Llibres Aprofitables (o no): de setembre 2017

Títol original: Two years before the mast

Autor: Richard Henry Dana jr

Editorial: Alba Editorial
Any primera edició original: 1840

Any edició per Alba: 2017

L'estiu de 1834, amb 19 anys d'edat acabats de fer, Richard Henry Dana surt del port de Boston a bord d'un vaixell mercant en què s'ha enrolat com a mariner ras. No és que tingués cap necessitat de fer-ho per a poder viure, ja que la seva família, sense estar en una situació econòmicament privilegiada, tampoc es trobava a la ruïna, ni molt menys. Dana patia una afecció a la vista com a conseqüència d'un xarampió i, segons ell, un bon motiu per a embarcar-se era que així deixava els estudis durant una temporada i per tant deixava de forçar la vista, cosa que li convenia molt. S'ha de reconèixer que l'excusa era francament creativa. També va esmentar com a “possibles” motius, així com de passada, la passió per l'aventura, la curiositat per a saber com era la vida de mariner en un vaixell o “la necessitat d'escapar de la depriment situació d'inactivitat i dependència de casa meva” (sic). Si m'ho pregunten a mi, jo m'inclinaria més per aquesta darrera possibilitat abans que no pas per allò de l'oftalmologia terapèutica, però ves a saber...

El cas és que el 14 d'agost de 1834 comença un viatge que duraria dos anys, i amb ell també comença un diari que s'acabarà convertint en aquest llibre.

Dana a 1842

Dana en dibuix de l'edició de 1930

"Two years before the mast" és un llibre molt peculiar. D'entrada, repeteixo, no és més que la diguem-ne 'adaptació literària' del diari d'un mariner mercant (amb estudis i un inusual bagatge cultural previ, això sí) que explica el dia a dia de la seva feina i del seu entorn durant dos anys. Estem parlant de la "vida real", no d'un relat inventat; i la marina mercant, ni en el segle XIX ni ara, no és cap font d'aventures apassionants precisament; per tant, es podria pensar que la narració de Dana vindria a ser l'avorrida història d'una rutina diària durant dos anys.

Mariner mercant de 1840

Dana i els seus companys carregant

pells cap al vaixell

Però curiosament no és així. Sí que és cert que n'hi ha molt de vessant rutinari, moltes coses que es repeteixen, però no es fa pesat. Per què? doncs segurament perquè la immensa majoria de lectors del llibre, des de l'any 1840 en què es va publicar per primera vegada, fins ara, no han estat mai mariners mercants ni de cap altra mena i per tant tot el que explica Dana, per molt que es repeteixi, els resulta nou i sorprenent.

Una altra característica del tot atípica: durant dotzenes i dotzenes de pàgines el lector comprèn la història però no entén absolutament res del que ha escrit l'autor. Tot seguit transcric un fragment agafat a l'atzar per a il·lustrar aquesta aparent paradoxa (fragment del capítol X, pàgina 91 de l'edició que estic comentant):

"Una vez cazadas las escotas, braceadas a sotavento las vergas de trinquete, izada la vela del estay del mastelero de velacho, echadas al agua las boyas, y aparejado todo a proa para largar, corrimos a popa, a cubrir la boza de largar que entraba por la porta de popa con una vuelta en los barraganetes. '¿Listos a proa?', preguntó el capitán. 'Sí; sí, señor; todo listo', contestó el primer oficial. '¡Larga!' '¡Largado, señor!'; y el cable de hierro chirrió en el molinete y en el escobén, y la cabeza del pequeño bajel, apartándose del viento a causa de sus velas de trinquete en facha, llevó la tensión a la boza".

Ja poden respirar. I sí, la major part del llibre és així. S'ha de reconèixer, però, que al final del llibre s'ha inclòs un glossari amb la benemèrita intenció d'ajudar al lector a entendre alguna cosa. Però, com se sol dir, "de bones intencions l'infern n'és ple", perquè quan hom, esperançat, es decideix a consultar el glossari, es troba amb coses com aquesta:

"VERGA: Percha de la que se larga una vela y que cuelga de uno de los palos de una nave mediante una boza u ostaga, se sujeta en la cruz con el racamento, se le da la posición horizontal o embicada con los amantillos y se orienta con las brazas."

I si no saben què és un "amantillo" no s'esverin; aqui està el glossari per a salvar-nos:

"AMANTILLO: El cabo que va del penol de la verga a la cabeza del palo respectivo, pasa allí por una roldana y baja a cubierta, desde donde, con él, se puede dar a la verga una posición horizontal, embicada o vertical"

Esta clar? Doncs ara ja poden buscar vostès solets "boza", "ostaga", "racamento", "embicado", "braza", "penol" i "roldana"... i acompanyar-ho tot amb un paracetamol o una aspirina de tota la vida.

Més curiositats del llibre. El vaixell on està enrolat el mariner Dana surt del port de Boston, al nordest dels Estats Units i, com que el canal de Panamà (ni Panamà com a país) no existia, fa tooota la volta a Amèrica del sud per a remuntar després pel Pacífic fins a arribar al seu destí, California... que no és Estats Units. I és que Estats Units, a 1835, era això:

Estats Units (a la dreta) el 1835

La zona de colorins de la dreta eren pròpiament els Estats Units; la zona verda central eren "territoris no organitzats" i la zona groga del nord-oest es coneixia com Oregon Country, és a dir, el País d'Oregon, que no era territori dels Estats Units. L'enorme zona de color rosa, més gran que els Estats Units, situada sota l'Oregon Country era Mèxic. Sí, Mèxic. San Diego era Mèxic. Los Ángeles era Mèxic. Santa Mónica era Mèxic. Santa Bárbara era Mèxic. Monterrey era Mèxic. San Francisco era Mèxic. Dit d'una altra manera: si la desferra mental de Donald Trump tingués unes mínimes nocions d'Història calculin vostès per on hauria de fer passar el seu mur de la punyeta: l'extensió mexicana del seu país supera de molt el territori de les famoses colònies fundacionals.

Dibuix de l'edició de 1830

Més curiositats geogràfiques. Richard Henry Dana esmenta repetidament unes illes els nadius de les quals eren la mar de simpàtics: les Illes Sandwich. Uns quants nadius de les Illes Sandwich -que no s'han de confondre amb les "Sandwich del Sud" que estan a l'Antartida, que naturalment són britàniques i naturalment estan reclamades per l'Argentina-, nadius de les Illes Sandwich, dic, formaven part de les tripulacions de vaixells mercants que feinejaven a la costa pacífica del continent americà. Fins aquí res d'estrany si no fos perquè les Illes Sandwich són les que actualment es coneixen com Illes Hawaii. Si miren un mapa veuran que les Illes Hawaii o Sandwich estan posades al mig del Pacífic, que és un oceà respectable i no precisament un toll de pluja de primavera. La pregunta, per a mi inevitable, és: ¿què punyeta feien nadius hawaians (o 'sandwichers') a inicis del segle XIX, travessant el Pacífic en pla missió suïcida tenint en compte la tecnologia de l'època, per a anar a enrolar-se en vaixells mercants americans i acabar treballant-hi en condicions tan precàries com les de qualsevol becari actual? (no dic 'en condicions més precaries que les d'un becari actual' perquè no m'agrada exagerar) ¿Tan mortalment avorrit era passar-se la vida tocant l'ukelele a l'ombra d'un cocoter? Deixo el tema obert.

Hawaià de 1890 (autèntic) pujant a un cocoter

Hawaià de 1898 (autèntic) inventant el surfing

Una altra cosa que crida molt l'atenció a algú tan ignorant en coses marines com jo (i com molts de vostès, no dissimulin ara) és el fet que a començament del segle XIX els vaixells, precaris com eren, navegaven molt allunyats de la costa, quan no sembla que això fos imprescindible. Segur que sí que ho era d'imprescindible i el que passa és que la meva ignorància és majúscula, però si el lector actual del diari del senyor Dana va seguint la ruta que ell descriu, acompanyat d'una tablet o similar, amb el Google Maps posat en pantalla, el més fàcil és que se li talli una miqueta la respiració imaginant-se a ell mateix en aquelles situacions. Ja sé que a finals del segle XV el senyor Colom es va allunyar encara bastant més de la costa, però el senyor Colom estava com una cabra amb ambicions dineràries i a més no tenia ni punyetera idea de cap on anava.

Reproducció actual del vaixell de Dana

Torno un moment sobre allò de l'ús de la tablet o similar: el recomano moltíssim si es llegeix aquest llibre. Hom se'n fa molt més el càrrec del que s'hi explica.

En una reedició posterior del llibre el senyor Dana hi va afegir un annex que es pot llegir en l'edició que s'està comentant aquí. En aquest annex l'autor fa les seves valoracions personals sobre els drets i les condicions laborals dels mariners. A la seva època tals consideracions es consideraven com a molt progressistes. Amb ulls d'avui és curiós veure com eren les concepcions progressistes d'aleshores: per molt que defensés millores en les vides dels mariners el senyor Dana no qüestiona que hi hagi persones "superiors" i que aquestes, pel sol fet de ser-ho, tinguin determinats privilegis, com si fos la cosa més natural del Món.

També és curiós constatar com, des de començament del segle XXI s'està retornant a marxes forçades a condicions socials i laborals pròpies d'inici del segle XIX.

Ah, i la religió omnipresent, com sempre.

En definitiva, ens trobem davant d'un llibre que sembla que hauria de ser avorridíssim i resulta que no ho és tant. De veritat que té el seu punt, i de veritat que s'aprenen coses curiosíssimes. I de veritat també que mai havia llegit tants i tants paràgrafs sense entendre gairebé cap de les paraules que hi contenen...

Llibre aprofitable? Doncs sí, encara que no estic segur que sigui dels que aguantaria una relectura al cap d'un temps.