A FUNERAL IN BLUE

Sèrie Monk nº 12

Títol original: A funeral in blue

Autor: Anne Perry

Editorial: Headline
Any primera edició original: 2001

Londres, setembre de 1861, tres mesos després de que acabés l'episodi anterior, "Slaves of Obsession" ("Esclavos de una obsesión" a l'edició en castellà).

La guerra civil dels Estats No Gaire Units continua i Jim West, que té dinou anys, encara en trigarà uns cinc més a entrar en el Servei Secret del futur president Ulysses S. Grant, coses totes aquestes que als efectes de la present història són absolutament irrellevants, però que fa gràcia de constatar i a més formen part del context, què caram. Sí, ja sé que Jim West és un personatge de ficció, però ¿no som tots una mica ficticis en el fons?

Més context. Fa tres anys que s'ha publicat el llibre "Anatomia de Gray". Sí, "Anatomia de Gray" és un llibre! La sèrie de televisió només n'aprofita el títol! El cas és que l'any 1858 el senyor Henry Gray va publicar un tractat d'anatomia humana que es va acabar convertint en un clàssic mundialment conegut. Coses de la vida, el pobre Henry va morir justament tres mesos abans del temps en que se situa aquesta història, quan ell tenia 34 anys i la parella Monk - Latterly estava als Estats Units (veure "Esclavos de una obsesión", sèrie Monk número 11). El senyor Gray va morir de verola, que va contraure per encomanament quan tractava al seu nebot de deu anys contra aquesta malaltia. Afortunadament el nen va sobreviure, poden respirar tranquils.

El senyor Henry Gray

Anatomia de Gray, edició americana de 1918

 

Però anem ja al tema de "A funeral in blue". Dues senyores són trobades mortes, amb el coll trencat, a l'estudi d'un pintor; ja se sap, els pintors, i més a mitjans del segle XIX, sempre han estat uns bohemis i als seus estudis hi pots trobar qualsevol cosa. Una de les senyores era una respectable dama ben posicionada; pel que fa a l'altra, hi ha qui no la considerava una senyora i li atribuïa una certa facilitat per a 'posicionar-se' amb el pintor titular de l'estudi.

Resulta a més, i amb això no revelo cap dada sensible ja que és el punt de partida del llibre, que la senyora ben posicionada, i ara ben morta, és ni més ni menys que l'esposa del doctor Kristian Beck, el metge pel qual està pirrada lady Callandra Daviot, personatge habitual de la sèrie Monk i patrocinadora econòmica del propi Monk. Segurament, la primera cosa que en el fons del fons va pensar lady Callandra quan es va assabentar de la mort de la ja ex-senyora Beck va ser "Pista lliure...!" però, com a bona victoriana, la segona i tercera coses van ser, respectivament, "Déu del cel que burra que sóc" i "He d'anar a consolar a Kristian immediatament".

Una altra senyora que també es veu embolicada en els afers foscos d'aquesta novela és... la cunyada d'Hester Latterly! I és que no sóm res, no te'n pots refiar ni de la família.

En definitiva, totes aquestes coses van prou bé per a que la senyora Perry ens il·lustri sobre diversos temes interessants de l'època victoriana, com per exemple la ludopatia. Sí, també hi havia victorians ludòpates, rics naturalment, ja que els pobres no s'ho podien permetre. I si hi havia ludòpates és perquè hi havia cases de joc. I si hi havia cases de joc és perquè hi havia màfies, només que aleshores no es deien màfies. I les conseqüències de la ludopatia no és limitaven a l'afectat sino que s'estenien als seus familiars i amics.

Un altre tema: Viena. Aquest cop Monk ha d'anar a Viena per a fer la seva feina d'investigació. I així ens assabentem de que 'Viena' i 'cafeteria' són gairebé sinònims i de que, bastant abans que els metiterranis, els vienesos ja havien inventat una immensa varietat de maneres diferents de prendre el cafè.

I ja que era a Viena, Monk no podia perdre l'ocasió d'assistir a un concert dirigit per Johann Strauss fill, que aleshores (a 1861) tenia vint-i-sis anys, i que feia un any que havia escrit, entre altres obres, el vals "Acceleració", i estava a sis anys més de compondre "El Danubi Blau".

 

Johann Strauss fill

És aquí quan li diuen a Monk que Strauss és un músic excel·lent "però és jueu", i Monk no entén res. Aleshores la senyora Perry ens presenta un diàleg que en la meva particular opinió és memorable; és un diàleg entre Monk i un noi, Ferdi, de quinze anys, vienès, que li fa d'ajudant ocasional:

Ferdi estava desconcertat.

-No tenen vostès jueus a Anglaterra?

-Sí, es clar que en tenim. Un dels nostres líders polítics és jueu, Benjamin Disraeli. Crec que jo no n'he conegut cap personalment.

-Jo tampoc -va respondre Ferdi- però n'he vist, és clar.

-Com ho saps?

-Què?

-Que com saps que eren jueus?

Ferdi estava perplex

-Bé, la gent els reconeix, oi?

-Jo no.

Ferdi es va ruboritzar

-Vostè no? Els meus pares, sí. Vull dir, s'ha de ser educat amb ells, però hi ha certes coses que no faries.

-Per exemple?

-Bé... -Ferdi se sentia una mica incòmode i mirava al fons de la seva tassa de cafè- Hi faries negocis, és clar. Hi ha molts banquers que són jueus. Però no els convidaries a casa, ni al teu club, ni coses així.

-Per què no?

-Per què no? Bé... som cristians. Ells no creuen en Crist. El van crucificar.

-Fa mil vuit-cents anys -va fer notar Monk- Ningú que ho hagués fet és viu a hores d'ara, jueu o no. [...] Hi ha gaire gent que pensi així?

-Tothom que jo conec -va respondre Ferdi- O diuen que ho pensen. Suposo que és el mateix... oi?

A partir d'aquí la senyora Perry ens introdueix el tema de la consideració dels jueus a l'època, que no ha diferit gaire de consideracions passades i futures. Aquesta qüestíó és un dels punts de referència contextual importants del llibre.

Un altre punt de referència contextual important és el dels aixecaments revolucionaris europeus de 1848. Recordem i sabem alguna cosa de la Revolució Francesa (1789) perquè va triomfar -encara que actualment no ho sembli- però gairebé ningú no recorda res dels aixecaments revolucionaris europeus de 1848 i molta gent ni tan sols sap que van existir. Per què? doncs perquè malgrat ésser tan o més importants que la pròpia Revolució Francesa van fracassar estrepitosament, és a dir, hi van guanyar "els dolents de la pel·lícula", com passa ara.

Els aixecaments de 1848 van representar l'onada revolucionària més àmplia que ha viscut Europa en tota la seva Història. Els revolucionaris eren persones esencialment democràtiques i progressistes que es van aixecar amb l'objectiu d'acabar d'una punyetera vegada amb les monarquies absolutes, que aguantaven amb molt bona salut malgrat els esforços que en el seu moment havien fet la Revolució Francesa i Napoleó Bonaparte. Gairebé tota Europa s'hi va veure involucrada: els Estats Italians, França, els Estats Alemanys, Dinamarca, l'Imperi Austríac, Suècia, Suïssa, la Gran Polònia, els Principats Danubians, Bèlgica, Irlanda i lady Vespasia Cumming-Gould entre d'altres.

En algunes ciutats les lluites van ser especialment contundents: París, Berlín, Praga, Budapest, Roma o Viena.

La senyora Perry no ens explica els aixecaments de 1848 però sí que en fa una descripció-relat que gairebé situa al lector a peu de carrer, on estaven passant i quan estaven passant. A efectes d'aquesta història, els fets de 1848 són tretze anys anteriors als assassinats que està investigant Monk, però hi estan relacionats. I pel que fa al lector, es veu beneficiat amb una interessant passejada per l'època. És innegable que això, la senyora Perry ho sap fer molt bé.

Barricades a Viena, 26 de maig de 1848

 

En definitiva, ja veuen que en aquest llibre de la senyora Perry hi ha on triar i remenar. La història dels assassinats de les dues senyores no és res de l'altre món, la veritat, però els fons contextuals sí que valen la pena, com sol passar amb les coses que escriu la senyora Perry.

Llibre aprofitable? Jo diria que sí.

Per cert, me n'oblidava: aquest llibre no està traduït ni al català (com cap altre de la senyora Perry, d'altra banda), ni al castellà. Em temo que si els ve de gust llegir-lo ho hauran de fer en anglès. Però no es preocupin; si jo, que no he estudiat mai anglès, ho he pogut fer, vostès també. Tot és posar-s'hi.

*******************

I per a acabar el vals Accelerationen, compost l'any 1860 per Johann Strauss fill.

Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Carlos Kleiber