EL MUNDO SEGÚN GARP

John Irving nº 4

Títol original: The world according to Garp
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1978

Jenny Fields és una noia de casa bona que decideix que els convencionalismes propis de la seva família i la seva classe social no van amb ella. Es fa infermera (cosa que en el seu entorn es considera, com a mínim, excèntric) i acaba concebint un fill a qui li posa de nom “Garp”, que és el cognom del pare natural, qui, sigui dit de passada, mai se n'arriba a assabentar de que ha contribuït a ser pare d'algú.

Explicat així, sembla com si ens trobessim davant d'una comèdia d'embolics amb una certa tirada al vodevil. Res més lluny. El primer terç del llibre està protagonitzat per Jenny Fields, la mare de Garp, i ja des del primer moment queda clar que aquesta senyora és molt especial i “molt seva”; el pitjor que es pot fer és no prendre-se-la seriosament, encara que hom no acabi d'entendre per què fa les coses que fa. Pàgina a pàgina Jenny Fields es va convertint en un personatge més i més consistent al voltant del qual acabarà girant tot un univers.

En els altres dos terços del llibre el protagonista és l'univers de Garp, el fill de Jenny. Garp és el que la seva mare “ha causat” que sigui, i per tant tampoc no és un personatge gens fàcil. De fet no hi ha cap personatge que sigui fàcil en aquesta novel·la, i a més tots ells van guanyant en profunditat (molta profunditat) a mesura que va avançant el llibre.

John Irving aconsegueix que hom quedi atrapat sense remei en l'òrbita de l'univers de Jenny Fields, primer, i en la de l'univers de Garp després... fins que arriba un moment en que decideix acabar el llibre. I l'acaba. Del tot. I a segons quins lectors, com per exemple a mi, els deixa sense respiració. És l'estil del senyor Irving.

“El món segons Garp” no és 'només' una novel·la; ni tampoc és 'només' una magnífica novel·la; és tot un compendi d'emocions; emocions que els personatges desencadenen i senten, i que poden acabar atrapant i gairebé conduïnt les emocions del propi lector; potser no de tots els lectors, és clar, però pel que fa a mi puc assegurar que no me n'he lliurat; i no me'n penedeixo.

Llibre aprofitable? El dubte sobra.