Autor: Jean-Marc Gonin & Olivier Guez
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2009
Es tracta d'un assaig semi-novel·lat; per a entendre'ns, si fos un programa de televisió diriem que és un documental dramatitzat. És el relat de les circumstàncies immediates que van envoltar la caiguda del mur més famós de la guerra freda, des de trenta-quatre dies abans (6 d'octubre de 1989) fins a dos dies després (11 de novembre de 1989).
El 6 d'octubre de 1989, Erich Honecker encara era el President de la República Democràtica Alemanya. Ho havia estat, de manera indiscutida, des de 1976, però l'home, pro-soviètic de tota la vida, no podia ni sospitar que tretze anys després l'enfonsament del bloc comunista en general, i el seu en particular, vindria precisament de la maneta del Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el senyor Gorbatxov. L'any 1989 Honecker va fer un titànic esforç per a tancar els ulls a la realitat i es va resistir fèrriament a admetre l'existència de la perestroika, fins i tot quan ja feia mesos que la tenia a sobre. Honecker encara vivia, i volia seguir vivint, a 1945. La perestroika el va atropellar.
El 6 d'octubre de 1989 Egon Krenz era el delfí de Honecker i, encara que no destacava precisament per ser un prodigi d'intel·ligència, es va adonar que o bé la RDA s'adaptava als aires huracanats que venien de la perestroika o bé l'huracà s'enduria per davant la RDA en menys que un triga a dir "per les barbes de Lenin". L'adaptació a l'huracà passava necessàriament per defenestrar Honecker. Ho va aconseguir. Tretze dies després queia el mur de Berlín. Un mes després del mur, queia ell mateix. Deu mesos després queia la República Democràtica Alemanya en pes. Un visionari, el tal Egon.
El 6 d'octubre de 1989 Mikhail Sergeievich Gorbatxov era President de la Unió Soviètica i Secretari General del Partit Comunista. Molt probablement es llevava cada matí pensant, en la intimitat de la dutxa, "Collons, la que he organitzat...". Com diuen en castellà "le crecían los enanos por todas partes", així que l'home no tenia gaire temps per a ocupar-se de gaire tonteries. Va intentar convèncer a Honecker de que obrís els ulls d'una vegada perquè si no l'hòstia seria de les que farien època. No ho va aconseguir. Aleshores va ordenar a l'Exèrcit Roig estacionat a la RDA que es mantingués a les casernes jugant a les cartes i que ningú no es mogués ni un mil·límetre passés el que passés, així com també li va dir a l'ambaixador soviètic a Berlin que, com a molt, es dediqués a beure vodka i a mirar de tant en tant per la finestra a veure què passava; ja s'ho faria aquell cabut de Honecker. Quan el dia 10 de novembre li van dir per telèfon a Gorbatxov que el Mur de Berlin s'havia obert sense avisar i que en el Kremlin encara no hi havia ningú que sabés exactament què punyeta havia passat, al Secretari General li va agafar un atac de riure i li va costar molt restablir la compostura. A hores d'ara encara no se sap si es tractava d'un riure histèric o de si realment la cosa li va fer gràcia.
Però apart d'aquests i altres pintorescos polítics, hi havia més gent. Hi havia persones. Hi havia setze milions d'alemanys orientals vivint cadascú, i intensament, la seva pròpia història. Això també queda reflectit en el llibre. És més, bàsicament és aquesta part, desconeguda i importantíssima, la que queda reflectida en el llibre, i és aquesta part la que en determinats passatges fa emocionar. La Història l'escriuen els polítics, però la pateixen els ciutadans. Reflexionin vostès sobre la seva pròpia vida i veuran que no m'equivoco gaire.
Pot molt ben ser que aquest no sigui el millor llibre que s'ha escrit sobre la caiguda del Mur de Berlin, però llegir-lo no és cap pèrdua de temps. Sobretot si vostè és capaç de posar-se, ni que sigui una mica, en la pell d'un berlinès o un alemany oriental de l'època i a partir d'aquí també és capaç de preguntar-se "què hauria sentit jo en aquells moments?"
