Autor: Eric Frattini
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2012
Aclariment primer: aquest llibre va ser
escrit i publicat abans de l'abdicació de Joseph Aloisius Ratzinger. Per
tant no seria gaire rigorós dir que l'autor s'ha aprofitat d'aquesta
circumstància per a assegurar-se un determinat volum de vendes.
Aclariment segon: els Papes, en tot cas,
abdiquen, no "dimiteixen" ni "renuncien". Són monarques, i a més
monarques absoluts "posats i inspirats per Déu", en la més estricta
tradició de l'Edat Mitjana. Ho dic perquè trobo escandalós que gairebé
la totalitat de professionals que treballen en els mitjans de
comunicació hagin parlat de "dimissió" i en algun cas de "renúncia",
però pràcticament mai d'abdicació, que és el terme que correspon. Se
suposa que els professionals dels media tenen una cultura ¿no?
Bé, comencem a centrar-nos en el tema del
llibre. El senyor Frattini ens porta aquesta vegada una col·lecció de
peces vaticanes de les que es podrien usar per a fer una pel·lícula
escrita per Umberto Eco, interpretada per Al Pacino i dirigida per
Francis Ford Coppola.
La tesi subjacent -i jo diria que també
prou explícita- del llibre és que tant el Vaticà com l'església
catòlica, per molt diví que sigui el seu origen, són institucions
innegablement humanes regides, això sí, per una Santíssima Trinitat,
encara que no la Santíssima Trinitat oficial, sinó la real: el Poder,
els Diners i el Sexe.
La cosa del Poder està clara i a aquestes alçades de la pel·lícula s'hauria de ser molt ingenu o molt hipòcrita per a negar-ho.
Pel que fa als Diners, no són altra cosa
que el Poder presentat sota una forma més concreta i tangible, de la
mateixa manera que, dins de la Trinitat clàssica, Déu Fill és una
manifestació més concreta i tangible de Déu Pare.
I finalment, pel que fa al Sexe, he
d'admetre que en aquest llibre el senyor Frattini no en fa un tema
central, però és que de fet no li cal perquè en el seu moment ja va
escriure un volum dedicat exclusivament a això ("Los Papas y el sexo")
on queda més que clar el que també s'ha sabut de tota la vida: que el
sexe, com a instrument de poder, pot ser d'una eficàcia demolidora.
Si durant els anys setanta i vuitanta del
segle XX, el superstar del Vaticà i la seva banca era l'inefable bisbe
Paul Marcinkus, actualment aquest lloc l'ocupa (i així ens ho explica el
senyor Frattini) el no menys inefable arquebisbe Bertone.
A Marcinkus, apart de diverses i
celebrades ocupacions gangsterils des del seu lloc de controlador de la
banca vaticana, se li ha arribat a atribuir haver tingut relació amb la
desaparició (que encara persisteix) d'una adolescent de 15 anys, per
motius polítics, i també se l'ha arribat a acusar de contribuir a que el
Papa Joan Pau I tingués un dels regnats més breus de la Història. Tot
això presumptament, és clar.
Pel que fa a l'amic Bertone -qui encara a
hores d'ara, abril de 2013, és Secretari d'Estat del govern vaticà- no
falta qui li atribueix un paper més que destacat en el fet que el Papa
Benedictus XVI hagi acabat abdicant. Bertone seria actualment allò que
va ser Marcinkus en el passat, només que perfeccionat: un gangster amb
tractament d'Eminència Il·lustríssima, que no només s'ha esforçat en
deixar ben clar qui controla la proverbialment fosca i corrupta banca
vaticana -ell, és clar- sinó que també ha procurat deixar que quedés
entès sense gaire espai per al dubte que qui ha de controlar els fils
polítics també és ell. Per damunt d'ell, ni Déu, i encara menys el Papa;
potser per això el Papa ha acabat abdicant i de la situació
administrativa de Déu fa temps que no se'n té cap notícia.
Llibre il·lustratiu (o "Il·lustríssim",
segons es miri) i aprofitable, per allò que té de didàctic i informatiu,
encara que l'espai dedicat a les finances vaticanes pugui arribar a ser
una mica farragós per a qui no sigui economista i no estigui cridat pel
Senyor a entendre les sofisticades interioritats de l'alta delinqüència
bancària.
