Títol
original: Li deien pare
Autor:
Carles Porta
Editorial:
Pòrtic
Any primera edició: 2016
Nota prèvia:
Les opinions expressades en aquest blog en general, i en aquest
comentari en particular, són del tot subjectives, evidentment.
Imagino que si es demanés a un grup de persones un comentari sobre
aquest llibre, probablement la immensa majoria se centraria en
“l'horror dels actes del pederasta”. Jo no m'hi trobo entre
aquesta immensa majoria, independentment de que consideri, com és el
cas, que qualsevol acte d'agressió sexual contra qualsevol persona,
adulta o no, és repugnant, vomitiu i digna de la resposta més
contundent per part del corpus social. Ara bé, una cosa és el fet
en sí i una altra cosa és aquest llibre. Partint d'aquesta base,
començo:
El senyor
Carles Porta és un periodista nascut l'any 1963 que ha treballat en
diversos mitjans de comunicació, entre ells Televisió de Catalunya.
Abans de “Li deien pare” el senyor Porta va publicar uns altres
dos llibres que, com aquest, tracten de fets reals que en altres
èpoques haurien estat tractats per “El Caso” i actualment
conformen la matèria prima (varietat “deixalles d'escorxador”)
que alimenta ininterrompudament programes de televisió de l'estil
del de la senyora Ana Rosa Quintana de qui humilment opino que ja fa
temps que li haurien d'haver retirat (a ella i a tot el consell
directiu de Mediaset – Telecinco) el dret de ser considerada un
exemplar de l'espècie humana, per a passar a ser inscrita més aviat
en el cens dels “Rattus Norvegicus” (per a que ens entenguem:
rata de claveguera)
De manera
semblant als seus llibres anteriors, el senyor Porta agafa uns fets
reals, en aquest cas les fosques relacions d'un pretès acollidor amb
els menors acollits, i els transforma en el que ell en diu “donar
veu als protagonistes”. És a dir, agafa quatre personatges del
drama i redacta els seus pretesos 'punt de vista' com si els
haguessin transcrit ells mateixos.
Abans de
continuar vull aclarir que ja sé que el senyor Porta, amb aquest
llibre, ha guanyat el premi Godó de reporterisme i assaig
periodístic... i que no m'impressiona en absolut. Segueixo, doncs.
Els
quatre personatges -que serveixen al senyor Porta per a jugar
estèticament amb una qüestió que d'estètica no en té res i per a
ajudar a polsar la nàusea del personal, tal com fa diàriament
l'abans esmentada Ana Rosa Quintana, més que res perquè ven- els
quatre personatges, dic, són: 'el policia' que destapa el cas, 'el
nen' abusat (un d'ells), 'el pederasta' abusador, i 'l'especialista'
en acollida de menors. Permetin-me dir alguna coseta de cadascun:
'El
policia'
Admeto
que sigui possible que el policia que va destapar el cas es conduís
com explica la versió que d'ell en fa el senyor Porta en el llibre.
Possible, però poc probable. I encara menys probable que el tal
policia parli amb la irritant correcció fabriana de la suposada
transcripció del senyor Porta. Si la versió del policia que fa el
senyor Porta fos certa ens trobaríem davant d'un funcionari de la
seguretat pública extraordinàriament vulnerable a les
emocionalitats que li provoquen els casos en què treballa i,
francament, això seria bastant perillós, no creuen? Això sí, el
seu català és correctíssim, gràcies a Déu.
Em
permeto opinar (i les meves opinions no tenen necessàriament cap
valor, ja saben) que 'el policia' és el recurs que fa servir el
senyor Porta per a intentar tocar ben tocada la fibra del lector, de
tal manera que així continuï circulant, ja sense protecció, cap a
les altres tres estacions que encara li queden... i de passada
posar-ho bé per al jurat del premi Godó, a qui es veu que li
agraden aquestes coses.
'El nen'
De fet,
'el nen' no és cap nen; sí que ho va ser en el seu moment, és
clar, com tothom, i sí que va ser víctima del pretès acollidor,
però qui ara 'parla' (segons el senyor Porta) ja té una edat i
aquesta edat no és la de cap 'nen'; però es clar, referir-se a algú
que té vint-i-set anys com a 'nen' ajuda a remoure millor els
budells, com molt bé sap la senyora Ana Rosa Quintana i també
segurament el senyor Porta. I fer parlar al 'nen' com ho fa el senyor
Porta també ajuda bastant a la producció de moviments intestinals.
I a orientar al jurat del premi Godó.
'El
pederasta'
Com en
els casos del 'policia' i del 'nen', la personificació que el senyor
Porta fa del pretès acollidor és, pel cap baix, discutible. Potser
sí que l'individu real s'expressa com el personatge, però la
veritat és que costa bastant de creure, i encara costa més de
creure que faci el tipus de reflexions que fa amb la sorprenent
serenitat que li atribueix el senyor Porta. Des del meu punt de vista
(subjectiu, és clar, insisteixo) se'ns pinta una mena de robot que
actua en base a uns orígens desgraciats (per descomptat) que el
condueixen a una manera de funcionar 'peculiar' i que ens l'explica
amb una naturalitat igualment 'peculiar'. O l'odies o t'esgarrifes o
et quedes descol·locat. Sento una gran curiositat per saber quina de
les tres reaccions va ser majoritària entre els membres del jurat
del premi Godó.
'L'especialista”
El
personatge (o millor dit 'la' personatge) dit 'especialista' ja és
d'escàndol. Curiosament aquest me'l crec més, potser perquè n'he
vist uns quants d'aquesta mena. 'L'especialista' -que, per a variar,
d'especialista no en té res- és una senyora a qui en un moment
donat de la seva vida li van brotar uns ufanosos trets messiànics
que la van dur a salvar a tot nen desvalgut que se li creuava pel
davant; i si no se li creuava l'anava a trobar, què caram! que una
messies és una messies i no anirà a quedar-se amb els braços
creuats pel simple fet que no hi hagi pobres desgraciats a l'abast!
Naturalment, per a tot bon messiànic patològic, el més important
no és a qui salva, i ni tan sols a quants salva; no, el més
important és que el reconeguin, i en el fons (o no tan en el fons)
que l'adorin.
Doncs bé,
la senyora especialista aquesta va crear una mena de fundació
salva-nens que es dedicava a gestionar acolliments per a la Direcció
General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) de la
Generalitat de Catalunya. En el moment en què li van dir que havien
detingut per suposats abusos sexuals a una de les persones a qui
solia derivar nens per a acollir ¿quin creuen va ser un dels seus
primers pensaments en ple 'atac de desesperació'?:
“Oh no,
Déu meu! No és possible que això m'estigui passant a mi!”
És clar
que no t'estava passant a tu, capulla! Estava passant als nens,
imbècil!. No sé si m'explico.
El més
important no eren els nens; el més important era com quedava la
imatge de la 'destrossada especialista', que a sobre no va veure ni
un euro del premi Godó, per a més INRI (mai millor dit en el cas
d'una messiànica).
Total,
que no sé si ho han notat però a mi el llibre no m'ha agradat, i no
m'ha agradat perquè he trobat que estava fora de lloc escriure unes
dramatitzacions tan innecessàries com inversemblants sobre uns fets
que ja venen prou dramatitzats de fàbrica.
Naturalment
aquesta és una opinió personal, torno a repetir; i està clar que
el jurat del premi Godó pensa diferent.
Llibre
aprofitable? Segur que sí, si vostè es el Comte de Godó.
