Títol
original: The Last Empire. The final days of the Soviet Union
Autor:
Serhii Plokhy
Editorial: Turner
Any primera edició original: 2014
Editorial: Turner
Any primera edició original: 2014
Any
primera edició per Turner: 2015
Malgrat
que uns quants de nosaltres ho vam veure en directe per televisió,
ens va costar molt de creure. La desintegració de la Unió
Soviètica? Impossible! ¿Com podia desapareixer així com així un
estat gegantí que juntament amb els Estats Units ens havia mantingut
a tots a la punta de la Tercera i definitiva Guerra Mundial durant
quaranta cinc anys? I el cas és que sí, que un bon dia ens vam
llevar i ja no hi havia Unió Soviètica.
Però no
ens deixem dur per aquella imatge fàcil que diu que la Unió
Soviètica es va dissoldre en quatre mesos, els que van des del cop
d'estat d'opereta d'agost de 1991 fins a la retirada de la bandera
roja de la famosíssima torre del Kremlin el desembre del mateix any.
El procés
de desintegració de la Unió Soviètica va començar molt abans, com
a molt tard amb la desaparició de Leonid Bréjnev el 1982, cosa que
també ens va costar de creure a molts perquè aquell senyor, que era
avorridíssim i potser per això mateix, semblava etern, amb el dit
posat permanentment en el botonet dels disparadors dels míssils
nuclears, com els seus col·legues de torn a Washington.
 |
| Leonid Ilitx Bréjnev |
A Bréjnev
el va succeir Iuri Andrópov, que només va durar dos anys
(1982-1984). Acostumats a que els Secretaris Generals soviètics es
mantinguessin en el poder com a mínim una mitjana de temps
equivalent a la que sol durar un Papa catòlic, la desparició
d'Andrópov també ens va sobtar als soferts televidents de l'època.
Per cert que això de la comparació amb el Papa catòlic no és
gratuïta: d'una banda, tant el Papa com el Secretari General són
'elegits' per una cúpula gerontocràtica; i d'una altra banda tant
el Papa com el Secretari General només solen deixar el càrrec quan
els sobrevé una parada cardiorespiratòria involuntària i
definitiva.
 |
| Iuri Vadímirovitx Andrópov |
Al
malaguanyat Andrópov, de qui gairebé no vam tenir temps ni
d'aprendre'n el nom, el va seguir Konstantín
Txernenko, que va batre el rècord de velocitat del seu predecessosr:
va durar un any i un mes (febrer 1984 – març 1985). Si això no
era un senyal de que la Unió Soviètica ja estava degenarant a
marxes forçades, ja em diran vostès què era.
 |
| Konstantín Ustínovitx Txernenko |
I finalment: Tatxaaann!! Apareix Mikhaïl
Superstàrovitx Gorbatxov!! En realitat es diu Mikhaïl Serguéievitx,
disculpin l'expansió; és que és un dels meus herois històrics de
tots els temps.
 |
| Mikhaïl Sergéievitx Gorbatxov |
El senyor
Gorbatxov no va trigar ni cinc minuts a causar un altre accés agut
d'incredulitat als televidents que ens miravem tot allò des del sofà
de casa, i aquest cop l'accés d'incredulitat va anar acompanyat
gairebé d'una aturada de la respiració: Mikhaïl Serguéievitx
iniciava un procés de democratització de la Unió Soviètica!
Imaginin l'atac d'ansietat que van patir els directors del Pravda i
de l'Izvéstia, els dos diaris del règim per antonomàsia, quan de
cop i volta es van adonar que eren incapaços d'identificar on era i
qui era l'enemic del poble soviètic.
Per cert
que en aquells moments corria un bonic acudit per Moscou: “Pravda”
significa 'veritat', i “Izvéstia” significa 'notícies'; l'acudit
deia que no hi havia pravda a Izvéstia ni tampoc izvéstia a Pravda.
Bo, eh?
 |
| Pravda |
 |
| Izvéstia |
Bé
doncs, el cas és que, paradoxalment, l'intent de Gorbatxov de salvar
la Unió Soviètica del seu enfonsament (que ell veia claríssim) per
la via de democratitzar-la, justament va contribuir, i molt, al
col·lapse definitiu de l'Estat i a la seva desaparició.
Està
clar que aquesta no era ni molt menys la intenció de Gorbatxov, i
està clar també que ell no va ser l'únic i ni tant sols el
principal responsable del fracàs de la democratització i la
supervivència de la Unió Soviètica. Gorvatxov es va enfrontar a
autèntics impossibles, i va perdre.
D'una
banda és difícilment democratitzable un règim que es fonamenta
ideològicament i constitucionalment en una “dictadura”, ni que
sigui “del proletariat”. Mantenir una dictadura del proletariat
per la via de democratitzar-la és un oxímoron existencial. O és
dictadura o és democràcia, però totes dues coses alhora no pot
ser.
Les
reformes iniciades per Gorbatxov van causar un inevitable daltabaix
econòmic que va repercutir immediatament en la població, que ja
vivia des de sempre en una inacabable situació de precarietat. Per
tant la població, lluny de donar suport a les mesures de Gorbatxov,
va aprofitar la novíssima llibertat informativa i d'opinió per a
deixar-lo verd.
Qui podia
haver-lo ajudat a superar els primers moments difícils per a fer
possible finalment una Unió viable i no dictatorial (és a dir 'no
soviètica', en realitat) va fer tot el contrari. En primer lloc, els
jerarques ultraortodoxos del règim de tota la vida es van aterrir
només de pensar que estaven a un pas que se'ls acabés la seva
posició de domini incontestable, i van organitzar-li a Gorbatxov un
cop d'estat de la senyoreta Pepis que fins i tot va arribar a guanyar
en incompetència i folklore al cop d'estat espanyol de deu anys
abans.
En segon
lloc, hi va haver tota una colla de 'llestos' que van veure que
aquella era una oportunitat d'or, única i irrepetible, de fer
fulgurants guanys de poder polític i econòmic per la via de
saquejar a fons el cadàver de la Unió Soviètica. “Marica
l'últim!” va ser el crit de guerra d'aquests personatges (entre
ells Vladimir Putin) en la més rància tradició homofòbica russa –
eslava – soviètica.
I en
tercer lloc, però de cap manera últim, Ieltsin. Borís Nikolàievitx
Ieltsin, president de Rússia, la república més extensa de la Unió
Soviètica. S'ha arribat a dir que a la Unió Soviètica la va
enfonsar la pugna entre Ieltsin i Gorbatxov, que no es podien veure
mútuament ni en pintura. Això és exagerat, és clar, però no és
gens exagerat dir que Borís Ieltsin és potser un dels egòlatres
alcohòlics més enormes que ha donat mai la Gran Mare Rússia en
tota la seva història. A Ieltsin només l'importava Ieltsin (i el
whisky més que el vodka, mira tu). Personatge mesquí, histriònic,
venjatiu i pallasso, es va voler assegurar un lloc digne a la
història a base de “surt tu, que m'hi poso jo”, i a fe que el
'lloc' el va obtenir, encara que 'digne' no seria el qualificatiu que
millor el definiria.
 |
| Boris Nikolàievitx Ieltsin |
¿I els
Estats Units? Els Estats units estaven en època electoral. Al
president, George Bush sènior, els esdeveniments soviètics de 1991
el van agafar amb el pas canviat i no sabia gairebé què fer, així
que va adoptar d'entrada la sàvia postura de no mullar-se gaire. Al
final no se'n va estar de cometre la indignitat miserable de
pretendre que la desaparició de la Unió Soviètica i el consegüent
final de la Guerra Freda havien estat el producte de la superioritat
moral dels Estats Units. Va arribar a dir que “la Guerra Freda no
s'ha acabat, l'hem guanyat” i que “els Estats Units han guanyat
la Guerra Freda per la Gràcia de Déu” (cito textualment).
 |
| George Bush sènior |
Doncs
això. Ah, me n'oblidava, aquest llibre va dels darrers mesos de la
Unió Soviètica i sí, és aprofitable; no gaire entretingut, una
mica plasta, però aprofitable sens dubte; de veritat que s'aprenen coses.
