comissió de Serveis Armats de la Cambra de Representants. Diu el sr Smith: "Trump no està bé del cap. És un psicòpata narcisista. La por més gran era que utilitzés el Pentàgon i el Departament de Defensa per a fer un cop d'estat [...] La meva por en referència a Trump sempre va ser que organitzés una conquesta feixista del país. Mai em va preocupar de veritat que pogués desfermar una guerra [a l'exterior]. És un covard. No vol assumir aquesta responsabilitat".

D'altra banda hi ha també una altra cosa greu que no s'hauria de passar per alt: dins d'una part (i no petita) de la població USA hi ha un substrat feixista sòlid, que no és d'avui, relacionat amb una manca de cultura lamentable i un fanatisme religiós sectari que no es queda gens curt al costat d'altres fanatismes més, diguem-ne, "orientals". Això queda reflectit en el llibre dels senyors Woodward i Costa si bé he d'admetre que no ho etiqueten d'una manera tan explícita com ho estic fent jo ara.

 

 

El tercer terç (més o menys) del llibre està dedicat a explicar per sobre l'inici de la presidència Biden, amb qüestions prou rellevants com la decisió de retirar els militars USA d'Afganistan. En aquesta part queda més destacat el fet, no gaire conegut, que la política USA és molt més fosca i complexa que l'europea. Les maniobres intra-partits són molt més salvatges (més que les inter-partits, fins i tot). De vegades es podria dir que la "democràcia més perfecta i sòlida del planeta" no és ni tan sols democràcia... i molt menys sòlida. De fet, després de l'accidentada transició entre les presidències Trump i Biden, Trump ha seguit fent discursos feixistoides davant d'un públic entusiasta, transmetent clarament que ell no persegueix "només" tornar, sinó que vol revenja. Pel que fa al partit que li dóna suport, en un festival del "tot s'hi val" ha impulsat en diversos estats lleis de restricció del vot amb l'excusa de voler protegir els drets dels ciutadans però amb la conseqüència de dificultar la participació democràtica dels votants que no són de la seva corda. I no passa res.

Doncs bé, tots aquest ingredients, molt ben amanits, es poden trobar en el llibre dels srs Woodward i Costa, un assaig molt més que aprofitable. Només una petita pega: per a tots aquells que no seguim la política domèstica dels Estats Units com si fos la nostra, hauria estat de molt ajut comptar amb un índex onomàstic al final del llibre; de veritat que sí.

I no me'n puc estar d'esmentar la darrera conclusió dels srs Woodward i Costa: "El perill hi segueix present".

 

Coberta de l'edició original