EL MÓN D'AHIR

 

Títol original: Die Welt von Gestern
Títol versió en castellà: El Mundo de Ayer
Autor: Stefan Zweig
Editorial versió en català: Quaderns Crema
Editorial versió en castellà: Acantilado
Any primera edició Quaderns Crema: 2001
Any primera edició per Acantilado: 2012

Advertiment:

Aquesta ressenya està escrita en base a la meva interpretació del que ha escrit l'autor i per tant no és -ni vol ser- objectiva... a diferència del cas del sr Zweig, que tampoc és objectiu en absolut però que em temo que ell creia que sí que ho era.

Aquest és un llibre autobiogràfic, però pretén ser quelcom més que això. Stefan Zweig va voler retratar una època que se li'n va anar de les mans, se li va fondre sense que ell ho pogués evitar. Fer això, deixar constància per escrit d'allò que desapareix, és potser el darrer intent d'aturar tal desaparició; però tot se'n va, al cap i a la fi; encara que potser sí que mentre puguis mantenir el record aconsegueixes que la desaparició no sigui completa.

Stefan Zweig va néixer a Àustria-Hongria l'any 1881. L'emperador Franz Joseph ja tenia 51 anys i en feia 33 que era al tron. L'època enyorada per Zweig, la pèrdua de la qual, segons es desprèn d'aquesta autobiografia seva, mai no va superar, va ser la que abasta des del seu naixement fins a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) és a dir fins els seus 33-37 anys.

Zweig explica com era aquesta època, però la pinta d'una manera idíl·lica i idealitzada. Ell se la creu. L'error seria que també se la creguessin els lectors. Tot era bonic, Àustria era una bassa d'oli, tothom era feliç i estava realitzat... Evidentment això no és cert -insisteixo en que tot el que dic aquí es basa en les impressions que em produeix el que diu el propi Zweig en el seu llibre-. Zweig era un nen de casa bona terriblement snob. Hi ha una paraula en castellà que penso que no té cap equivalent en català que li faci justícia i que se li ajusta fantàsticament: era un "pijo" absolut; i a més condescendent.

Per tant la seva visió de la vida en general està del tot filtrada per la seva condició privilegiada. A Viena, com a Londres o a París, posem per cas, el gruix de la població a finals del segle XIX i començament del segle XX vivia en la precarietat, treballant en feines que ara, als europeus mitjanets, ens semblarien salvatges, en condicions de treball i de salubritat atroces, amb la riquesa concentrada en poquíssimes mans -entre elles les de la família del propi Zweig- i amb una explotació espantosa de la "mà d'obra"... perquè excepte en els estaments benestants, no hi havia persones, hi havia "mà d'obra". Em fa l'efecte que ara tornem a anar cap aquí, em temo...

Doncs tot això a què em refereixo en el paràgraf anterior, no existia per al senyor Zweig. No és que li semblés marcià o d'un altre univers. Simplement "no era".

És clar, quan arriba la Primera Guerra Mundial el món idíl·lic de Zweig es comença a enfonsar, bàsicament perquè és molt difícil que s'aguanti davant de la realitat d'un conflicte d'aquestes proporcions tan brutals. Tot i així Zweig s'hi resisteix i segueix intentant mantenir el seu univers particular pel procediment -que ja venia usant de feia temps- de relacionar-se tant com pot amb totes les Prima Donna de l'època, tots els exquisits, els filòsofs exquisits, els escriptors exquisits, els pensadors exquisits, els poetes exquisits, els músics exquisits... un món d'exquisits del que Zweig mateix s'hi veu formant part i on es refugia, malgrat que no ho reconegui mai.

Tot i els esforços de Zweig, i com no podia ser d'una altra manera, la realitat se l'imposa i fins i tot en un moment donat ell mateix va arribar a veure que la conseqüència més greu d'una Primera Guerra Mundial mal tancada (hi ha alguna guerra que tanqui bé?) era que s'acostava una Segona Guerra Mundial. Bé, si més no, això es pot considerar un progrés en el sistema de percepcions d'un personatge que de tota manera va seguir convençut que abans de 1914 la xenofòbia no existia (!!!) i que, com a bon homòfob, considerava que l'homosexualitat era una perversió que contribuïa a mantenir qualsevol altra mena de formulació perversa. Cito textualment del que ell mateix escriu: "Les societats secretes -saturades d'homosexuals- ja eren més poderoses del que sospitaven els dirigents de la República d'aleshores"; la República esmentada és la de Weimar i la intenció de les "societats secretes saturades d'homosexuals" era carregàr-se-la, naturalment.

Stefan Zweig, en definitiva, no va pair mai la pèrdua del seu món imaginari d'abans de 1914. El títol del seu llibre, "Die Welt von Gestern" (El Món d'Ahir), és fonamentalment tota una declaració d'enyorança i de profund sentiment de pèrdua... de quelcom que només havia estat real per a ell i pocs altres privilegiats com ell.

De tota manera considero que "El Món d'Ahir" és un llibre que val molt la pena llegir. Que és subjectiu? Em volen dir quina autobiografia no és subjectiva? Totes ho són, és inevitable, però això no els resta ni un gram de l'alt valor que poden tenir. A més, és impagable tenir una visió d'èpoques històriques com el final del segle XIX, el començament del XX, la Primera Guerra Mundial, els anys 1920's i 1930's, el clima cada cop més inquietant en què apareix el nazisme, l'inici de la Segona Guerra Mundial... tot això narrat per algú que ho ha viscut en primera línia, per molt subjectiu que pugui ser el seu relat.

Fins i tot s'hi poden trobar paràgrafs que, malgrat estar escrits entre 1939 i 1941, resulten inquietantment actuals. Cito aquí un exemple tret de gairebé el final del llibre, on Zweig es refereix als governants dels últims anys 1930's i les seves actuacions sobre la ciutadania general:

"Prenien decisions en les que no hi teníem cap participació, i, malgrat això, disposaven així, irrevocablement, de la meva vida i de la de tots els europeus".

Canviïn l'expressió 'tots els europeus' per, simplement, la paraula 'tothom' i probablement el paràgraf els semblarà pertorbadorament pròxim a la seva experiència personal d'ara mateix. I ja no cal parlar (o justament, sí; sí que cal parlar) del que explica Zweig sobre l'aparició del nazisme, especialment del fet que el monstre anava creixent i creixent... i ningú se n'adonava fins que ja va ser massa tard. Això també s'acosta a la realitat actual; no cal que posi noms ni exemples; vostès mateixos. Hi ha una escena de la pel·lícula "Cabaret" (1972) en què això està molt ben retratat. Personalment considero aquesta escena una de les més terribles que hagi vist mai al cinema: un noi absolutament esplendorós comença a cantar una cançó que es diu "El Futur em pertany"; al final tothom està cantant ben fort la cançó, excepte algun personatge solitari que reflecteix a la cara que 'sap' que en poc temps no n'hi haurà de futur.

Si el senyor Zweig i jo haguéssim coincidit en època i lloc segurament no ens haguéssim fet amics per allò de la diferència de caràcters, malgrat que també penso que ens haguéssim tolerat (que no 'acceptat') respectuosament. Això no treu que consideri que el seu llibre "El Món d'Ahir" és un llibre més que aprofitable i que val la pena tenir-lo a la biblioteca personal.

 

 

 

Coberta primera edició original