Autor: Antony Beevor & Artemis Cooper
Editorial: Crítica
Any de la primera edició original: 1994
Any de la primera edició a Crítica: 2003
L'any 2007 Giles MacDonogh va publicar un llibre
(After The Reich - Después del Reich) on explicava què va passar a
l'Europa central immediatament després que va caure el Reich de Hitler,
és a dir, els horrors que van viure els ciutadans dels territoris
oficialment perdedors de la Segona Guerra Mundial durant la primera
etapa de la postguerra; per cert, que dic això de "territoris
oficialment perdedors" perquè la Segona Guerra Mundial, com totes les
guerres, la va perdre tothom. ¿O és que algú coneix alguna guerra en què
s'hi hagi guanyat alguna cosa?
Doncs resulta que tretze anys abans de que el senyor MacDonogh publiqués el seu llibre, el senyor Antony Beevor i la senyora Artemis Cooper ja havien escrit una cosa semblant però referida a França, posant-hi gairebé tot el pes a la ciutat de París, és clar, que això del centralisme, a França, és com una religió.
Curiós fenomen, aquest de la memòria selectiva. En el cas de la Història sembla tenir una funció estètica molt important, gairebé fonamental. La imatge que ve a la ment de gran part de la gent quan hom es refereix al final de l'ocupació alemanya de França és la d'un senyor altíssim, amb un nas considerable, entrant majestuosament a París com un gran alliberador i conduïnt el país a la reconstrucció immediata i al restabliment de la "Grandeur". És a dir, efectivament, tot molt "estètic".
Doncs resulta que no; aquesta imatge no és més que una icona maquillada d'aquell moment, que no té cap relació amb el que va passar en realitat. En primer lloc, al general De Gaulle (el senyor altíssim amb un nas considerable) no se'l prenia seriosament ningú, i els francesos menys que ningú. L'alt (d'alçada) general es va passar mesos i mesos dient a tothom que vulgués escoltar-lo, que ell era el restaurador de França, i la majoria de les vegades la resposta solia ser "vostè segui, calli i no emprenyi, que aquí estem treballant per a reparar aquesta desgràcia de país".
D'altra banda el Partit Comunista francès sembla que va a arribar a controlar unes quotes de poder inversemblantment extenses, segons diuen els autors d'aquest llibre; i el Partit Comunista francès -estalinista, naturalment- va seguir controlant aquestes quotes de poder durant bastant més que quatre dies. Això tampoc surt a la foto típica que ens ha quedat del moment.
I per un altre cantó, els grans, conegudíssims i posteriorment consagradíssims noms de la més exquisida intel·lectualitat francesa (i associats) es dedicaven a posar-se verds mútuament en nom de la irrenunciable puresa de ves a saber què. Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Albert Camus, André Malraux, Picasso, Hemingway... es podien comportar de manera sublim o com autèntiques peixateres (amb tots els respectes per a les peixateres), depenent de com estava l'atmosfera en general i la de Saint Germain des Prés en particular.
De literatura sobre la Segona Guerra Mundial n'hi ha moltíssima, però de llibres sobre la gran pregunta que Europa es va fer immediatament acabada aquella barbaritat ("I ara, què?") n'hi ha ben pocs. S'agraeix que de tant en tan hi hagi algú que ompli una mica aquest buit i que ens recordi que de Dia de la Victòria només n'hi va haver un i va durar vint-i-quatre hores... i no per a tothom.
Doncs resulta que tretze anys abans de que el senyor MacDonogh publiqués el seu llibre, el senyor Antony Beevor i la senyora Artemis Cooper ja havien escrit una cosa semblant però referida a França, posant-hi gairebé tot el pes a la ciutat de París, és clar, que això del centralisme, a França, és com una religió.
Curiós fenomen, aquest de la memòria selectiva. En el cas de la Història sembla tenir una funció estètica molt important, gairebé fonamental. La imatge que ve a la ment de gran part de la gent quan hom es refereix al final de l'ocupació alemanya de França és la d'un senyor altíssim, amb un nas considerable, entrant majestuosament a París com un gran alliberador i conduïnt el país a la reconstrucció immediata i al restabliment de la "Grandeur". És a dir, efectivament, tot molt "estètic".
Doncs resulta que no; aquesta imatge no és més que una icona maquillada d'aquell moment, que no té cap relació amb el que va passar en realitat. En primer lloc, al general De Gaulle (el senyor altíssim amb un nas considerable) no se'l prenia seriosament ningú, i els francesos menys que ningú. L'alt (d'alçada) general es va passar mesos i mesos dient a tothom que vulgués escoltar-lo, que ell era el restaurador de França, i la majoria de les vegades la resposta solia ser "vostè segui, calli i no emprenyi, que aquí estem treballant per a reparar aquesta desgràcia de país".
D'altra banda el Partit Comunista francès sembla que va a arribar a controlar unes quotes de poder inversemblantment extenses, segons diuen els autors d'aquest llibre; i el Partit Comunista francès -estalinista, naturalment- va seguir controlant aquestes quotes de poder durant bastant més que quatre dies. Això tampoc surt a la foto típica que ens ha quedat del moment.
I per un altre cantó, els grans, conegudíssims i posteriorment consagradíssims noms de la més exquisida intel·lectualitat francesa (i associats) es dedicaven a posar-se verds mútuament en nom de la irrenunciable puresa de ves a saber què. Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Albert Camus, André Malraux, Picasso, Hemingway... es podien comportar de manera sublim o com autèntiques peixateres (amb tots els respectes per a les peixateres), depenent de com estava l'atmosfera en general i la de Saint Germain des Prés en particular.
De literatura sobre la Segona Guerra Mundial n'hi ha moltíssima, però de llibres sobre la gran pregunta que Europa es va fer immediatament acabada aquella barbaritat ("I ara, què?") n'hi ha ben pocs. S'agraeix que de tant en tan hi hagi algú que ompli una mica aquest buit i que ens recordi que de Dia de la Victòria només n'hi va haver un i va durar vint-i-quatre hores... i no per a tothom.
