VATICANO, S.A.

Títol original: Vaticano S.p.A.
Autor: Gianliugi Nuzzi
Editorial: Ediciones Martínez Roca
Any primera edició: 2010

L'Engany, la Mentida, la Hipocresia i l'Ocultació, tot en majúscules, són quatre de les Grans Arts en les que l'església catòlica és Mestra de Mestres. Des del primer dia. Per cert, per si algú no ho ha notat, aquest blog no és neutral ni pretén ser-ho. Fet l'aclariment, continuem. Un dels exercicis d'ocultació que l'església catòlica ha practicat amb més alegria des de la seva fundació, és el de l'emmascarament més descarat (valgui la contradicció) de les seves pròpies institucions internes, començant pels noms que els ha atorgat.

Per exemple, rere el nom de "Santa Aliança" s'amaguen els Serveis Secrets del Vaticà, que existeixen des de 1556 i a hores d'ara són plenament actius; el "Sodalitium Pianum" ("Associació de Pius", i el tal Pius és Pius X) és el servei de contraespionatge del Vaticà, fundat l'any 1906 i que es dedica a espiar als seus propis correligionaris; la "Congregació per a la Doctrina de la Fe" és la successora de la Inquisició; i l'Institut per a les Obres de Religió (IOR) és una entitat bancària, probablement una de les més brutes, delictives i corruptes que han existit mai: és el Banc del Vaticà.

Doncs bé, aquest llibre tracta exclusivament del IOR (per a informació sobre els Serveis Secrets, si els ha fet gràcia la referència -amb assassinats i altres delictes encoberts inclosos- no deixin de llegir "La Santa Alianza", d'Eric Frattini; no té desperdici).

L'IOR va ser creat oficialment l'any 1942, però això no vol dir que abans no existís cap estructura bancària depenent de l'església catòlica, ni tampoc que en el sí de l'església catòlica no es cometessin pecats de molt alta volada contra aquell manament que diu "no robaràs". De fet cap a mitjan segle XVIII, un tal Niccolò Coscia, nomenat cardenal per un papa que curiosament va adoptar el nom de Benedictus (Benedictus XIII, el de veritat, no el Papa Luna) va protagonitzar el primer Sant Escàndol financer en enriquir-se de manera fulgurant i fraudulenta gràcies a les finances vaticanes. El papa següent, Clemente XII, ple de santa indignació, el va fer detenir, jutjar i tancar en el Castell de Sant'Angelo; però el successor de Clemente XII, que casualment (o no) també es deia Benedictus (el XIV), el va alliberar poc després d'arribar a la trona pontifícia. Curiosos, els papes que es diuen Benedictus.

Tres segles i mig després, en els anys 80 del segle XX, l'IOR es va fer famós per la seva relació amb un dels escàndols financers més rocambolescos i majúsculs del temps de la Guerra Freda, l'escàndol del Banco Ambrosiano, que va elevar a la categoria d'estrelles mediàtiques a grans delinqüents com l'arquebisbe Paul Marcinkus -director de l'IOR-, Roberto Calvi -director del Banco Ambrosiano-, Licio Gelli -Venerable Mestre de la Logia Propaganda Due- o Michelle Sindona -banquer, membre de la Logia Propaganda Due, relacionat amb l'IOR per via del Papa Paulus VI, instigador de l'assasinat d'un advocat, etc, etc-.

Seria un gran error pensar que aquest va ser el gran escàndol de l'IOR. No; aquest va ser el gran escàndol publicitat de l'IOR, la punta de l'iceberg, un iceberg que encara existeix i que està fet de trames de blanqueig de diners, col·laboració necessària en l'evasió de capitals, fraus a gran escala amb bons de l'estat (de l'estat italià, no del Vaticà), dipòsits en paradisos fiscals (el propi Vaticà és un paradís fiscal), manipulacions polítiques (sobre el sindicat Solidarnosc de Lech Walesa, sobre la Democràcia Cristiana italiana...), ocultació d'operacions econòmiques il·legítimes fetes per tercers (entre ells Giulio Andreotti, set vegades Primer Ministre d'Itàlia) i altres menudències que causen meravella.

Curiosament en aquest llibre gairebé no es parla de Silvio Berlusconi i el seu entorn. Això pot ser degut a que Silvio Berlusconi no hagi estat mai involucrat en cap trama vaticana (si us plau, no riguin tan fort), o bé a que a hores d'ara (2010) tenir la gosadia de parlar de Silvio Berlusconi pot sortir molt car (vegin "El Saqueo de Roma", d'Alexander Stille).

Dues notes finals. La primera: el mes de novembre de 2010 la cúria vaticana, amb Benedictus XVI -un altre Benedictus- al capdavant) va anunciar que no pensava pagar ni borratxa cap indemnització a les víctimes (o familiars, en el cas de les víctimes suïcidades) de la violència sexual perpetrada per capellans i bisbes catòlics sobre nens urbi et orbe. "Ho han de pagar les diòcesis", van dir, no les finances vaticanes; tenint en compte la facilitat que tenen les diòcesis per a declarar-se insolvents, el negoci és rodó.

I segona, a tenir bastant en compte: aquest llibre està escrit per a ser entès per persones que tinguin nocions d'economia més que inicials. El comú dels mortals, com qui escriu aquesta resenya, s'arrisca a no entendre el noranta per cent dels embolics que s'hi expliquen. Tot i així, val a dir que si un té la moral d'arribar fins al final (i creguin-me que se'n necessita), acaba amb un atac d'indignació més que considerable. 

LOS SECRETOS DE CONNAUGHT SQUARE

Sèrie Pitt nº 23

Títol original: Seven Dials
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2003

No faré cap comentari sobre el fet de que el títol original d'aquesta novel·la, "Seven Dials" (nom d'un barri del West End de Londres), s'hagi convertit en "Los secretos de Connaught Square". És inútil. Demanar que en aquest país es respectin els títols originals dels llibres traduïts és com demanar que l'església catòlica es cregui l'Evangeli. No val la pena perdre el temps en impossibles.

Aquest cop la senyora Perry ens planteja dues històries paral·leles: d'una banda, l'assassinat d'un diplomàtic britànic de segona fila -del que en resulten sospitosos una dona egípcia i un ministre del govern de Sa Victoriana Majestat- i d'una altra banda la desaparició inexplicable d'un ajut de cambra.

Com sol ser habitual en els darrers episodis de la sèrie Pitt, aquest cop també hi ha un rerafons històric del que és convenient estar-ne informat per a seguir la trama amb un millor coneixement de causa.

Aquesta vegada ens hem de remuntar a finals del segle XVIII, concretament a 1798. Aquell any Napoleon Bonaparte va envair Egipte i no es va carregar a canonades el nas de l'Esfinx, contràriament al que s'ha sostingut durant dècades. De tota manera tampoc no va tenir gaire temps de depredar gran cosa perquè tres anys després, el 1801, els otomans, els mamelucs (èlite militar sorgida d'esclaus al servei dels musulmans durant l'edat mitjana i que va governar Egipte durant centúries) i els britànics el van fer fora del país de les piràmides milenàries.

Estranyament els britànics no es van quedar a Egipte, però els mamelucs i els otomans, sí, i a ells s'hi van afegir els albanesos que, teòricament, estaven subordinats als otomans, però només teòricament, de tal manera que va ser un comandant de regiment albanès, un tal Muhammad Alí Pasha, qui l'any 1805 es va acabar imposant i es va fer reconèixer governador d'Egipte per part del soldà otomà (si s'han perdut tornin a rellegir el paràgraf; la Història mai ha estat una disciplina fàcil).

Però a Muhammad Alí Pasha això de ser governador li semblava poca cosa així que poc temps després va decidir proclamar-se virrei i fundar una dinastia pròpia de tal manera que el succeïssin els seus fills i els fills dels seus fills independentment del què pensés el soldà otomà de torn. És a dir, que teòricament Egipte formava part de l'Imperi Otomà, però a la pràctica no.

D'aquesta manera Muhammad Alí Pasha es va convertir en el creador del que se'n podria dir l'Egipte modern, reformant economia, política i estructura social i aproximant-les als estils europeus.

Una de les coses que va fer (1820) Muhammad Alí Pasha va ser introduir a Egipte la fibra llarga de cotó, que cap a finals de segle XIX acabaria per convertir l'agricultura del país en una mena de monocultiu. Aquest monocultiu va quedar repartit entre uns quans latifundis que, al seu torn, van caure en mans de propietaris estrangers que es van dedicar a canalitzar la producció cap als mercats internacionals. Atenció al detall perquè és justament un dels que dóna pes a la novel·la de la senyora Perry.

D'altra banda Alí Pasha va iniciar una sèrie de conquestes militars (nord del Sudan, Síria i parts d'Aràbia i Anatòlia) que van posar molt nerviosos als europeus, que temien que l'hiperactiu virrei acabés per conquerir el propi Imperi Otomà, cosa que pel que sembla no els convenia gaire, així que fent ús de la diplomàcia ("o deixes de fer animalades o t'enviem a l'altre barri"), el van obligar a retornar els territoris envaïts, permetent-li però que és quedés amb Sudan i el control d'Egipte. Corria l'any 1841.

Passa el temps i Saïd, un dels successors de Muhammad Alí, s'embarca en una empresa que resultaria ser ruïnosa: la construcció del Canal de Suez. El finançament de la construcció va quedar repartit entre la societat constituïda pel constructor, Ferdinand de Lesseps, i el govern de Saïd, qui a més va aportar terres, pedreres, subministrament d'aigua potable i les quatre cinquenes parts dels treballadors, tots forçats, cosa que no va beneficiar precisament els seus índexs de popularitat.

El canal va quedar acabat l'any 1869. Conseqüències immediates: el país queda terriblement endeutat amb els bancs europeus per culpa dels costos econòmics de la construcció, i la població, que ja estava una mica alterada per allò dels treballs forçosos, acaba per alterar-se del tot quan el govern -en un intent d'eixugar el deute- li incrementa els impostos fins a extrems impossibles.

La situació és fa tan insostenible que l'any 1875, Ismail, successor de Saïd, es veu obligat a posar a la venda la participació egípcia del Canal de Suez. I aquí, per fi!... arriben els britànics per a quedar-s'hi. Va ser el Primer Ministre britànic de l'època, el senyor Disraeli, qui va convèncer a la reina Victòria de que comprar la participació egípcia en el canal era un negoci imprescindible, ja que així l'Imperi Britànic passaria a controlar definitivament les rutes comercials cap a la seva megacolònia, l'Índia. 

Primera conseqüència: en tres anys el govern d'Egipte queda controlat per francesos i britànics.

Segona conseqüència (1879): sorgeixen els primers grups nacionalistes, contraris a Ismail i la ingerència europea.

Tercera conseqüència (1882): França i Gran Bretanya reaccionen intervenint militarment i bombardejant Alexandria. Finalment Gran Bretanya es fa amb el control de la situació, instaura un govern titella i converteix Egipte en un protectorat seu. Tan "benemèrita" i lucrativa influència britànica sobre Egipte es va mantenir fins l'any 1952, en què Gamal Abdel Nasser va dir que ja n'hi havia prou de tanta tonteria. 

I tornem a la novel·la de la senyora Perry. La trama se situa l'any 1893 o 94. En aquell moment Egipte és protectorat britànic en les condicions que ja hem vist, i produeix quantitats més que considerables de cotó (recorden allò del cotó de 1820?). Aquest cotó és comprat a preu irrisori per la metròpoli, Gran Bretanya, que el manufactura dins les seves factories tèxtils i el revèn a tot l'Imperi, inclòs Egipte, a preus que d'irrisoris no en tenen res. Es beneficien els empresaris britànics, és a dir, Lord Tal i Sir Qual. En surten perjudicats els treballadors de les fàbriques britàniques, que treballen més hores que un rellotge per a cobrar sous d'autèntica misèria, i els egipcis, a qui no se'ls permet manufacturar res i que cada vegada estan més furiosos per la presa de pèl i l'explotació impune a que se'ls sotmet.

Doncs bé, ara ja estan vostès situats. Ja poden llegir còmodament, si els ve de gust, "Seven Dials" (o "Los secretos de Connaught Square", segons la delirant transformació que Random House - Mondadori ha fet del títol original). Segurament la part inventada de la història de la senyora Perry no és tan interessant com la part real de la Història amb majúscules, però té el seu punt. Ah, i les pràctiques político-econòmiques que descriu el llibre, situades a finals del segle XIX, continuen vigents en l'actualitat i gaudeixen d'un immillorable estat de salut. No ho perdin de vista.