Títol original: Congo. Een geschiedenis
Autor: David Van Reybrouck
Editorial: Taurus
Any primera edició original: 2010
Any primera edició per Taurus: 2019
Tendeixo a pensar que quan un autor titula un llibre d'una manera determinada té les seves raons per a fer-ho i aquestes s'han de respectar. El sr Van Reybrouck va batejar la seva obra amb el nom de "Congo. Een geschiedenis", que en neerlandès vol dir "Congo. Una història". Trobo bastant molest, per tant, que a la traducció castellana s'hagi afegit l'adjectiu "épica" darrere de la paraula "historia". No em consola gens que hagi passat el mateix amb la traducció anglesa. Imagino que els motius per a fer una estupidesa així són de marketing, és a dir, econòmics. Com econòmics van ser els motius que Leopold II, Rei dels belgues, va tenir per a caure sobre el Congo com un monstruós voltor i va xuclar-li -quasi literalment- tota la sang que va poder fins que es va veure obligat a cedir aquella enorme 'finca' seva a l'Estat belga, qui, al seu torn, va seguir cometent-hi múltiples i diverses atrocitats, això sí, al·legant en tot moment que ho feia 'a fi de bé'.
El sr Van Reybrouck comença aquesta magnífica Història del Congo, abans que el Congo es digués Congo i abans també que algú decidís que els congolesos -sense consultar-los, naturalment- es deien congolesos.
És cert, per descomptat, que els territoris que després van acabar etiquetats com "el Congo", no eren cap paradís idíl·lic on la vida transcorria enmig d'un excels bucolisme abans que Europa (l'animal de Leopold II, més concretament) els caigués a sobre. Tal cosa com un 'paradís idíl·lic' no ha existit mai al planeta Terra, malgrat que a la Biblia hi surti que sí (per cert, és un fet històric -i agrícola- que a l'època de l'afer d'Adam i Eva, a la suposada localització del Paradís Terrenal no hi havia ni una trista pomera).
Però també és veritat que els naturals del lloc tenien una existència pròpia i una manera de viure-la tant legítima -i fins i tot més- com la que tenien Leopold i els seus belgues de viure les seves 'existencies europees'. No necessitaven que ningú els convertís en un "Estat Lliure" on la llibertat consistia en què un rei estrany juntament amb una pila de companys seus feien "lliurement" fantàstics negocis explotant recursos i esclavitzant sense manies a la totalitat de la població local. Ah, i evangelitzant-la, no ho oblidem.
 |
| Leopold "ocupant-se de la seva finca" |
Leopold va estar explotant el Congo i torturant els seus naturals des de 1885 fins a 1908. A partir de 1908 i fins a 1960 va ser l'Estat belga qui va continuar la seva 'benemèrita' tasca. És a dir que tot això va passar durant l'època en que els diversos Estats europeus, no només el belga, necessitaven exhibir, els uns davant dels altres, que la tenien més grossa que ningú (la consideració de Gran Potència). Una de les maneres més efectives de mostrar tal cosa era acumulant colònies, d'aquí l'Imperi Britànic (l'actual Commonwealth), l'Imperi Francès (l'actual Francophonie), o l'Imperi Espanyol (l'actual Isla de Perejil).
Aquest colonialisme dur va aguantar fins la dècada de 1960, més o menys, en què la majoria de les metròpolis corresponents, inclosa la belga, van deixar anar, "si us plau per força", els 'seus' territoris africans. Això no vol dir que el colonialisme s'acabés; es va acabar el dur, però el polític i econòmic encara hi és, i gaudeix de molt bona salut, per cert.
Si les colonitzacions van ser horribles, les descolonitzacions van ser espantoses. Segurament no hi ha cap manera innòcua de descolonitzar res però, segons sembla, de totes les maneres possibles de fer-ho, les metròpolis van encertar les pitjors. Alguns exemples de conseqüències de descolonitzacions fetes amb el cul, i ja em perdonaran l'expressió:
La de la Índia: guerres amb Pakistan (que originàriament també era la Índia), enfrontaments religiosos entre hinduistes, musulmans, sikhs...
La de Palestina: no crec que calgui que n'expliqui les conseqüències; llegeixin qualsevol diari de qualsevol dia que els vingui bé.
La d'Indoxina: la guerra de Vietnam, de 1954 a 1975. Vint-i-un anys.
La de Guinea Equatorial o la del Sahara Occidental: una dictadura atroç en el primer cas; i una tragèdia irresolta des de fa gairebé cinquanta anys, en el segon.
Pel que fa al Congo, les conseqüències de la seva maldestra descolonització van ser, senzillament... la seva Història des de 1960, molt ben explicada pel sr David Van Reybrouck en aquest llibre.
En el seu moment -els seixantes- una coneguda cançó de Dodó Escolà que actualment seria considerada del tot racista, deia: "Ayer fue Kasavubu / quien mandaba en el Congo / hoy va y dice Mobutu / 'que te qui que te pongo' ". Efectivament, a juny de 1960, en una cerimònia amb certs tocs surrealistes, l'Estat belga, representat pel rei Baudouin (que era com una monja, però coronada) va 'reconèixer i cedir' la independència al Congo Kinshasa (actual República Democràtica del Congo), representat per qui seria el seu primer president, Joseph Kasavubu, i el seu inicial Primer Ministre, Patrice Lumumba. Per cert que en aquesta cerimònia Lumumba es va despatxar a gust opinant sobre la colonització belga i la Monja Coronada es va indignar moltíssim.
 |
| Patrice Lumumba |
Lumumba va durar en el càrrec tres mesos, què és el que va trigar Kasavubu a destituir-lo. Quatre mesos després de la seva destitució Lumumba seria assassinat (gener de 1961) per disposició de Moïse Tshombé, líder de la regió de Katanga i contrapoder del govern de Kinshasa. Kasavubu va ser apartat del poder per Mobutu l'any 1965, i Mobutu va aguantar fins que l'any 1997 Laurent Kabila el va fer fora. Etc, etc, etc...
 |
| Mobutu |
Amaneixin tot això amb un escenari de Guerra Freda que va propiciar la irrupció a la vida dels congolesos (un cop més, sense que ells ho haguessin demanat) del bloc dels Estats Units, el bloc de la Unió Soviètica, Cuba (sí, Cuba va intervenir directament al Congo), Ruanda, Uganda, Burundi, les massacres que van implicar a hutus i tutsis, ja en els anys noranta...
Doncs tot això i unes quantes coses més es poden trobar en aquesta magnífica Història del Congo escrita per David Van Reybrouck. El relat és impressionant, la bibliografia és impressionant, i una de les coses que també impressiona, i molt, és que el sr Van Reybrouck aporta testimonis directes de gairebé tot el que explica, des de l'època de Leopold II fins a 2010, data de la publicació inicial del llibre. És clar que l'autor no s'ha pogut entrevistar amb ningú que hagués viscut en el temps de l'Estat Lliure, inventat en mala hora per Leopold, però si que ho ha pogut fer amb fills i nets d'aquelles persones. Pel que fa a periodes posteriors, els testimonis que ha trobat el sr Van Reybrouck sí que són directes, cosa que aporta a la seva obra una riquesa extraordinària.
 |
| David Van Reybrouck |
Jo no sóc congolès i no tinc ni idea de què pot pensar un congolès del que explica del seu actual país algú com David Van Reybrouck, que és europeu, i a sobre belga. Però des de la meva situació d'europeu i -això sí- 'no belga', considero que aquesta Història del Congo no és només aprofitable sino que és de lectura molt aconsellable per a ajudar a 'no congolesos' a prendre consciència de que no són (no som) el centre de l'Univers, ni de lluny, i que sí son (sí som) responsables de moltes barbaritats que no arribaran (no arribarem) a compensar mai.
Post scriptum:
Recomano llegir abans (millor que després) d'aquesta Història, el llibre "El Fantasma del Rey Leopoldo" escrit l'any 2002 per Adam Hochschild.
Coberta de l'edició original
