FLAVIA DE LOS EXTRAÑOS TALENTOS

Títol original: The sweetness at the bottom of the pie
Autor: Alan Bradley
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

No faré comentaris sobre la discrepància entre el títol real del llibre i el que figura a la coberta de l'edició de Planeta. I Déu sap que això m'està costant un esforç sobrehumà.

"La dolçor a la base del pastís" narra la història d'una nena d'onze anys, la tal Flavia, experta en química, que troba un quasi-cadàver al jardí de la mansió victoriana-eduardiana on viu, allà per l'any 1950. En aquesta mateixa mansió hi viuen el seu pare, un senyor no precisament afectuós, que conviu amb la seva col·lecció de segells; les seves germanes Ophelia i Daphne que conviuen amb elles mateixes (cadascuna pel seu cantó); Dogger, el jardiner, que ni ell mateix sap amb què o qui conviu; i la senyora Mullet, que de fet no conviu amb ningú de la casa ja que és una treballadora domèstica que fa la seva feina i després marxa cap a casa seva on l'espera un marit típic i tòpic; de fet tan típic i tòpic com ella mateixa.

La trama consisteix en descobrir qui ha assassinat al titular del cadàver (això del quasi-cadàver dura ben poc) del jardí, i naturalment és Flàvia qui fa les deduccions pertinents i resol el cas, deixant a la policia a l'alçada d'entitat secundària anecdòtica.

El llibre no és especialment brillant; és més aviat un d'aquells llibres que al cap de poc temps s'oblida fàcilment i que si no s'ha llegit tampoc no passa res. Entretingut només fins a cert punt; tirant a soso diria jo. A les llibreries s'hi poden trobar coses bastant millors sense regirar gaire.

EL CASO DE FARRIER'S LANE

Sèrie Pitt nº 13

Títol original: Farrier's Lane
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1993

L'estil del redactat confirma que el llibre l'ha escrit la senyora Perry, encara que costi de creure: és interessant, el final (o els finals, segons com es miri) està ben trobat i a més fa pensar, no només en l'Anglaterra victoriana, sinó en ara mateix.

Un jutge és assassinat mentre assisteix a una representació teatral. Amb aquesta excusa la senyora Perry parla de la xenofòbia, de la pena de mort, dels prejudicis amb majúscules, de com la justícia no és (ni ha estat mai) igual per a tothom, de com poden ser de letals les persones quan estan diluïdes en una massa, de com poden ser de vergonyantment miserables els càrrecs polítics... de tot això, ni més ni menys. I el que és realment horrible és que encara que l'acció d'aquesta novel·la estigui situada a finals del segle XIX, tot el que s'explica és absolutament vigent en la mentalitat de milions de persones (?) del segle XXI.

Pel que fa a la vida privada dels protagonistes, l'inspector Pitt i la seva dona Charlotte segueixen tan acaramelats com sempre (sort que tenen), la mare de Charlotte ens sorprèn revelant-nos que també és humana (mooolt humana) i arriba a fer callar a la seva sogra (cosa que provoca unes terribles ganes d'ovacionar-la), i Lady Cumming-Gould aquesta vegada no hi surt. Això sí, hi ha una aparició tipus "special gest star", encara que molt breu però important, del propi Oscar Wilde in person!

En fi, ja tenia ganes de dir-ho d'un llibre de la senyora Perry: llibre recomanable, i no només per a distreure's. 

EL SÍMBOLO PERDIDO

Sèrie Robert Langdon nº 3


Títol original: The Lost Symbol
Autor: Dan Brown
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

A la portada d'aquesta edició de l'editorial Planeta hi ha una frase que diu: "La novela más esperada después de El Código da Vinci". Estic segur que això és totalment cert per a aquelles persones que tinguin a casa una taula de quatre potes, una de les quals sigui notablement més curta que les altres tres; el gruix del llibre podria resoldre d'una manera eficaç el molest balanceig de la taula en qüestió i fer possible la seva recuperació per a ser usada novament de cara a les finalitats per a les què va ser dissenyada.

És una americanada. És una tonteria. És fum. És una presa de pèl. És infantil. És un guió de Hollywood de quarta categoria. No sé quin concepte tindran de sí mateixos els honorables membres de les lògies masòniques repartides arreu del món, però si jo fos ells posaria una denúncia al senyor Brown per pintar-los com si fossin una mena d'il·luminats mig idiotes tocats del bolet. I el cas és que el senyor Brown no pretenia donar aquesta imatge, però li ha sortit així.

És un llibre trampós fins a la sacietat, amb morts que no són morts, deduccions absolutament gratuïtes i inversemblants, girs injustificats, situacions que s'estiren desenes de capítols quan en realitat no donen ni per a mitja pàgina, personatges completament estúpids, com la tarada de la capomàfia de la CIA i, en moltes ocasions, el propi protagonista de la novel·la. Si fins i tot el propi George Washington -conegut terratinent esclavista del segle XVIII- sembla una mena de Bruixa Pirula elevada als altars!

És en definitiva el treball d'un senyor que ha prostituït l'escriptura a major glòria del dòlar. És un llibre innecessari.