John Irving nº
13
Títol
original: The fourth hand
Títol
edició en castellà: La cuarta
mano
Autor:
John Irving
Editorial
en català: Edicions 62
Editorial
en castellà: Tusquets
Any
primera edició original: 2001
Any
primera edició per Edicions 62:
2001
Any primera
edició per Tusquets: 2001
És una opinió molt personal: si hagués de fer un ranking amb les novel·les de John Irving, aquesta estaria molt lluny d'ocupar el primer lloc.
Aclariments: primer, jo mai gosaré fer cap ranking de les novel·les de John Irving; segon, segurament no és que John Irving no estigués prou inspirat quan va escriure el llibre, sinó que, pot ser, jo no he estat gaire receptiu quan l'he llegit; i tercer, dir que en algun moment John Irving no ha estat inspirat és una blasfèmia, ja ho sé, i jo me n'aniré a l'infern per haver-ho insinuat, però de tota manera ja fa temps que hi tinc plaça reservada, o sigui que no em ve d'aquí.
Tornant al fil de la qüestió: trobo que el llibre està bé... i ja està. No el trobo excels, ni diví, ni imprescindible, ni res de semblant, com sí que he trobat la majoria de les altres obres del sr Irving.
Els personatges resulten discrets. En altres novel·les d'aquest autor, tots els personatges que hi surten es poden considerar protagonistes de primera línia. Aquí tots són secundaris; bons secundaris, si es vol, però no protagonistes, ni tan sols el que fa de protagonista 'oficial'.
En referència a la història, els escenaris, les situacions... sí, és cert, no són comuns, són "estil Irving", però tot i així sembla com si s'haguessin quedat a mig gas. La trama s'organitza al voltant del personatge d'un periodista que treballa per una televisió on tots el programes són "el programa de Ana Rosa" (ja s'imaginaran doncs de quin estil repugnant de televisió parlo). El periodista, i suposat protagonista, perd una mà de la manera més tonta quan estava fent un reportatge per a l'emissora de televisió. És a partir d'aquest fet que el senyor Irving munta una novel·la.
Reconec que esperar que un escriptor mantingui sempre un grau espatarrant de genialitat és molt injust, entre d'altres moltes coses perquè això de la 'genialitat' també depèn, i molt, de la subjectivitat de qui el llegeix. Jo m'hi he trobat moltes vegades: un llibre que a mi m'ha semblat meravellós, no ha arribat a cridar l'atenció de cap amic, conegut o saludat meu; i viceversa: he llegit llibres que m'havien recomanat molt i que, en acabar-los, m'han deixat més aviat fred. Sol passar.
En fi, el missatge és el següent: no trobo que "La quarta mà" sigui un llibre memorable, però tampoc puc dir que no sigui aprofitable. Això sí, és molt probable que algú de vostès l'aprofiti més que jo.
Coberta de l'edició original (2001)
